Siniestro Total a Alcampell

{eks}tag_id=697|ordering=publish_up|direction=ASC|num_type=1|num_from=0{/eks}

L’any 1985 van passar tres coses dispars però casualment relacionades: (a) Siniestro Total va fer el seu primer concert a la Llitera; (b) els totpoderosos 40 Principales van fer un boicot a les grans discogràfiques espanyoles; i (c) la cara de perplexitat que se li va quedar a qui això escriu quan el Ministeri de Defensa li va fer arribar un bitllet de tren, combinat amb un de barco, per enviar‑lo a una dimensió paral·lela situada a més de mil quilòmetres de distància.

{eks}tag_id=697|ordering=publish_up|direction=ASC|num_type=1|num_from=0{/eks}

L’any 1985 van passar tres coses dispars però casualment relacionades: (a) Siniestro Total va fer el seu primer concert a la Llitera; (b) els totpoderosos 40 Principales van fer un boicot a les grans discogràfiques espanyoles; i (c) la cara de perplexitat que se li va quedar a qui això escriu quan el Ministeri de Defensa li va fer arribar un bitllet de tren, combinat amb un de barco, per enviar‑lo a una dimensió paral·lela situada a més de mil quilòmetres de distància.

Cartell 'Siniestro Total World Tour 85'Anem a pams. L’any 1985 el vaig haver de passar gairebé sencer a una bonica ciutat nord-africana, convidat per la generositat de l’exèrcit colonial espanyol. Abans de marxar vaig anar a resoldre alguna qüestió burocràtica a l’Ajuntament, i va ser allà on l’alcaldessa de l’època, Ángeles Blanco, del PCE de tota la vida i que llavors ja devia estar a prop de la jubilació, em va preguntar: “I tu a qui portaries per la festa d’agost?”. Es referia a quin grup de rock, i la seua pregunta devia formar part d’alguna enquesta informal que feia als jovenots que anava trobant.

Contextualització: després de les encarcarades festes del tardofranquisme, la festa major dels primers ajuntaments democràtics s’havia convertit en un escenari d’innovació permanent, un revulsiu social en tota regla que es vivia amb eufòria. A Alcampell, els dos anys anteriors, amb Pegasus y La Locomotora Negra el 1983 i Loquillo y los Trogloditas el 1984, havia quedat clar que hi havia un nou públic (no només local sinó supracomarcal) que reclamava propostes que transcendissin els pasodobles i l’orquestra patxanguera habituals. Aquell dia la pregunta de l’alcaldessa la vaig respondre quasi sense pensar: “Jo ara a qui m’agradaria veure en directe és a Siniestro Total”. El secretari de l’Ajuntament va alçar el nas i va remugar alguna cosa poc amable. L’alcaldessa em va mirar amb cara de preocupació, però després va fer una riallada i va seguir amb les seues coses.

Siniestro Total actuant a 'La Edad de Oro', 1983Siniestro Total era en aquell moment un grup gallec gairebé subterrani, només conegut en alguns cercles de fanàtics post-adolescents, que feia unes cançons tocades a tota velocitat que no arribaven als 2 minuts. Tot i que ja tenien tres discos publicats (d’aquelles maneres), formaven part d’un circuit marginal al que només s’hi accedia a través d’algunes ràdios locals ‘lliures’ i de Radio 3, la històrica. Els seus dos primers discos, ¿Cuándo se come aquí? (1982) i El regreso (1983), incloïen cançons tan exemplars com “Los esqueletos no tienen pilila”, “Todos los ahorcados mueren empalmados”, “Los chochos voladores”, “Matar jipis en las Cíes”, “Al que eyacula Dios le ayuda”, “Más vale ser punkie que maricón de playas” o “La caca de colores”, entre moltes altres. El seu era un punk graciós, de guitarres tan saturades com melòdiques, com els Ramones però amb un sentit de l’humor (negre) i unes dosis d’ironia que els de Queens no haguessen suportat fàcilment. Tampoc els mitjans de comunicació generalistes del país. Tot en ordre.

