L’expulsió dels ibers o allò que ningú ha volgut evitar

// Pep Espluga Trenc

La destrucció del jaciment ibèric ‘Les Corques II’ d’Albelda (ressenyada en un altre article de Temps de Franja per Josefina Motis) és un fet evitable que ningú ha volgut evitar. No passa res. Podem viure sense restes arqueològiques i segurament ho notarem poc en la nostra vida quotidiana. Però hem perdut un altre llençol, que trobarem a faltar quan un dia mos vulguem tapar.

Potser ha sigut per desinterès. O potser per massa interès. Potser per mandra o pura perea. Ni ho sabem, ni ho sabrem. El que queda clar és que, en el nostre entorn, el patrimoni històric (protohistòric en esto cas) és percebut com una cosa molesta i poc útil. Potser perquè mos vincula a una societat passada i polsosa de la que volem fugir, ara que aspirem a hostatjar projectes internacionals que mos posen al mapa, a pujar al carro de la innovació a qualsevol preu. Si volem competir en les grans cadenes agroexportadores globals necessitem una societat innovadora i dinàmica que, com tothom sap, és per definició antagònica als fòssils. Ara passem astí. Que s’espavilen els ibers. No haver-se extingit. Que se’n vagen al Matarranya, que potser els tractaran amb més amabilitat.

Allò que s’ha sabut

Anem a pams. A final de març de 2022 es van iniciar les obres per la construcció d’un assecador de magrers que l’empresa Litera Meat, de la multinacional italiana Pini Group, té previst situar al terme municipal d’Albelda. Un projecte que fa més de tres anys que es venia anunciant i que situa el poble i la comarca en un determinat sender de futur. Una setmana després, a primers d’abril, dos associacions culturals de la zona, el CELLIT i AGEOMINLIR, lamentaven (molt diplomàticament) que durant els treballs de moviment de terres s’hagués destruït un jaciment d’època íbero-romana anomenat Les Corques II (situat a poca distància de Les Corques I, un altre jaciment de l’edat del bronze, que recentment havia merescut ser ressenyat en una publicació del CELLIT). Ja han eixit los aixafa-guitarres fent d’advocats dels ibers. Cal dir que ni el CELLIT ni AGEOMINLIR acusaven ningú en concret, només lamentaven els fets, quasi com si fossen producte d’un fenomen natural. Com quan hi ha una gelada o passa una pedregada.

La destrucció del jaciment ibèric d’Albelda té la virtut de posar en evidència una sèrie de dinàmiques socials i polítiques dominants a la Llitera actual. En primer lloc, evidencia les enormes dificultats de l’Administració per coordinar de manera efectiva els seus diferents nivells (municipal, comarcal, provincial i autonòmic), que haurien d’ocupar-se de la protecció i valoració del patrimoni arqueològic. En segon lloc, suggereix la indiferència que la part més rellevant de la societat local té sobre el passat del nostre territori, i el se-me’n-fotisme que desprenen les seues reaccions, o la seua absència de reaccions, amb la notable excepció de les dos associacions citades. En tercer lloc, posa al descobert l’estructura d’interessos que domina actualment l’activitat socioeconòmica de la Llitera, que corre el risc de convertir-se en un territori sacrificat per la lògica extractivista del sistema agroalimentari global, uns indicis que ja vam argumentar en un altre lloc no fa massa temps.

La burocràcia s’empassa els ibers i la realitat

Tant l’Ajuntament d’Albelda com lo Govern d’Aragó han reaccionat dient que no tenien cap notícia de l’existència d’aquell jaciment. I el més bo (i preocupant) és que és cert. No han trobat cap motiu per no autoritzar la tramitació de l’expedient de les obres perquè el jaciment en qüestió, segons diuen, no apareix registrat ni a la Carta Arqueològica ni a la Carta Paleontològica d’Aragó. Així, des d’una perspectiva estrictament institucional, la destrucció assenyalada pel CELLIT i AGEOMINLIR mai s’hauria produït perquè el jaciment, oficialment, no existiria. Una vegada més, la burocràcia guanya i defineix el perímetre de la seua pròpia realitat.

