Joaquín Sabina a Binèfar

Divendres 14 de setembre de 1984. Festes de Binèfar. Aquella nit tocaven Joaquín Sabina i Vade Retro, així, en aquest ordre. Sabina feia de teloner d’un grup de rock dur d’Osca. Eren altres temps. Aquella nit vam agafar la gravadora i, amb Manolo Brualla (àlies Chusepó, avui entrenador futbolístic de renom intercomarcal), mo’n vam anar a sentir-los i a passar-hi la nit. La primera part de la nit, perquè en aquella època a Binèfar la nit sempre acabava ocupant una part del dia.

Coneixíem l’obra de Joaquín Sabina perquè Casset mos havia gravat un casset (valgui la redundància). Josep Ramon Felis, Casset, tenia una envejable col·lecció de vinils i era un plaer anar a casa seua a escoltar-los, o sentir-los quan els punxava al guaritxe. Per culpa d’ell mos vam aficionar a coses tan dispars com Kraftwerk (Radio-Aktivität) o Kiko Veneno (aquell primer disc de Veneno el vam escoltar a la seua penya centenars de vegades, sobretot aquella enginyosa versió de Martí i Pol). Casset també mos va introduir Sabina, de qui tenia el Malas compañías (del 1981), un disc que contenia joies com «Calle Melancolía», «Qué demasiao», «Círculos viciosos», «Pasándolo bien» o «Pongamos que hablo de Madrid». Val a dir que, abans que la gravés Sabina, esta última cançó s’havia fet molt popular cantada per Antonio Flores, probablement perquè era un personatge molt més mediàtic en aquells moments. La versió d’Antonio era més moguda, naltres a la penya vam gastar aquell el disc de tant posar-lo (crec que era d’Eusebio). En canvi, Sabina la tocava al ralentí. No m’hi vaig acostumar mai, encara que ell en fos l’autor original.

Aquell any Joaquín Sabina tenia 35 anys, però pareixia més vell. Venia del món dels cantautors del tardofranquisme, cosa que en aquells moments era com venir d’una galàxia llunyana. Tot i que durant el decenni anterior els cantautors antifranquistes van ser una escena imprescindible (i a reivindicar), en ple 1984, amb el règim del 78 desplegant-se a tota màquina, les necessitats del sistema polític havien canviat radicalment. Per a poder donar la imatge d’un país europeu homologable i modern, no només s’havia de deixar enrere el franquisme ominós, sinó també tot el que simbolitzava la lluita antifranquista. D’esta manera, la nova música dels 80 va esdevenir un ingredient indispensable per al pacte d’oblit de les elits espanyoles. Fins i tot Miguel Ríos, que amb el Rock and Ríos ho va petar la temporada 1982-83, de cop i volta va ser reinterpretat com un dinosaure del passat, ja que tenia massa història a la motxilla (havia estat represaliat pel règim durant els 70, en l’època dels Conciertos de Rock y amor). El sistema polític hegemònic volia tornar a començar de zero. O almenys fer-ho veure.

Per això, Sabina en aquells moments intentava treure’s del damunt aquella etiqueta cantautoril que li pesava com una llosa, i per a fer-ho va triar el camí del rock and roll. No és que fes rock pròpiament dit, sinó que va començar a passar les seues composicions per un lleu filtre rockanroler. Un cert folk-rock que, en el seu cas, no era impostat, sinó que el portava de sèrie gràcies a la seua experiència britànica. No en va, Sabina havia viscut set anys a Londres, del 1970 al 1976, on es va estrenar com a cantant en bars i locals socials de diferents grups d’exiliats espanyols i llatinoamericans. Curiosament, malgrat que va experimentar des de la primera línia l’expansió del fabulós rock anglosaxó dels anys 70 (la golden age del gènere), la seua audiència de l’exili li demanava un repertori format per cançons llatines (boleros, ranxeres i cançons de lluita sud-americanes).