El seu primer disc havia guanyat un concurs de maquetes de Radio 3, amb una formació que comptava com a cantant amb el carismàtic Germán Coppini, qui fart del ritme frenètic i salvatge dels seus col·legues els va deixar per formar Golpes Bajos, una banda més tranquil·la i sofisticada, que posteriorment va tenir una gran influència malgrat la seua curta vida. En el segon disc, reduïts a un trio bàsic (Miguel Costas a la guitarra, Julián Hernández a la bateria i Alberto Torrado al baix; els dos primers també a la veu), van firmar una inenarrable col·lecció d’irreverències, despropòsits i d’històries embogides que, vistes amb perspectiva, eren potser un bon retrat del moment sociopolític en què es van gravar.

Portada del disc 'Menos mal que nos queda Portugal' (1984)El desembre de 1984 acabaven de publicar el seu tercer LP, titulat Menos mal que nos queda Portugal, i just els dies de la pregunta de l’alcaldessa sonaven molt a les ràdios alternatives. El nou disc rebaixava considerablement la tensió punk dels seus predecessors però en mantenia l’excentricitat lírica. Per una vegada pareixien un grup de veritat, amb cançons més llargues (fins a 4 minuts!) i més ben tocades i arreglades. Estava farcit de músiques enganxoses i d’un bon sarpat de textos enginyosos, alguns només aptes per a iniciats, com “E.L.E.V.E.N (El famoso encuentro de Matt Murdock y Ray Charles)”; altres amb textos surrealistes, com “Que corra la nicotina”, “Menea el bullarengue”, “Sonorice su templo” o “Si yo canto” (versió absurda d’un tema que cantava Silvie Vartan); o de reivindicació nacional com “Miña terra galega” (uns punks versionant Lynyrd Skynyrd!?); o filosòfiques com “¿Quiénes somos? ¿De dónde venimos? ¿A dónde vamos?” o com “Oh qué raro soy”; o amb petites històries o narracions paròdiques com “La matanza de taxis” o “Keke Rosberg”; o fins i tot temes d’amor com “Assumpta” (amb aquella rima impagable de era una chica muy mona que vivía en Barcelona) o “Te quiero”. Sí, ho heu llegit bé: “Te quiero” (!). Que un grup com Siniestro Total s’atrevís a firmar un tema amb aquest títol era senyal que alguna cosa estava canviant. El país estava deixant enrere la famosa transacció. Perdó, Transició. El règim democràtic s’anava encarrilant alhora que les opcions polítiques s’anaven encongint, i moltes expectatives de canvi anaven quedant en via morta (a partir d’aquells moments es va començar a parlar del ‘desencís’). Tot i així, el resultat encara pareixia alguna cosa nova.

Però el futur immediat no seria tan nou per a tothom. Sense anar més lluny, el meu horitzó es preveia farcit de núvols i tronades a dojo, motiu pel qual no vaig donar‑li gaires voltes a la pregunta de l’alcaldessa. Aquell any no contemplava pas la possibilitat d’assistir a l’hipotètic concert que l’ajuntament preparava per a la festa d’estiu.

Efectivament, vaig passar la resta de l’any a un territori militaritzat fins a l’extrem, una immersió en un món capgirat i rodejat d’un asfixiant franquisme ambiental, on els aires de la recent democràcia espanyola encara s’albiraven llunyans. Curiosament, al cap d’uns mesos de suportar les tedioses tardes nord-africanes, una de les coses que em va sobtar va ser escoltar aquella cançó, “Te quiero”, a tot volum pels altaveus de la ràdio de la cantina. Durant setmanes aquell tema de Siniestro Total sonava una vegada i una altra i tothom pareixia trobar‑ho normal. Allò no tenia ni cap ni peus. És clar que en aquell lloc poques coses en tenien, però allò ja era el súmmum de l’absurd. Com la tornada de la mateixa cançó:

Me dices que tú me dejas por un albino-bino-bino-bino.
Me dices que tú recorres tu camino-mino-mino-mino.
Me dices que yo me busque mi destino-tino-tino-tino.
Y yo me dedico sólo al vino vino vino vino (bis)
Yo te quiero, te quiero, yo te quiero.

