Índex de la sèrie {eks}tag_id=697|ordering=publish_up|direction=ASC|num_type=1|num_from=0{/eks} A diferència de les anteriors, esta no és una entrevista feta en el marc d’un concert, ni cara a cara
{eks}tag_id=697|ordering=publish_up|direction=ASC|num_type=1|num_from=0{/eks}
Alcampell. Hora de la mesdiada d’un diumenge d’estiu. La ràdio fluixeta, tot just audible des de la somnolència horitzontal. Després de tota la setmana collint fruita el cos reclamava repòs. Corria 1987 i ja feia un any que havia començat a estudiar a Saragossa, una ciutat gran que aspirava a ser una gran ciutat. Malgrat els bons moments viscuts i la gent estupenda que hi havia conegut, encara no hi havia trobat cap estímul vital destacable. Tot era massa previsible, un cert aire funcionarial cobria tota la ciutat. En aquells moments trobava molt més excitant l’escena lliterana, amb els seus espais de llibertat farcits de bars, pubs, discoteques, concerts, fanzines i ràdios.
{eks}tag_id=697|ordering=publish_up|direction=ASC|num_type=1|num_from=0{/eks}
L’estiu de 1986 Os Resentidos havien irromput a les ràdios de mig mon amb una estranya cançó tocada amb gaites, programacions mecàniques, una poderosa línia de baix i una barreja de textos absurds cantats en gallec. Una gesta inesperada que els donaria una visibilitat anòmala i que els permetria arribar molt més enllà del seu habitual públic minoritari i cool. La cançó es titulava «Galicia caníbal», però tothom l’anomenava «Fai un sol de carallo» per la tornada enganxosa que la caracteritzava. Un cop escoltada era impossible treure‑se‑la del cap.
{eks}tag_id=697|ordering=publish_up|direction=ASC|num_type=1|num_from=0{/eks}
Un sábado de mayo de 1988 por la tarde. El Estravolto es uno de los pubs de moda de Binéfar, la ciudad más intensa del momento, o al menos la que tenía una mayor concentración de bares musicales en un radio de cien kilómetros. La música era una forma de vida, no solo para los músicos sino también para los oyentes; y los pubs el lugar donde se llevaba a cabo la liturgia.
{eks}tag_id=697|ordering=publish_up|direction=ASC|num_type=1|num_from=0{/eks}
Dissabte 30 de juny de 2018, a la festa del casament de la Carlota i el Leandre a Reus els nuvis entren ballant a la sala del banquet a ritme del «Sarri Sarri» de Kortatu. Només un parell de setmanes després, el 19 de juliol de 2018 a la Festa Jove d’Alcampell, el grup de versions La Bruixa Exprés entre el seu ampli repertori toca el «Sarri Sarri» de Kortatu i tothom balla fins a rebentar. Són només dos exemples recents, però podrien ser molts més. I és que Kortatu va ser un fenomen que va transcendir fronteres espacials i temporals, fins al punt que encara avui dia formen part del repertori de les orquestres de festa major. No hi ha prova més contundent de perdurabilitat i impacte popular.
{eks}tag_id=697|ordering=publish_up|direction=ASC|num_type=1|num_from=0{/eks}
Divendres 14 de setembre de 1984. Festes de Binèfar. Aquella nit tocaven Joaquín Sabina i Vade Retro, així, en aquest ordre. Sabina feia de teloner d’un grup de rock dur d’Osca. Eren altres temps. Aquella nit vam agafar la gravadora i, amb Manolo Brualla (àlies Chusepó, avui entrenador futbolístic de renom intercomarcal), mo’n vam anar a sentir-los i a passar-hi la nit. La primera part de la nit, perquè en aquella època a Binèfar la nit sempre acabava ocupant una part del dia.