Per això, quan va tornar ja estava més que foguejat en diferents estils musicals. Sabina no és només un andalús que emigra a Madrid a cantar (amb “aquells trens que portaven cap al nord”, com cantaria anys després), sinó un tipus que des del seu Úbeda natal passa per la conflictiva Granada universitària i s’exilia a Edimburg primer i a Londres després, per a tornar uns anys després via Palma de Mallorca (la mili retardada) a instal·lar-se a un Madrid efervescent amb un bagatge cultural ben diferent al de la resta de cantautors del moment.

Gran lletrista i músic inspirat, a partir de la tradició de la copla i música d’autor espanyola Sabina va saber integrar sons anglosaxons (bevent de Dylan, Cohen, Stones, etc.), francesos (Brassens, Capdevielle), italians (Celentano, De Gregori, Dalla), passant tot el repertori llatinoamericà (tangos, ranxeres, salsa, boleros, son, etc.). Una barreja atípica i heterodoxa, difícil de classificar, que en molts moments va generar malentesos i suspicàcies entre certs sectors del públic, incapaços d’interpretar fins a quin punt ens estava prenent el pèl o no. Sabina va saber llegir els codis del moment històric en què vivia. I se’n va eixir. Ni Casset, ni Chusepó, ni Vade Retro, ni jo ho haguéssem endevinat aquella nit de divendres de setembre del segle passat.

Quan va arribar a Binèfar, Sabina gaudia d’una certa rellevància mediàtica per les seues intervencions esporàdiques al programa televisiu Si yo fuera presidente, presentat pel periodista Fernando García Tola. Era un programa de crítica política, amb audiències milionàries, que rebia atacs permanents dels estaments socials més involucionistes del moment, en el que les cançons de vena irònica i sarcàstica de Joaquín Sabina i de Javier Krahe hi encaixaven perfectament.

L’últim disc que tenia publicat Sabina en aquells moments era Ruleta rusa, gravat l’any anterior, el 1983. Aquell disc suposà un canvi de registre en el seu itinerari. S’iniciava amb «Ocupen su localidad», una cançó molt deutora del so festiu i gamberro de l’aleshores triomfant Orquesta Mondragón, i contenia clàssics emblemàtics com «Caballo de cartón» i uns quants incipients rocanrols sabinians («Juana la loca», «Eh, Sabina», «Pisa el acelerador»). També hi van incloure una de les cançons que Sabina acostumava a cantar al programa de Tola («Telespañolito», una irònica però amable crítica a la televisió del moment).

Tot i que Ruleta rusa era oficialment el disc que seguia a Malas compañías, en realitat Sabina per aquelles dates havia gravat dos discos més. Un era Inventario, el seu debut discogràfic del 1978, que responia fil per randa al cànon dels cantautors tardofranquistes i del qual el seu autor en renegaria sempre (diuen que Sabina s’ha passat anys comprant els exemplars que anava trobant per cremar-los). L’altre, titulat La Mandrágora, editat el 1981, compartit amb Javier Krahe i Alberto Pérez i gravat en directe al bar madrileny del mateix nom, en el que Sabina hi tocava quatre cançons (tres de les quals ja eixien al Malas compañías). Aquest és el que li va reportar més repercussió mediàtica, i també el que va facilitar al trio de la Mandrágora ser fitxats per al programa televisiu de Tola.

És a dir, amb el casset gravat per Casset, les aparicions televisives del personatge, i un casset de Ruleta rusa que feia poc havia comprat pel Discoplay, anàvem més que preparats per a gaudir del concert de Binèfar aquella nit de divendres de setembre del segle passat.

El concert es va fer en un envelat situat en un lloc que ara no sabria pas trobar (hi hauran construït pisos, segur). Entrant a Binèfar per la carretera de Tamarit, a l’altura de la Bodega Isábal, a la dreta, en algun solar que hi havia per allí. Tot i que podria ser en algun altre lloc, perquè el segle passat queda ja molt lluny. Uns tendals verds feien de parets i de sostre. O potser revestien les parets d’algun magatzem agrícola. A saber.