Per trobar una explicació cal fixar‑se en una cosa estranya que havia passat a les ràdios espanyoles durant aquells mesos de 1985: la radiofórmula de la cadena SER i líder absoluta d’audiència, los 40 Principales, es va barallar amb les principals discogràfiques del moment per motius de quotes i comissions econòmiques dels discos radiats, de tal manera que durant uns mesos va vetar la programació d’unes quantes multinacionals del ram. A canvi, va començar a radiar discos de discogràfiques independents, en particular de DRO, l’empresa on Siniestro Total editava els seus discos. Això ho vaig saber molt més tard, però per a DRO i els seus grups va ser com si els hagués tocat la rifa de Nadal i se’ls hagués aparegut la verge de Lourdes tot alhora. Va ser la finestra d’oportunitat per la qual es va colar la nova música que s’estava cuinant en una constel·lació de cercles alternatius de moltes ciutats espanyoles. I això va propiciar que cap a l’agost del 1985 Siniestro Total ja s’haguessen convertit en un grup relativament conegut pel gran públic. En només sis mesos el context havia canviat de dalt a baix.

Portada de l'EP 'Surfin' CCCP' (1983)Llavors, la casualitat va obrir una altra finestra inesperada, ja que el preceptiu mes de permís i gràcia que l’exèrcit ens concedia va coincidir amb l’època estival. Això tenia dues conseqüències: (a) podria participar en la recollida de fruita que tanta feina mos donava cada estiu (malament!); (b) podria gaudir de les principals festes majors de la comarca, la d’Alcampell inclosa (bé!).

Aliè al món real durant tants mesos, quan a mig agost vaig arribar a Alcampell l’últim que esperava era que Siniestro Total fos el grup de les festes. No me’n podia avindre. Vaig arribar a pensar que el fet que recentment haguessen publicat un EP de 4 cançons (a mitges amb Os Resentidos) titulat Surfin’ CCCP, dedicat als líders soviètics morts en aquella època, potser havia pogut influir en la decisió de contractar‑los. Però no. Simplement la comissió de festes va triar, d’entre totes les propostes recollides, el grup que millor els encaixava per dates i preus. D’esta manera Siniestro Total van desembarcar a Alcampell un dissabte 31 d’agost de 1985.

Cartell de Ethel y Orquesta Malvarrosa / foto todocoleccion.netEl concert es va celebrar, com de costum, a la pista esportiva del recinte escolar municipal. Segons el programa de festes, aquell dissabte el ball de tarda anava a càrrec d’Ethel y su Orquesta, que probablement eren la formació valenciana Ethel y Orquesta Malvarrosa. En acabar la sessió mos vam quedar prenent unes birres a la barra. Quan cap a les deu del vespre els membres de Siniestro Total van anar acudint per a fer la prova de so, els vam interceptar per demanar‑los de fer l’entrevista. Manolo Brualla m’acompanyava i Eduardo Grau se mos va afegir a la rereguarda.

El primer que vam descobrir va ser que no eren tres, com pensàvem, sinó quatre. Julián Hernández a la bateria, Miguel Costas a la guitarra, Alberto Torrado al baix i Javier Soto als teclats. Julián Hernández va seure a l’escenari amb els peus penjant, mentre els altres es van posar a afinar els respectius instruments. Vam engegar la gravadora i això és el que en va eixir:

Pregunta —¿Vosotros qué os consideráis? ¿Punkies, after-punks, modernos, bluesmans, granujas, sinvergüenzas…

Julián Hernández —Ehm… católicos.

P —… o pasáis de etiquetas?

JH —No, no. Nosotros somos católicos. Y apostólicos. Y romanos, claro. Somos profundamente creyentes. Por eso nos parece mal que en nuestros conciertos la gente lleve crucifijos así invertidos en la oreja y demás, porque somos profundamente creyentes.

P —Claro. Entonces, ¿qué hacéis además de tocar en Siniestro?

JH —Rascarnos la polla.

P —¿Tenéis algún grupo paralelo?

JH —No, paralelos no. Perpendiculares. Son todos perpendiculares. Son antagónicos y preponderantes. Son tangenciales y secantes. Son variopintos… y cachaverosódicos. Pero paralelos, ninguno.

P —¿Y antes de tocar en Siniestro tocabais en otros perpendiculares?

JH —No. No ligábamos nada. Y ahora tampoco, vaya. Ahora menos.

P —¿Pero vosotros sacáis pasta de esto?

