El divendres 29 de setembre al pavelló municipal d’Alcampell es va escenificar el lliurament del Premi ‘Desideri Lombarte 2017’, organitzat pel Govern d’Aragó, i atorgat al ‘Seminari Autonòmic de Professors/es de Llengua Catalana’ per la seua labor en la dignificació de la llengua de la Franja.
L’acte va estar presidit pel Director General de Cultura i Patrimoni del Govern d’Aragò, Ignacio Escuín (qui va haver de substituir Ignacio López Susín, Director General de Política Lingüística, absent a darrera hora per motius familiars), per l’alcalde d’Alcampell i president de la Comarca de la Llitera, Josep A. Chauvell, i per la professora Azucena López que va fer de mestra de cerimònies.
Paraules de l’amfitrió
Va obrir l’acte Josep A. Chauvell amb paraules d’agraïment al públic per la seua assistència, i al govern d’Aragó per haver convocat el premi i haver triat la seua localitat com a lloc on materialitzar-ne el lliurament. Va explicar la seua relació amb la persona que dóna nom al premi, l’escriptor Desideri Lombarte, a qui va conèixer el 1986 a Vall-de-Roures quan el propi Chauvell va guanyar la primera edició del premi literari Guillem Nicolau amb la novel·la titulada ‘L’Home de França’. Un acte que formava part d’una actuació conjunta dels Governs d’Aragó i de Catalunya amb motiu de la celebració del II Congrès Internacional de la Llengua Catalana, una cosa que avui dia probablement no seria tan fàcil de veure. Chauvell va reivindicar les polítiques en favor del català i l’aragonès només avancen quan hi ha governs socialistes o coalicions d’esquerres, tot i que també va reconèixer els nombrosos malentesos i obstacles amb què ensopeguen, fins i tot dins les pròpies files. Per això va reivindicar la necessitat de fer més pedagogia des de les administracions públiques i la societat civil.
Chauvell va agrair la creació durant esta legislatura de la Direcció General de Política Lingüística, compromís inequívoc del govern amb la pluralitat lingüística d’Aragó. Tot i això, va voler recordar que a l’Aragó hi ha molts més parlants de català que d’aragonès i va reivindicar una major atenció a la problemàtica de la Franja, tot i que va reconèixer que l’aragonès necessita una atenció especial per la seua situació crítica. Finalment, va reconèixer l’enorme repte dels docents i va demanar al professorat de català de les escoles d’Aragó que no l’ensenyen com una assignatura més, sinó que promoguen entre els alumnes l’estima per la seua llengua i la seua cultura.
Atorgament del premi
Tot seguit, la professora Azucena López va fer la lectura del decret de concessió del premi Desideri Lombarte 2017 al Seminari Autonòmic de Professors/es de Llengua Catalana, entre altres coses, “per la seua contribució a la normalització de la llengua catalana a l’Aragó i la seua influència en l’elaboració de la normativa aragonesa en matèria lingüística, així com la formació pedagògica del professorat en l’àrea de llengua catalana i la seua col·laboració en la dinamització cultural de l’idioma”. Seguidament es va projectar un vídeo sobre la figura de Desideri Lombarte i el seu paper en la cultura catalana d’Aragó, així com un resum del trilingüisme aragonès, una realitat que les institucions autonòmiques s’han compromès a respectar i protegir.
Després, Azucena López va cridar el professor Josep Lluis Seira, un històric de l’ensenyament de català a la comarca, qui va recollir el premi en representació de tot el professorat, i a continuació va anar cridant una per una moltes de les persones que al llarg de les raderes tres dècades han format part del Seminari premiat.
Discurs de les persones premiades
Dues professores, Alba Garreta (CRA La Llitera) i Marta Sorolla (Baix Cinca), van llegir un inspirat text d’agraïment i reivindicació de la seua professió. En primer lloc, van agrair el Govern d’Aragó per la iniciativa de crear el premi Desideri Lombarte (que enguany fa la segona edició), així com per haver-lo atorgat al Seminari Autonòmic de Llengua Catalana, pel reconeixement positiu que suposa envers els docents de català a la Franja. Van recordar com el professorat pioner, el que va inaugurar les classes el curs 1984-1985, va haver de superar nombrosos entrebancs per a poder fer la seua feina, alguns dels quals 2017 encara són presents, motiu pel qual el professorat s’ho ha de treballar molt per a poder fer la seua feina amb els recursos tan escassos amb què compten.
Van recalcar l’important dimensió vocacional de la seua feina, i van explicar també com tot el professorat que ha participat al Seminari durant tots estos anys ha fet una gran feina de recuperació de lèxic local o de literatura popular, i s’ha hagut d’esforçar molt per a crear els seus propis materials adaptats a les realitats locals. Van dir ser conscients que no només es dediquen a ensenyar la llengua materna de bona part de l’alumnat, sinó que a més tenen la responsabilitat de conservar i transmetre tot un patrimoni lingüístic i cultural, d’educar en el respecte a totes les llengües i de posar en valor la diversitat lingüística en un Aragó plurilingüe, que els hauria d’acollir sense reserves. Només així aconseguiran esdevenir uns adults respectuosos, crítics i allunyats de la demagògia que tan sovint envolta el tema lingüístic.