Vam arribar just quan començava l’espectacle, que va durar una hora i mitja llarga, i es va obrir amb la cançó «Ocupen su localidad». El so era bo; la tarima on actuaven era baixa, cosa que permetia molta proximitat entre músics i públic. Un públic que des del principi va corejar la majoria de les cançons, amb moltes ganes de passar-ho bé, cosa que es reflectia també sobre l’escenari. L’ambient era festiu a més no poder. Sabina entre cançó i cançó no parava de filosofar, de fer crítiques sarcàstiques i acudits de tota mena.

El concert va assolir el cim amb el blues dedicat al delinqüent juvenil anomenat El Jaro («Qué demasiao»), va sacsejar l’auditori amb «Pasándolo bien» de l’època de la Mandràgora, i va portar el públic al deliri amb «Juana la loca», del rader disc. Va tocar també una cançó nova que Sabina va batejar «Whisky sin soda, sexo sin boda», que va dir que aniria al seu pròxim disc. El tema «La tercera guerra mundial» el va dedicar literalment “a los cerdos de los americanos y a los burros de los rusos” (una expressió típica dels temps de la Guerra Freda, quan tothom que pujava a un escenari s’havia de posicionar contra la política de blocs –vegeu, si no, la crònica del concert de l’Último de la Fila d’esta mateixa sèrie d’entrevistes vintage). Va tancar el bis amb «Pisa el acelerador», una cançó que guanyava molt en directe. De fet, totes guanyaven en directe, ja que les produccions dels discos de Sabina eren horribles, les cançons per molt bones que fossen sempre sonaven com descafeïnades, perquè el so dels seus discos dels 80 era un crim artístic (aquesta qüestió està molt ben argumentada al llibre de Julio Valdeón Sabina, Sol y Sombra, editat per Efe Eme el 2017; naltres hi afegirem que les portades també han sigut infames al llarg de tota la seua carrera). En total van sonar 17 cançons.

En acabar el concert mos van dirigir al camerino, una mena de local buit i mal il·luminat que estava a la vora de l’envelat. No hi havia mobles. Sabina es va prestar a l’entrevista sense posar-hi cap pega, gairebé com si mos estigués esperant. Allà drets tots tres, Chusepó, Sabina i qui això escriu, en aquell espai de ciment i sota l’única bombeta incandescent que hi havia, massa petita per a les dimensions del local, vam engegar la gravadora. De fons se sentia el rock dur dels Vade Retro, que ja havien començat el concert i alliberaven riffs a tota velocitat. Als Vade Retro els havíem vist en directe a Almacelles uns mesos abans, quan l’afer ‘Ostia peluda y los espermatozoides’, un cas que per si sol donaria per una crònica. Al final de la nit també els vam entrevistar. Però seguim amb Sabina, que continuava allà dret i ja havia encès una altra cigarreta mentre esperava l’inici de l’interrogatori, que ací us transcrivim de manera literal.

Pregunta –¿Cómo te definirías musicalmente? Se habla de ti como de un cantautor urbano…

Joaquín Sabina –Me da igual. Yo prefiero no definirme. Si ‘cantautor’ significa cantar lo que uno escribe, pues sí. Si ‘urbano’ significa vivir en una ciudad grande y contar historias de ese sitio, pues sí. Pero yo preferiría no definirme.

P –Tu último LP parece que salió con bastantes dificultades. ¿Estás satisfecho con él?

JS –Jamás estoy satisfecho de un LP. Siempre se quedan muy lejos de lo que uno ha soñado. Pero bueno, acepto que las cosas son así. Procuraré que el nuevo esté más cerca de cómo lo imagino ahora.