Però les notícies sobre l’existència del jaciment són prou clares. No només era conegut per la gent de la zona, sinó que el recullen diversos estudis acadèmics i científics. Prospeccions superficials durant els anys 70 i 90 del passat segle van permetre delimitar-ne el contorn i recollir-ne peces ceràmiques que van ser objecte de diverses publicacions, com els articles dels arqueòlegs Emili Junyent (Universitat de Lleida) y Andrés Alastuey (CSIC) (“La vaixella ilergeta de vernís roig”, Revista d’Arqueologia de Ponent, 1991), o la tesi doctoral de l’arqueòleg i prehistoriador Ignasi Garcés i Estallo (Universitat de Barcelona), titulada “Assimilació, resistència i canvi a la romanització en el món ilerget” (1990, publicada el 1992). Hi ha fins i tot un informe intern del Servicio de Prevención y Protección del Patrimonio Cultural de l’any 2010, fet a demanda de l’INAGA(Instituto Aragonés de Gestión Ambiental), que en dona unes complexes coordenades de geolocalització. A més, segons informa el CELLIT, algunes de les peces recollides van ser donades al Museu Arqueològic d’Osca, tot i que en ser preguntats arrel l’esclat mediàtic del cas pareix que tenen dificultats per trobar-les. Ningú no és perfecte.

No podem més que concloure que les institucions aragoneses no disposen d’una informació prou sistemàtica i ordenada del seu patrimoni arqueològic. Ni la Dirección General de Patrimonio Cultural del Govern d’Aragó, ni l’Instituto de Estudios Altoaragoneses, ni el Museu Arqueològic d’Osca han sabut generar una base de dades prou completa i fiable del nostre patrimoni arqueològic, cultural i històric, amb totes les conseqüències legals i polítiques que el buit administratiu genera.

La cadena de despropòsits té moltes similituds amb allò que el sociòleg Ulrich Beck anomenava la ‘irresponsabilitat organitzada’. Tenim una societat capaç de generar coneixements molt especialitzats sobre la realitat (per exemple, sobre els jaciments ibèrics de la comarca), però unes institucions que són incapaces d’organitzar-se per a tenir-los en compte per assegurar o garantir un bé comú (com seria la seva protecció, valoració i divulgació). Resultat: passe el que passe, mai ningú n’és responsable.

Centenars de jaciments arqueològics en solfa

Tal com van les coses, els jaciments de la partida de Les Corques no són pas els únics en perill. A la Llitera contínuament hi ha moviments de terres per la instal·lació de noves granges (la nostra versió casolana de la febre de l’or) o de nous sistemes de reg en zones protegides o d’interès arqueològic, sense que es dispare cap alarma ni es prengue cap precaució. I és que la gran majoria dels jaciments arqueològics localitzats no estan ni registrats oficialment. Ara fa pocs anys, el CELLIT va publicar un llibre que situava sobre el mapa més d’un centenar de jaciments datats entre el paleolític i l’edat del ferro (‘Los primeros pobladores de la Litera’, 2017), però s’estima que a la comarca n’hi ha més de 300. Un patrimoni arqueològic i cultural de primer ordre que només pareix estar a l’abast d’uns quants estudiosos, i que ni institucions públiques ni privades saben com valorar ni com donar a conèixer. Un patrimoni cultural que, si no sabem sentir-lo nostre, anirem perdent sense remei.

En el fons, tot fa pensar que és preferible mantenir-lo ocult, que no es note massa, no siga que es puga convertir en un obstacle per al desenvolupament socioeconòmic comarcal. Per això els ibers han acabat convertits en l’adversari a abatre. Com els romans, el àrabs, els cristians medievals, els assentaments de l’edat del ferro i del bronze, i tota la resta de gents del neolític i paleolític que en algun moment va deixar alguna empremta a la comarca. No sabem què fer-ne. Són un destorb.