{eks}tag_id=697|ordering=publish_up|direction=ASC|num_type=1|num_from=0{/eks}
La primera vegada que vaig anar a viure a Barcelona, cap al 1989, en lloc d’anar a veure els monuments reglamentaris (de Gaudí a Miró i viceversa), el que vaig fer va ser localitzar el Merbeyé i prendre-hi un Martini, tal com feia el protagonista del «Cadillac solitario» que Sabino Méndez havia imaginat per a Loquillo. Aquell bar del Tibidabo formava part dels nostres referents amb molta més intensitat que tota la resta del (valuós i imprescindible, no hem de negar-ho) patrimoni artístic de la Ciutat dels Prodigis. Per a entendre-ho ens hem de remuntar unes dècades enrere.
{eks}tag_id=697|ordering=publish_up|direction=ASC|num_type=1|num_from=0{/eks}
El 5 de juny de 1986, El Último de la Fila presentaven a la discoteca Studio 54 de Barcelona el seu nou disc Enemigos de lo Ajeno. El 26 de juliol de 1986, tot just un mes i mig després, els teníem en directe a les festes de Binaced. Després diran que si el món rural i el món urbà estan tan allunyats i bla-bla-bla. Quanta ignorància!
{eks}tag_id=697|ordering=publish_up|direction=ASC|num_type=1|num_from=0{/eks}
L’entrevista que avui presentem està protagonitzada per un grup tan singular com enyorat per selectes minories d’arreu del planeta. Es tracta de Los del Trasmuro, un grup format a la ciutat d’Osca que durant la seua curta vida només va editar 3 cançons de manera oficial. Però quines cançons! I quina actitud!
{eks}tag_id=697|ordering=publish_up|direction=ASC|num_type=1|num_from=0{/eks}
Per anar del Pub de Baix (Aravy) al Pub del Mig (El Paso del Pato) de Tamarit s’havia de travessar la plaça de la Immaculada, girar per la cantonada del Banc Central (ara Santander) i enfilar el carrer Major fins a l’altura del passadís que comunicava amb la plaça de l’Ajuntament. Just al davant de l’eixida d’aquell misteriós i desaparegut passadís estava el Pub del Mig. De fet, encara hi és.
{eks}tag_id=697|ordering=publish_up|direction=ASC|num_type=1|num_from=0{/eks}
L’any 1985 van passar tres coses dispars però casualment relacionades: (a) Siniestro Total va fer el seu primer concert a la Llitera; (b) els totpoderosos 40 Principales van fer un boicot a les grans discogràfiques espanyoles; i (c) la cara de perplexitat que se li va quedar a qui això escriu quan el Ministeri de Defensa li va fer arribar un bitllet de tren, combinat amb un de barco, per enviar‑lo a una dimensió paral·lela situada a més de mil quilòmetres de distància.
{eks}tag_id=697|ordering=publish_up|direction=ASC|num_type=1|num_from=0{/eks}
Estàvem esperant l’arribada del setembre amb candeletes. Portàvem tot l’any escoltant aquell casset a totes hores. Ja feia mesos que els posaven per la ràdio, no només a Radio 3 sinó també a Radio-Cadena, la SER o qualsevol emissora amb pretensions de seguir el pols del carrer. Encara no existien les emissores locals de la Llitera. A l’abril havíem anat a fer la mona al pantà de Santa Ana, vessant de Valldellou, una colla mixta i estesa de gent d’Alcampell, Tamarit i Altorricó, i durant tot lo dia entre Manolo Torres i jo no vam deixar de donar-li voltes a la cinta. “No me acaricies el pelo que tengo poco y ninguno de tonto” mentre enceníem lo foc. “Diez mil obreros en paro esperan en la plataforma de suicidio colectivo” mentre li donàvem la volta a la llonganissa. “Tengo un problema sexual, soy una bicicleta” mentre mos banyàvem al tarquim del pantà. “Vives en la casa del misterio y creces con las sombras sobre ti” mentre provàvem infructuoses escaramusses. “Me sueltan mañana pero sé que algún chivato va a tener que correr” mentre recollíem el campament i posàvem la brutícia en bosses de plàstic.
Created in 2020 by Vestigium
