L’exposició del pintor tortosí romandrà oberta fins al 31 de juliol al Museu d’Arquitectura i Urbanisme Josep Mas Dordal d’Almacelles
L’exposició de Josep Bahima, es un recorregut pels últims 20 anys (1999-2019). Es presentarà una mostra on hi haurà una vintena d’olis. L’obra de Bahima ocuparà les dues sales polivalents de la primera planta de l’edifici. Una d’elles dedicada als primers deu anys i l’altra als restants.
El museu acull amb molt entusiasme aquesta mostra després de tenir ales seves sales una magnífica exposició d’escultura d’artistes diversos vinguts d’arreu. El paisatge, el color i la força de la pinzellada és una constant en la trajectòria artística de Bahima.
Josep Bahima va nèixer a Tortosa l’any 1961 i a l’edat de 16 anys es va matricular a l’escola Taller d’Art de Tortosa on hi va cursar estudis de dibuix i pintura. Actualment treballa en el seu taller de Roquetes on hi resideix des de fa uns anys. La seva primera exposició va ser l’any 1988 a Tortosa i la darrera aquest mes d’abril a Madrid. Ha exposat individualment en molts espasi dins i fora d’Espanya i també ha participat en exposicions col·lectives i en fires. Un dels premis rebuts més important és el de la 7ena edició Ceferino Olivé de Reus de l’any 2011 on va obtenir el primer premi.
Per a descobrir l’obra de pictòrica de Josep Bahima, hem de comprendre a priori que l’art ens revela el misteri de l’home, que té un component espiritual ètic i estètic i que és el llenguatge dels sentiments.
Partint d’aquests principis, en l’obra de Josep Bahíma ens trobem no només amb el ben fet, sinó amb la constant sorpresa, que aflora a través de la seva extensa gamma cromàtica, de la seva incessant cerca de la naturalesa, de tal sort que captura immediatament a l’espectador. I ho captura per la seva sensibilitat i l’atreviment en la disposició de la matèria per a representar el paisatge.
El món interior de Josep Bahíma queda reflectit en la seva obra, en la qual a penes apareix la figura humana, li interessa poc. Com si l’espai exterior en el qual habita li resultés antipàtic i hostil, i sentís la necessitat de submergir-se i xopar-se en un altre ordre virginal, fresc, harmoniós i agradable.
Les seves sensacions sobre la vida queden plasmada en el seu reposat lirisme sobre el paisatge, en el qual en aïllades ocasions incorpora algunes figures pageses en les dures feines del camp, amb pinzellades dinàmiques i vigoroses creant així un llenguatge d’una força i autenticitat inqüestionables.
Per aquesta circumstància en l’obra de Josep hi ha veritat. Fora de tendències de mercat, fora d’escoles, grups o academicismes dominants. Hi ha veritat, perquè indaga en el color per a aconseguir fondària en el contingut, perquè totes les seves obres sempre ens transmeten alguna cosa a través de la matèria i del color i, sobretot, perquè existeix un ordre plàstic per a posar un to al costat d’un altre i trobar un resultat perfectament harmònic. Un resultat que és fidel reflex d’un temperament inquiet, però profundament honrat en la incessant cerca de troballes expressives.
