El passat divendres 21 d’octubre es va celebrar a Albelda una conferència titulada “L’aigua i la pedra seca: de les Garrigues a la Llitera”, a càrrec d’Ignasi Aldomà, geògraf expert en planificació territorial i de l’aigua, professor de la Universitat de Lleida (UdL). El ponent va basar la seua presentació en un estudi realitzat a pobles de secà de les Garrigues, amb particular atenció al cas de Torrebesses, on un equip de recerca de la UdL va analitzar amb detall tot el cicle de l’aigua i les estratègies culturals tradicionals per a gestionar-la.
Els resultats aporten dades sorprenents. En primer lloc, s’observa que en un territori totalment de secà hi circula al cap de l’any un volum molt gran d’aigua (el ponent parlava de 2 hectòmetres anuals, entre aigües superficials i subterrànies). En segon lloc, s’observa que la població ha desenvolupat moltes infraestructures i regles col·lectives per a gestionar l’aigua de manera sostenible. Els bancals de pedra seca, per exemple, contribueixen a acumular un munt d’aigua a dins de terra (per això, quan eliminem les espones inadvertidament tota l’aigua se’n va conca avall). L’equip d’Aldomà va censar més de 400 elements de gestió d’aigua només al terme de Torrebesses: pous, fonts, marges, aljubs, basses i bassons, aigüeres als camins, séquies, cadolles, etc. No només això, sinó també tot un conjunt de coneixements tradicionals sobre com mantindre-la en bon estat al llarg del cicle anual, uns coneixements que desapareixen ràpidament a mesura que moren los raders usuaris d’aquelles tècniques hídriques. Resulta fàcil fer paral·lelismes amb els nostres llocs de secà, particularment molts pobles de la Llitera alta, on des de temps immemorials cada nucli habitat s’ha espavilat per aprofitar uns recursos hídrics escassos i gestionar-los de manera sostenible en termes socials i ambientals.
L’Ignasi Aldomà va explicar com la industrialització de la nostra societat va comportar canvis substancials en la vida rural, potenciant altres formes d’aprofitament dels recursos hídrics, més encaminats a la producció agrària massiva i sense preocupar-se gaire de la seua sostenibilitat ambiental ni dels seus impactes socials. En les últimes dècades hem confiat sempre en solucions tecnològiques que no són més que una fugida cap endavant. Per això, d’acord amb el ponent, el coneixement d’aquelles tècniques i infraestructures hidràuliques podrien afavorir la viabilitat dels nostres pobles, ja que no només suposen un patrimoni cultural i arquitectònic molt valuós, sinó que a més poden ser molt útils per adaptar-se a un context de canvi climàtic com el que mos espera d’acord amb els pronòstics científics.
El ponent va ser molt clar en afirmar que la disponibilitat d’aigua serà un dels principals obstacles de l’agricultura productivista, ja que amb el temps no se’n podrà obtenir tanta com es voldrà i el seu preu serà cada vegada més alt. Va posar l’exemple de Califòrnia com a exponent d’un model agrari totalment dependent d’inversions financeres i tecnològiques constants, on l’esgotament dels aqüífers ha arribat als límits ecosistèmics i moltes empreses agràries deixen de ser viables.
Curiosament, Aldomà va advertir també del perill que suposen els nous regadius per al manteniment de població al món rural. Durant el segle XX els regadius van ser un factor que va afavorir el desmembrament dels grans latifundis i la distribució de la terra entre molts nous petits propietaris, facilitant així la fixació de població activa al món rural. Però al segle XXI pareix que s’està donant una situació inversa: els nous regadius (cas de l’Algerri-Balaguer, o del Segarra-Garrigues) requereixen unes inversions econòmiques tan elevades en un context de mercats agraris molt inestables, que els petits propietaris es veuen obligats a llogar o vendre les seues terres a grans empreses agràries. Per això, en les zones de nous regadius es dóna la paradoxa que cada vegada més gent abandona l’activitat agrària, que passa a mans de grans empreses de serveis que ni tan sols són del mateix territori, contribuint així al despoblament rural. Un fenomen paradoxal que xoca amb els supòsits que sovent donem per descomptats quan pensem en l’aigua i les seues utilitats, i que mos obre la porta a preguntes de fons, sobretot en una comarca com la nostra on encara estem pendents de la construcció de nous regadius.
En definitiva, l’Ignasi Aldomà va començar parlant de com la pedra seca s’utilitzava tradicionalment per a construir infraestructures de gestió de l’aigua al secà, però progressivament el debat va derivar cap a un qüestionament del model agrari hegemònic i les seues limitacions i dificultats per a fixar població al món rural. Va quedar clar que el model actual no és sostenible ni ambientalment ni socialment, i només s’aguanta gràcies a un fosc entramat de subvencions agràries molt poc equitatives. Probablement, l’aposta per models més agroecològics, capaços de recuperar els coneixements tradicionals sobre la gestió de l’aigua –i també sobre varietats locals, circuits alternatius de comercialització, etc.– seria molt més pertinent per al futur de pobles de secà com els nostres. No està clar si hi arribarem a temps. D’alguna manera necessitem un debat seriós sobre tots els pros i contres del model agrari en què estem atrapats a la Llitera. És el que realment necessitem? A qui afavoreix i a qui perjudica? En quina mesura les iniciatives agroecològiques que s’estan consolidant en altres territoris podrien ser també una alternativa viable a la Llitera?