JH —Pasta de dientes…

P —Quiero decir ¿podéis vivir de esto? ¿O es pura diversión?

JH —Nosotros… esto… nosotros la verdad es que… nos dedicamos a esto porque no nos gusta nada ¿no? Entonces, nos dedicamos a esto…

P —Claro, es lo lógico.

JH —Claro, lo normal. Es lo habitual, vamos. Entonces lo que queremos hacer es dar la lata, así.

P —Pero cada vez os cuesta más disimular que sabéis tocar… ¿qué vais a hacer?

JH —Si tú lo dices… (rialles) Lo que vamos a hacer es destrozar el equipo, así ya parecerá que no sabemos tocar nada.

P —¿Qué planteamientos tenéis para el futuro? Porque ya es increíble que un grupo como vosotros, viéndoos cuando salisteis, hayáis llegado a tres elepés.

JH —Sí, es increíble. Es algo absolutamente asombroso.

P —No os lo creéis ni vosotros…

JH —No, no nos lo creemos. De hecho es mentira. No existen esos tres elepés. Son mentira. En realidad parece que hay tres elepés pero son mentira. Son de juguete, no son de verdad.

P —Para mí que vuestras canciones tienen un sustrato de música africana…

JH —¿Africana?

P —Sí, a mí me lo parece. Todos esos ‘ohooooo’, ‘ahaaaaa’ que metéis… A mí me suena así…

JH —Claro, porque nosotros somos absolutamente solidarios con la lucha de los negros en Sudáfrica, y entonces no nos queda más remedio que tener influencias africanas. Por un lado, apoyamos la lucha de liberación de los negros en Sudáfrica y, por otro lado, a Idi Amín.

P —Dadá.

JH —Idi Amín Dadá. A ver si vuelve, sí. Pretendemos que haga una reentré triunfal esta temporada.

P —¿Qué canción vuestra es la que más odiáis?

JH —¿La que más odiamos?

P —¿No odiáis ninguna?

JH —Sí. Todas. Son todas una ful (rialles).

P —Entonces ¿no hay ninguna que os guste? ¿No tenéis ninguna preferida?

JH —Sí. “Matar jipis en las Cíes”, yo creo. Lo que pasa es que ya no la tocamos. Es la que más nos gusta y por eso no la tocamos. Claro.

P —Claro. ¿Qué discos sueles escuchar en casa?

JH —De todo. De todo.

P —¿Cuál es el último que te has comprado?

JH —¿El último que me he comprado? Pues… nada, déjame recordar… me parece que… Nada, de blues todo. Negros. Todo de negros. Te lo digo exactamente… dos discos… uno de Fred McDowell y otro de Slim Harpo. Esos son los dos últimos discos que me he comprado.

P —¿Y eso es lo que escuchas cuando llegas a tu casa y te pones el tocata?

JH —Pues eso y… y… y… Cosas así… Singles, y soul, y EPs, y diez pulgadas, y elepés, y casetes. Y música clásica, mucha música clásica.

P —¿Qué disco no comprarías nunca?

JH —Pues hombre, los discos que se oyen por todas partes. No me compraría nunca el Thriller de Michael Jackson porque estoy hasta las narices de oírlo, ¿no?, porque está en todas partes sonando, así que… Y cosas de ese tipo. No me voy a comprar un single de Duran-Duran, aunque me gusten, porque está sonando en todas partes.

P —¿Cuánto tiempo os cuesta hacer una canción?

Octaveta Siniestro Total a Alcampell, 1985JH —De cinco minutos a seis (rialles).

P —¿Y en qué os inspiráis normalmente? ¿De dónde sacáis la inspiración?

JH —La vida misma. La vida misma que es así de mangui. Es así todo lo que nos rodea, el campo, las florecillas, los pajarillos. La poesía en general, la luna, las estrellas… las nubes, se levantan.

P —¿Qué grupos españoles os gustan de ahora?

JH —Glutamato Yeyé.

P —Ah, es también mi preferido actualmente!

JH —Ah, bueno, pues también es el mío.

P —¿Y extranjeros?

JH —Pues extranjeros… hay varios. Hombre, los Ramones siempre están bien. Y Madness. Y Trio. Y King Kurt están muy bien también. Y gente así… ¿no? ¡Y los Beatles! Y los Four Tops.