P –El último LP que has sacado es bastante rockanrolero, más de lo que nos tenías acostumbrados. ¿Por qué? ¿Cómo ha sido eso?

JS –Pues… Yo creo que la explicación está en lo que habéis visto en directo. Es porque en directo estamos yendo cada vez más hacia el rock and roll. Porque nos divierte, porque nos parece la música contemporánea, y porque nos parece que fuera del rock and roll hay ya muy pocas cosas…

P –Cuando estabas actuando nos ha parecido que te ibas semejando algo a Miguel Ríos, en el montaje y tal…

JS –No creo. Yo no tengo ninguna tendencia a las grandes masas ni a los estadios. A mí me gusta tocar para poca gente. Lo que ocurre es que en verano y en fiestas de este tipo es imposible tocar cosas tranquilitas, porque la gente tiene muchas copas encima y lo que quiere es divertirse. Entonces pues… tocamos cosas animadas para poder participar de la fiesta.

P –A nosotros personalmente nos gusta más así, aunque también nos gustan tus baladas.

JS –A mí también me gusta más así.

P –¿Es cierto que te han cortado la promoción de tu último disco y que cambiarás de casa de discos o algo así?

JS –Ahora estoy negociando con Ariola. Es muy probable que vaya a Ariola, pero… de momento, no comment.

P –¿Prefieres tocar en directo o en estudio?

JS –En directo siempre. ¡Siempre! Creo que la música es en vivo. Que, si no es en vivo, es un pálido reflejo de lo que es.

P –Viviste una parte de tu vida en Inglaterra. ¿Cómo te fue por allí?

JS –Pues yo tenía veinte años, era por el año 70… y aquí se respiraba mal, había un aire muy viciado y yo quería respirar otros aires. Estuve allí tocando blues por restaurantes y clubs y todo eso…

P –Por tus canciones parece que te gusta la noche. ¿Te gusta realmente la bohemia nocturna o es una pose?

JS –No solo me gusta, sino que no conozco el día. Yo me acuesto cuando amanece y me levanto cuando anochece.

P –Queda claro. ¿Vas a seguir cantando siempre?

JS –Hombre, siempre, siempre… no lo sé. Pero mientras el cuerpo aguante… sí.

P –¿Vives bien de esto?

JS –No me quejo.

P –¿Cuándo vas a sacar un nuevo disco?

JS –En febrero o en marzo. Será un nuevo LP que se va a llamar Juez y parte.

P –¿Qué es lo que más te gusta y lo que menos del público?

JS –Lo que más me gusta son las tías, lo que menos los tíos, claro (riu).

P –Bueno, pues ya está.

Ja està. Ni ell ni naltres mos vam enrotllar gaire. Portàvem una sèrie de preguntes escrites en un paper i no vam saber moure’ns del guió. Una llàstima perquè el personatge segurament donava molt de si, però és el que hi havia. D’on no n’hi ha, no se’n pot sacar. De l’entrevista en destacarem dues o tres perles.

Primer, ens confirma que intenta fugir del tòpic del cantautor i es decanta cap al rockanrol però, al mateix temps, evita ser identificat amb els rituals rockers com els que feia Miguel Ríos perquè, segons ell, preferia audiències més minoritàries. Curiosament, pocs anys després, Sabina també giraria per estadis i auditoris massius, fins i tot passaria per Binèfar amb un format macro (cap al 1987~88), fent concerts per a milers de persones. Curiosament, uns pocs anys després els músics que havien gravat el Rock and Ríos serien el nucli del seu grup d’estudi i directe! No crec que ens volgués enredar, simplement en aquell moment no se li devia passar pel cap que el seu espectacle pogués assolir les dimensions dels gegants del rock. I a naltres tampoc. Encara estàvem convençuts que mos trobàvem davant d’un fenomen minoritari (de minories selectes, of course). Tan selectius érem que després, quan es va fer famós, vam fer veure que no mos agradava tant.