L’afer de la destrucció del jaciment d’Albelda revela un problema que quasi es podria qualificar de psicològic. Tenim por a la història del territori, la percebem com una amenaça. De vegades perquè s’entén que pot ser un fre a les noves inversions, com en els casos dels jaciments arqueològics o geològics dispersos per les finques i altres indrets naturals. Altres vegades simplement perquè son restes confuses d’un passat incomprensible amb el que ningú hi troba cap connexió, com el cas del patrimoni arquitectònic dels centres històrics.

Fixem-nos només en les dos capitals comarcals. Passar pel centre històric de Tamarit és com passejar per una ciutat acabada de bombardejar, amb palaus medievals i barrocs a punt de caure o ja caiguts, on s’hi caguen els coloms i convertits en àrees d’aparcament, sense que ningú sàpiga com posar-hi remei. Si anem a Binèfar, trobem que fa més de quinze anys que fan la missa en mig d’un bosc de bastides que apuntalen l’església per a que no caigue, cosa sorprenent si tenim en compte que és pràcticament l’únic edifici amb certa entitat monumental del poble. Cal dir que, davant la persistent inacció de les institucions pertinents, recentment s’ha constituït una plataforma ciutadana per intentar recuperar-lo.

El desinterès ve de lluny i la destrucció va fent camí. Els ajuntaments no tenen recursos i estan ofegats per altres prioritats. Les escoles rarament integren el coneixement del territori local en els seus plans d’estudi. La ignorància d’allò més proper esdevé la normalitat i deriva en indiferència col·lectiva, amb les honroses excepcions d’algunes esforçades i minoritàries iniciatives ciutadanes. A la fi, un territori sense memòria sempre serà una víctima més fàcil.

De les restes arqueològiques no se’n viu

Per què tan poca gent pareix disposada a reivindicar i valorar les restes del passat? O, dit d’una altra manera: Per quin motiu mos haurien d’importar les restes ibèriques d’Albelda si, com tothom sap, no són més que un destorb al desenvolupament socioeconòmic comarcal?

Cal tindre present que l’Ajuntament d’Albelda, amb bon criteri i en pro del futur pel poble, ha requalificat unes 15 hectàrees per facilitar la instal·lació de la infraestructura industrial que necessita Litera Meat, una empresa que ha fet grans inversions a la comarca els últims cinc anys. No només ha instal·lat un macro-escorxador a Binèfar (130 milions d’euros d’inversió i 1.600 llocs de treball, amb capacitat per sacrificar la inimaginable per desproporcionada quantitat de 32.000 tossinos al dia), sinó que ha construït un altre escorxador de verres a Sant Esteve de Llitera (12 milions d’euros i 150 llocs de treball) i ara ha començat la construcció de l’assecador de magrers d’Albelda (pel qual s’estimen uns 80 llocs de treball i una inversió de 50 milions d’euros). Una aclaparadora presència sobre el territori que està afectant tota mena d’equilibris polítics i socials i que, inevitablement, condicionarà les futures activitats econòmiques que hi tindran cabuda. De moment, els ibers pareix que ja no hi caben.

És la tria que han fet els sectors dirigents comarcals, estretament vinculats a l’agroindústria exportadora i de la que tanta gent del territori en depèn. Estem atrapats. La destrucció del jaciment arqueològic d’Albelda ve a donar raó a la tesi que la Llitera es troba immersa en unes dinàmiques socioeconòmiques que pretenen convertir-la en el que, en termes teòrics, es diu un ‘territori de sacrifici’, al servei de les grans cadenes extractivistes globals. Si hi ha algun pla per a l’aprofitament dels recursos endògens de la comarca, més enllà de posar-los a disposició dels inversors forans, ara per ara és una cosa difícil de saber. Què farem quan els inversors marxen després d’haver espremut el territori (que és el que sempre acaba passant en els models extractivistes)?

O naltres o els ibers

La destrucció del jaciment d’Albelda s’ha plantejat com una disjuntiva entre ‘naltres o els ibers’. Un dilema que dona a entendre que les activitats econòmiques són incompatibles amb la protecció del patrimoni arqueològic. Costa d’acceptar que haja de ser així, però tant les institucions com l’empresa pareixen assumir-ho.