P —¿Y qué tal os lleváis con los Golpes Bajos?

JH —Pues muy bien. Nosotros vamos a casa de sus madres y sus madres van a casa de las nuestras. Y cada uno en su casa y Dios en la de todos (rialles).

P —¿Y con Semen Up?

JH —Con Semen Up bien. Están en pelotas todo el día, pero bien.

P —Pero ¿te gustan?

JH —Bueno, unas cosas sí y otras no. Me gustan cuando hacen reggae y cosas así, sí, pero cuando hacen baladas y cosas así un poco ñoñas no tanto. O sea, depende de las canciones.

P —¿Vosotros vivís en Vigo?

JH —Sí.

P —¿Qué grupo gallego veis con más posibilidades ahora?

JH —Pues hay varios que llevan varios años… como los Aerolíneas, los Resentidos, Semen Up… y Golpes Bajos y tal… Pero grupos así… Bueno, sí, el de las tías, Voces de Ultratumba, que es un grupo de tías y tal, que tienen mucho futuro porque son tías y tiran más dos tetas que dos carretas, o eso dicen…

P —Alaska y Dinarama, que ahora están tan de moda, ¿os gustan?

JH —Hombre, a veces sí y a veces no.

P —Para vosotros ¿qué son, vendedores o vendidos?

JH —Vendidos nunca. Si ellos siempre han dicho que lo que querían era vender como el que más. Lo que no creo es que se hayan vendido jamás ¿no? Vendedores sí que lo son porque deben de haber vendido ya los doscientos mil elepés, macho.

P —Pero parece que sus fans del principio ahora les llaman vendidos…

JH —Pues es un error porque ellos nunca han dicho lo contrario. Ellos siempre han dicho que lo que querían era hacer música comercial y vender discos a puñados. Nunca han pretendido otra cosa. Si hubiesen pretendido otra cosa al principio… pero siempre han dicho lo mismo, no creo que hayan cambiado de chaqueta.

P —¿Vais a seguir grabando con DRO o tenéis ofertas de discográficas multinacionales?

JH —Hombre, ahora tenemos, así, alguna oferta de casas independientes nigerianas y tal… y vamos a ver si…

P —Loquillo se ha pasado a Hispavox.

JH —Allá él (rialles).

P —¿A vosotros no os dejan? ¿o no queréis?

JH —Hombre, nosotros… no sé, porque no hemos estado nunca en Hispavox, pero… preferiríamos estar en la ZTT.

P —Sí, claro, con los Frankie…

JH —Los Frankie Goes to Hollywood.

P —¿Y qué pasa con Portugal, que sale tanto en vuestras canciones? ¿En Galicia estáis muy unidos a Portugal?

JH —No, hombre; lo que pasa es que hay un río por ahí que lo jode todo, que es el Miño, ¿no?, que nos separa mucho y tal. Pero se puede hacer contrabando todavía y está bien. Y además en Portugal el café todavía es barato, y la comida es buenísima, y el escudo es una moneda estupenda y muy simpática. Y las mujeres tienen bigote.

P —Los grupos gallegos ¿tienen que ir a Madrid para ser reconocidos o se bastan por sí solos?

JH —No, normalmente los grupos gallegos vamos a Astorga, a comer mantecados. Nada… a Madrid vamos de vez en cuando a emborracharnos al Kwai.

P —¿Al qué?

JH —Al Kwai. Es un bar, el Kwai. Como el puente sobre el río…

P —… Kwai.

JH —Eso, Kwai.

P —¿Para cuándo el próximo disco?

Portada alternativa del disc 'Menos mal que nos queda Portugal'JH —Pues pasado mañana, a lo mejor. Lo grabamos aquí, lo sacamos, lo prensamos y ya está. Y ala.

P —¿Tenéis canciones ya preparadas?

JH —No, pero ya las prepararemos. Total, se nos ocurren en media hora.

P —Pero ¿será para el verano que viene? ¿o para el invierno? ¿o…?

JH —No, lo que hay que hacer ahora es sacar un triple en directo, en una caja de esas así, como la del Concierto para Bangladesh, pero a favor de… a favor de la Pequeña y Mediana Empresa.

