John L. Austin, filòsof del llenguatge i professor de la Universitat d’Oxford, va publicar el 1962 un recull de les seves conferències universitàries sota el suggestiu títol de How to do Things with Words (Com fer coses amb paraules). Aquest llibre va suposar una fita en la consideració del caràcter performatiu de la paraula, dit d’una altra manera, de la capacitat del llenguatge per crear realitat i per actuar en societat. A partir d’Austin som conscients de que les paraules amb les que parlem no són neutres. Escollir un mot o un altre marca com comprendrem la realitat i com la valorarem. Aquesta regla es compleix en tots els àmbits de la nostra experiència, sobretot amb els fenòmens socials més abstractes o més conflictius En aquesta categoria s’hi inclouen les eleccions.
Els processos electorals són moments incerts, d’intensa acció comunicativa i de marcat caràcter conflictiu, i si volem entendre’ls i valorar-los caldrà parar atenció als termes que emprem per referir-nos-hi. Per parlar de les eleccions del passat diumenge 14 de febrer a Catalunya jo escolliria tres paraules: pandèmia (pel context), virtual (per la campanya) i per oblidar (pels resultats). M’explico.
Des de 2010, totes les eleccions als Parlament de Catalunya han trencat amb els paràmetres que fins aleshores s’havien considerat “normals”, motiu pel qual periodistes, tertulians i analistes diversos els han posat un cognom, un adjectiu. El 2010 vam viure unes eleccions “fragmentades” perquè hi va concórrer un nombre inèdit de forces polítiques. Els comicis de 2012 van suposar un gir “sobiranista”, que es va concretar en la substitució dels temes socials pels temes nacionals, que començaven a despuntar com clau de mobilització dels votants. A les eleccions de l’any 2015 tots els partits van articular les seves propostes al voltant de la qüestió nacional, i això les va convertir en un “plebiscit” entre els partidaris i els detractors de la independència de Catalunya. Finalment, les eleccions del 2017 van ser “excepcionals” perquè van ser convocades sota l’article 155 de la Constitució i perquè una part dels candidats i candidates o no van poder participar-hi (estaven a la presó) o van haver de fer-ho des de Brussel·les.
Per les eleccions del passat diumenge 14 de febrer es fa difícil trobar un únic adjectiu capaç de condensar la seva naturalesa polièdrica: pandèmiques, virtuals, estranyes, desmobilitzadores, imposades, judicialitzades, tardanes, emocionals, úniques, excepcionals, desapercebudes, per oblidar… Probablement tots ells, i els que pugueu afegir-hi vosaltres, reflecteixen una part del que ha succeït i expliquen alguna de les seves dimensions. Quina d’aquestes paraules s’acabarà consolidant per a definir-les? El temps ho dirà però m’agradaria reflexionar al voltant de les que, com he assenyalat en el primer paràgraf, penso que reflecteixen millor què ha passat: un context de pandèmia, una campanya virtual i uns resultats per oblidar.
La pandèmia ha deixat imatges inèdites, amb membres de meses electorals vestits com astronautes, i ha provocat la major abstenció en unes eleccions catalanes des de la reinstauració de la democràcia el 1978 (tot i que, matisem, l’abstenció retorna a nivells més propis de les eleccions autonòmiques típiques, desprès d’una participació que s’havia disparat a cotes increïbles en les dues anteriors convocatòries). A més a més, el context de pandèmia ha situat els temes socials al centre del debat electoral, després de gairebé una dècada en la que la política catalana discorria allunyada d’aquest tema. Cap partit ha pogut esquivar els esforços heroics d’una sanitat pública que porta un any enfrontant onades sense que s’hagin revertit les indecents retallades de recursos dutes a terme pels governs anteriors, ni les profundes conseqüències econòmiques i socials que provocarà la pandèmia, que ja es comencen a notar i que poden portar al límit les desigualtats socials que, no ho oblidem, estan a la base de l’auge dels actuals populismes. Aquest tret no és exclusiu del context català i és molt possible que es reprodueixi en properes eleccions en altres territoris.
Les restriccions sanitàries provocades per la pandèmia han accelerat força el que era una lenta tendència en comunicació política, les campanyes electorals virtuals o online. Aquest tipus de campanyes són diferents a les, diguem-ne, tradicionals, en diversos aspectes: acostumen a ser més polaritzades (o sigui més conflictives o enfrontades), més emocionals (o sigui menys basades en arguments i més en sentiments), més obertes (més persones poden accedir a l’esfera pública), però, sobre tot, involucren de manera molt desigual els electors i les electores. A Catalunya, i a Espanya, encara hi ha una important bretxa digital que marca diferències socials d’accés a les noves tecnologies per edats i per nivell socioeconòmic. Això vol dir que aquesta campanya, possiblement, no hagi arribat a amplis sectors de la societat (que s’han pogut sentir obviats) i que hagi mobilitzat només a aquelles persones que tenen una presència digital activa. Hi ha hagut poca presència de polítics al carrer, poca interacció personal i, per tant, s’ha tractat d’una campanya més mediatitzada (més filtrada pels mitjans de comunicació, els clàssics i els digitals). Un altre tipus de desigualtat que es pot reproduir en futures eleccions en altres territoris.
Finalment, es tracta d’uns resultats per oblidar perquè difícilment generaran un canvi polític a Catalunya. Probablement es formi un govern en la línia dels que s’han produït en els últims anys, que no han centrat la seva acció en la reducció de les desigualtats socials. La desigualtat social i l’exclusió de l’esfera pública de debat estan a la base d’alguns dels resultats d’aquestes eleccions: d’una banda el creixement brutal de Vox, un partit populista d’extrema dreta, i, d’altra banda, el tímid però clar creixement del vot als partits d’esquerra. Així, tot i que l’eix social ha tornat al centre del debat electoral, tot i que els partits que es denominen d’esquerra podrien conformar una majoria parlamentària, sembla que el govern que es constituirà continuarà varat en l’eix nacional.
Sens dubte, cadascú pot escollir paraules diferents per comprendre aquestes eleccions, la meva selecció reflecteix la preocupació per la creixent desigualtat econòmica, social, política i discursiva, que la pandèmia pot incrementar encara més, i que pot arribar a expulsar de l’esfera pública amplis sectors socials que poden cercar aixopluc en propostes cada vegada més populistes. Potser és hora que el govern que sorgeixi d’aquestes eleccions es prengui seriosament aquest repte, abans no sigui massa tard.
La Dra. Arantxa Capdevila Gómez és investigadora del grup de recerca Asterisc i professora del Departament dels Estudis de Comunicació de la Universitat Rovira i Virgili. La seva recerca es basa en l’estudi de la comunicació política. Ha treballat en projectes que analitzen com els mitjans de comunicació construeixen el conflicte polític.