No s’entén, per exemple, que la pròpia empresa no haja estat la primera a desmentir-ho. El jaciment ibèric de Les Corques II estava situat en un extrem de les 15 hectàrees ocupades, i possiblement s’hagués pogut integrar en el projecte urbanístic i d’edificació. A l’àrea de Tarragona, sense anar més lluny, hi ha un munt d’empreses amb bocins de muralles romanes, mosaics o motius arqueològics dins dels recintes empresarials, de vegades amb horaris de visita establerts per una promoció turística que acaba beneficiant l’empresa. És el que en l’argot empresarial s’anomena ‘responsabilitat social corporativa’. El més curiós és que l’any passat, el juny de 2021, l’empresa Litera Meat va obtenir el segell RSA+ del Govern d’Aragó “pel seu compromís amb la Responsabilitat Social”, i un dels criteris del guardó era la implicació de l’empresa en la “promoció de la cultura, impulsant la relació amb l’entorn” en el que està ubicada. Tota una paradoxa que, d’alguna manera, no fa més que desacreditar tots els implicats, empresa, govern i segell.

El pitjor de tot és que la destrucció del turó on estava situat el jaciment, aparentment, només s’ha fet amb l’objectiu de treure terra per anivellar la gran extensió a urbanitzar. A la fi és un consol: no és que hagi desaparegut, simplement l’han espargit.

Mos calen contrapesos

En fi. La vida ja és prou complicada per haver-nos de preocupar per unes restes arqueològiques que quasi ningú sap situar, valorar ni reivindicar. Com a mínim ara tindrem magrers. De moment només hem perdut un altre llençol, que potser algun dia trobarem a faltar, quan el model extractivista que ha arrelat a la Llitera haja fet la seua feina i mos torne a deixar a la intempèrie i haguem de reinventar-nos de nou. Però la consigna que emeten les institucions és clara. Qui vingue després que s’espavile. Com hem d’hagut de fer sempre des de la perifèria, d’altra banda.

En qualsevol cas, caldria valorar més la inestimable feina que fan les associacions ciutadanes com el CELLIT o AGEOMINLIR, gairebé sense recursos i amb molt de voluntarisme, basades en el respecte als valors del territori i compromeses amb la seua defensa, que ara per ara són els únics contrapesos visibles a les pressions especulatives que pengen sobre la comarca. Les administracions públiques es podrien recolzar més en elles per a fer front a les amenaces al territori. O com a mínim per a poder negociar millors condicions de rendició.

Mentrestant, tot indica que en el futur haurem d’anar a Albelda a menjar magro (cosa que està molt bé, ja hi tenim la mà trencada com assidus a la Festa del Tossino!) i sempre mos quedarà el Matarranya per a visitar les rutes dels ibers (que també és un pla immillorable!). Win-win. I tranquils, en un futur llunyà, uns mil·lennis de res, l’assecador de magrers també podrà arribar a formar part d’alguna ruta arqueològica.

Article original publicat a: https://tempsdefranja.org/territoris/llitera/lexpulsio-dels-ibers-o-allo-que-ningu-ha-volgut-evitar/?fbclid=IwAR1wlI_tGlJEBktpAkfv0tdlaD5tD8frntd5jUm8CVyliurrdSlT5zkLj6U

Tu publicidad






Banner 3
Aquí tu publicidad
Sitio web

Otras noticias

La Residencia Comarcal de Personas Mayores de Binéfar reforma y moderniza sus instalaciones para mejorar la estancia de sus usuarios

Con aportaciones del Gobierno de Aragón, Comarca de La Litera y Diputación Provincial se han reformado los baños de la zona de día y la zona de jardín y terraza, además de incorporar nuevo equipamiento y mobiliario, con una inversión que supera los 150.000 euros, incluidos en proyecto global de 1.216.031,24€ que se ha invertido en las dos residencias comarcale