Alcampell. Hora de la mesdiada d’un diumenge d’estiu. La ràdio fluixeta, tot just audible des de la somnolència horitzontal. Després de tota la setmana collint fruita el cos reclamava repòs. Corria 1987 i ja feia un any que havia començat a estudiar a Saragossa, una ciutat gran que aspirava a ser una gran ciutat. Malgrat els bons moments viscuts i la gent estupenda que hi havia conegut, encara no hi havia trobat cap estímul vital destacable. Tot era massa previsible, un cert aire funcionarial cobria tota la ciutat. En aquells moments trobava molt més excitant l’escena lliterana, amb els seus espais de llibertat farcits de bars, pubs, discoteques, concerts, fanzines i ràdios.