P —¿Hasta cuándo Siniestro?

JH —Pues hasta pasado mañana. O…

P —Pero ¿hasta que os hartéis o mientras vaya tirando…?

JH —Nos matarán a la puerta de un hotel. Eso es lo más probable. Moriremos con las botas puestas.

P —¿Se liga mucho siendo un Siniestro Total?

JH —Qué va. Si somos vírgenes todavía. Pero nada de nada, eh.

P —Vamos, anda… ¿No tenéis vuestras groupies y tal?

JH —¿Qué dices, hombre? Pero… ¡ojalá! Jamás de los jamases. Si ya te digo… si somos vírgenes. Además estamos empezándonos a preocupar, porque en vista de que no ligamos pues ya estamos empezando a pasarnos al otro bando. Pero vaya… todavía mantenemos ciertas ganas de tal…

P —¿Vuestro alucinógeno favorito? ¿O salís sin nada?

JH —Tintorro.

P —¿Y orujo?

JH —No, orujo no, es muy fuerte. De alucinógenos, nada…

P —De reivindicar algo, ¿qué reivindicaríais?

JH —Pues el Frente de Liberación Animal y tal, pues la gente que maltrata a los animales merece ser pasada por la piedra. Por la piedra no, por la quilla, por debajo de la quilla.

P —¿Os maltratan mucho, a vosotros?

JH —De vez en cuando. Pero hay gente que también nos aprecia. O sea, depende. Las chicas nunca nos tratan bien, por ejemplo.

P —¿Qué público es el que asiste más a vuestros conciertos?

JH —Pues niños, niñas, señoras, tenderos, oficinistas, señoras de la limpieza…

P —¿Qué es lo que más os molesta del público?

JH —Eh… pues que sean bajitos con bigote… y se llamen Ladislao. Cuando hay público así no nos gusta nada. ¡Una vez estábamos en una actuación en donde todo el mundo era bajito, con bigote, y se llamaban todos Ladislao! Entonces aquello nos pareció fatal. No tocamos ese día. Nos pareció tan alucinante que hubiese tanta gente igual…

P —¿Qué soléis leer?

JH —El Faro de Vigo.

P —¿También hay un Faro en Vigo?

JH —Hombre claro, el Faro de Vigo es el periódico de Vigo. Es el decano de la prensa nacional, el más viejo de la península. Es un periódico increíble.

P —Yo es que ahora estoy temporalmente en Ceuta y allí está El Faro de Ceuta.

JH —¿Está el Faro de Ceuta? (incredulitat) Pero el Faro de Vigo es un periódico increíble. Siempre hablan de la farola de Sanjurjo Badía, que es un barrio de Vigo, una farola que hay ahí que da mucho la lata y siempre hablan de ella.

P —Y cine, ¿vais mucho al cine?

JH —Eso sí. Ahora con el video además es más cómodo y tal, puedes ver las porno en casa.

P —¿Actores, directores, películas favoritas?

JH —¿Cómo se llama el menda ese…? John Holmes. Sí, John Holmes; el hombre de las tres piernas. Y Pajares, claro. Y directores… pues así variados… no sé…

P —¿Prefieres el cine actual o el del pasado?

JH —Pues mitad-mitad ¿sabes? El de principios de los setenta y tal, que es el más cutre, ese.

P —¿Leéis cómics?

JH —Sí. Mortadelo y Filemón, Asterix, La familia Cebolleta, Rigoberto Picaporte solterón de mucho porte, Sir Tim O’Teo y Superlópez.

P —¿Quieres decir algo más?

JH —Sí: supercalifragilísticoespialidoso.

P —Gracias, te ha quedado muy bien.

JH —¡A mandar!

Pàgina del programa de la Festa Major d'Alcampell 1985Els vam deixar fent la prova de so i mo’n vam anar a sopar. A les onze va tornar a començar el ball amb Ethel y su Orquesta, que esta vegada van incloure una sessió final amb ‘concurs de tango i chotis pa la tercera edad’, segons s’indica en el trempat i bilingüe programa de festes. La pista de ball s’anava omplint amb jovenalla de tota la comarca en actitud alcohòlica, mentre els iaios seguien amb el seu concurs de tangos i xotis. Allò estava a petar, en tots els sentits del terme. Fins que cap a les dues de la matinada Siniestro Total van eixir a l’escenari i es va desencadenar l’orgia punk-rock.