Les ponents van voler fer partícip del premi a tota la comunitat educativa, en especial als respectius equips directius de les escoles i instituts de la Franja, així com a les famílies i associacions de pares i mares d’alumnes, i a les associacions culturals del territori. I van remarcar que el premi concedit no constitueix un punt d’arribada, sinó un punt de partida per encoratjar-los en la defensa de la dignitat lingüística, perquè el bilingüisme és un fenomen natural a l’Aragó i el poder expressar-se correctament i amb fluïdesa en les dues llengües és una gran riquesa individual i col·lectiva. Van recordar també que recents estudis sociolingüístics mostren indicis de substitució lingüística, en particular a la Ribagorça i a la Llitera, i per això les institucions haurien de posar recursos per a revertir-ne la tendència. Pel que fa a la seua feina, consideren que en un futur immediat serà fonamental la dinamització de l’Acadèmia de la llengua, la titulació dels alumnes en el marc europeu, la formació en C2 per al professorat, i la divulgació de la riquesa del patrimoni lingüístic d’Aragó.
Van finalitzar la seua intervenció parafrasejant el poeta que dóna nom al premi dient que “mentre les famílies continuen escollint l’ensenyament del català a l’escola i el govern en mantingue el suport, quedarà la paraula, el català perviurà”.
Paraules del Director General
El Director General de Cultura i Patrimoni del Govern d’Aragó, Ignacio Escuín, va remarcar que es tracta d’un premi col·lectiu, un valor afegit que dignifica el propi premi. Va voler fer memòria del professorat que des del 1984-1985 va començar a impartir classes de català a les escoles de la Franja, els quals va reconèixer que no ho van deure de tenir gaire fàcil. Va recordar que el 1986 es va crear el Seminari Permanent de professorat de llengua catalana per tal de coordinar-se, compartir materials i donar-se suport en una tasca per a la qual no disposaven de gaires recursos. Amb els anys el Seminari va anar afegint noves activitats, com l’Escola d’Estiu de la Franja (des de 1997), el projecte d’animació cultural Jesús Moncada, etc. Però a la legislatura anterior el govern d’Aragó va suspendre bona part d’estes iniciatives, amb unes polítiques molt hostils a les llengües diferents del castellà a la regió. L’actual govern ha restaurat aquelles activitats interrompudes i, segons ell, manté la intenció de promoure-les i incrementar-les de cara al futur.
Concert d’Anton Abad
Després va ocupar l’escenari Anton Abad, històric cantautor de Saidí, amb l’acompanyament de la guitarra de 12 cordes del gran Toni Xuclà. Tots dos van fer un concert molt emotiu, amb una selecció de temes breu, però una bona mostra de les seues qualitats interpretatives, així com de la profunda intensitat filosòfica i emocional que emana de les cançons d’Anton Abad. Van tocar nou temes seleccionats d’entre els raders quatre àlbums del cantautor que abasten un període de dos dècades: un, el més antic del disc ‘Cap problema’ (1995), dos més de ‘Sic de poble’ (2002), dos de ’A la corda fluixa’ (2008) i dos de ‘Llesques’ (2009), més un tema extra cantat a capella que no vam saber ubicar en la seua discografia.
Entre cançó i cançó, Anton Abad va recordar com l’any 1986 el van convidar a cantar en la cloenda de la primera edició del premi ‘Guillem Nicolau’ a la millor obra de literatura catalana d’Aragó, un acte que es va celebrar al castell de Vall-de-Roures aquell any. Durant el sopar, li va tocar seure entre dos escriptors, Josep A. Chauvell i Desideri Lombarte, tremolant de fred (Anton ho recordava com ‘el sopar dels dos refredats’), i tremolant del nerviosisme per saber qui seria el premiat. Va guanyar Chauvell amb l’Home de França’. Trenta-un anys després, Anton Abad es troba amb la sorpresa de fer el mateix paper en un acte que porta el nom d’un d’aquells escriptors (que malauradament mos va deixar el 1989) i convidat per l’altre que ara fa d’amfitrió.
Amb el concert Anton Abad i Toni Xuclà van portar el públic al seu terreny, tot propiciant un estat d’empatia irresistible, i el van situar com humans despullats davant el cosmos, la terra, els cicles de la natura i les complexes relacions socials de la vida rural. Tothom va eixir del pavelló amb l’ànima més lleugera, desintoxicats per fi. Res millor per a emprendre amb normalitat l’ensenyament de la llengua catalana a la Franja, i per demanar i promoure polítiques més respectuoses al respecte.
Cloenda
L’acte es va cloure amb un generós piscolabis que públic, premiats i autoritats van digerir amb fruïció mentre es generaven interaccions socials potencialment fructíferes. Actes d’esta mena són essencials per a que la població local pugue percebre l’actitud de les institucions vers la seua llengua, i també per a que els nostres governants puguen conèixer de primera mà una realitat que sovent se’ls oculta o que només coneixen de manera esbiaixada per vies interessades. Aquella nit la realitat sociolingüística de les comarques de la Franja va emergir davant els ulls de la població i de les institucions de la mà del professorat de català i la seua imprescindible tasca. Tant de bo passés més sovent i els i les mestres tinguessen el reconeixent i valoració social que mereixen.