Com era d’esperar van fer un concert frenètic, demolidor. Enllaçaven cançons sense treva, sense donar oportunitat al personal de recuperar l’alè. De tant en tant s’aturaven de cop per a cridar consignes extemporànies —“¡Viva el Frente de Liberación Animal!”, “¡No más mártires de Uganda!”, “¡A veces, algunas veces, el cantor tiene razón!”, etc.— i després seguien a tot drap. El terç del públic més pròxim a l’escenari va experimentar un sotrac continu, aliè a la seua pròpia voluntat, de vegades amb un cert risc per a la integritat física dels presents. El nostre entrevistat, Julián Hernández, portava un casc de miner amb què donava l’entrada a cada nou tema colpejant-se’l amb la baqueta. Tan bon punt com acabaven un tema… click, click, clik, click… un, dos, tres, quatre… i avant!

Portada del disc 'Bailaré sobre tu tumba' (1985)Van tocar cançons dels seus tres discos i també algunes encara no editades, com “Ye-Ye” (paròdia del virtuosisme dels rock-concerts clàssics), “Hey, hey Vigo”, “Hoy voy a asesinarte”, o “Viene el verano”, que eixirien en el seu pròxim disc Bailaré sobre tu tumba, editat el desembre d’aquell mateix 1985, i en el qual inclourien algunes cançons gravades en directe durant la gira en què van passar per Alcampell.

Aquell no seria pas l’últim, ni de bon tros. La banda ha continuat editant treballs fins avui, perpetrant 14 discos d’estudi i mitja dotzena de directes, a més de múltiples recopilatoris i rareses. La nit que els vam entrevistar ningú podia sospitar que tres dècades després el grup continuaria en actiu. Pareixia un grup provisional, aparentment destinat a brillar uns dies i fondre’s com una candela, però ha perdurat fins a convertir-se en un clàssic de l’escena punk-rock ibèrica, amb èpoques de marginalitat mediàtica i altres de major presència pública. Una trajectòria ben difícil d’imaginar aleshores, quan tant ells com naltres vivíem amb la provisionalitat pròpia de qui no tenia expectatives més enllà de les urgències d’un present intens però incert.

Cartell del tour 'El Mundo Da Vueltas' (2017)Les més de tres dècades que han passat des del seu concert a Alcampell els han comportat també diverses metamorfosis estilístiques. El canvi més substancial de la seva trajectòria es produí el 1993, quan Miguel Costas, guitarra i veu, i compositor de moltes de les més conegudes cançons, abandonà el grup. Una pèrdua considerable, ja que era una de les ànimes d’aquell particular estil que els feia dignes hereus de Harpo Marx. Des de llavors el seu so es va decantar cap a un blues-rock de tall més clàssic (de fet, a l’entrevista Julián Hernández ja deixava anar les seues preferències bluesseres); més ben tocat, això sí, però amb un menor grau d’aquella espontaneïtat naïf que els feia imprevisibles. Amb el nou estil consolidat van travessar tota la sequera dels 90 i les primeres dècades del segle XXI, fins avui dia.

Precisament enguany han editat un nou disc, El Mundo Da Vueltas, el catorzè de la seua producció, que segons anuncien a la seua web conté “ocho canciones, ocho, en vinilo de 10 pulgadas editado por Trilobite Records y con colaboraciones tan ilustres como las de Luis Tosar, Sés, David Rial, Joe Hardy y Los Come-de-balde de Peret, unos palmeros destinados a triunfar allende los mares”. Queda dit.

No només això, sinó que han tornat a la carretera per a presentar el disc. Estan de gira, cosa que implica que si mos descuidem podrien tornar a passar per la Llitera. Si el 1985 ja mos costava de creure que tinguessen tres discos, ara no sé pas què els hauríem de dir. Pareix que com a futuròlegs no tenim futur.

{eks}tag_id=697|ordering=publish_up|direction=ASC|num_type=1|num_from=0{/eks}

Càpsules del temps
Tu publicidad






Banner 3
Aquí tu publicidad
Sitio web

Otras noticias

Ir al contenido