Segon, ens diu que ell es lleva quan es fa de nit i se’n va a dormir quan es fa de dia. Vam pensar que era un posat, que aquella expressió formaria part de la representació del personatge. Qui s’ho havia de creure, això? Qui podria viure així? El cas és que era veritat. La biografia posterior de Sabina confirmaria aquell extrem. Era un noctàmbul de pedra picada, i dedicava bona part del seu imaginari literari a glorioses batudes nocturnes a la caça de sexe, drogues i companyia, amb els seus habituals sòrdids finals. Però no parlava d’oïdes sinó que hi abocava una bona part d’autobiografia. En aquell moment no ho haguéssem sospitat pas. Anys després aquell estil de vida quasi li costaria la ídem: l’any 2000 va patir un infart cerebral que li condicionaria bona part de la seua obra futura.

Tercer, ens anuncia que el seu nou disc es titularà Juez y parte i serà editat l’any següent, el 1985, per una discogràfica diferent (canviarà de CBS a Ariola). Efectivament, uns mesos després del concert de Binèfar aquest disc apareixerà al mercat i contindrà una col·lecció de clàssics imbatible. Des del «Whisky sin soda» (que ja va tocar a Binèfar) a «Princesa», passant per «Cuando era más joven», «El joven aprendiz de pintor», «Rebajas de enero», «Ciudadano cero», «Incompatibilidad de caracteres» o «Quédate a dormir». Serà el disc més complet i amb més personalitat que hagi gravat fins a la data. I també el més ben gravat, el que tindrà la producció, arranjaments i so més ben posats (en posteriors entregues la tornaria a cagar pel que fa al so).

Però, malgrat la qualitat inequívoca de Juez y parte, i tot i que aquest disc el va donar a conèixer en cercles més amplis, no va ser el disc que el va llançar a la fama entre el gran públic. Sabina no es va fer un lloc en la primera divisió de la música i l’espectacle ibèrics fins a l’edició de Joaquín Sabina y Viceversa (1986), un doble disc en directe que recollia un concert fet al teatre Salamanca de Madrid, tot recopilant el millor de la seua carrera fins aleshores, i que va comptar amb col·laboracions d’artistes invitats com Javier Gurruchaga, Luis Eduardo Aute, Jaume Sisa (que llavors es feia dir Ricardo Solfa) o Javier Krahe. A més, el concert va ser emès per TVE amb una repercussió mediàtica inimaginable avui dia. En va vendre centenars de milers, de discos. El disc incloïa la cançó «Cuervo ingenuo», de Javier Krahe, que va ser censurada en l’emissió del concert per televisió perquè era una crítica descarnada al paper del PSOE davant el referèndum de l’OTAN que es va celebrar aquell mateix 1986 (un altre cop ens trobem amb els impactes de la Guerra Freda en la indústria cultural local).

El 1987, només tres anys després del concert de Binèfar ací ressenyat, editarà Hotel, dulce hotel, que també tindrà un èxit massiu i farà de Sabina un dels personatges típics de la Cultura de la Transició (CT, Guillem Martínez dixit). El personatge devorarà la persona, amb una popularitat que li impedirà fer una vida normal (si és que tal cosa existeix), deixarà d’anar als bars i s’atrinxerarà cada cop més a casa seua, convertida en un lloc sempre ple de gent de pas. Serà un personatge públic i exercirà com a tal. Editarà un parell de discos més discrets, El hombre del traje gris (1988) i Mentiras piadosas (1990), encara llastats per les produccions sonores dels 80, si bé amb algunes perles notables que el mantindran a l’esfera mediàtica pública.

Mentrestant, durant la segona meitat dels 80, Sabina es prodigarà en múltiples aparadors polítics i culturals madrilenys, bé sigui donant suport a l’alcalde socialista de Madrid, bé tocant a les festes del PCE, o contra l’ingrés d’Espanya a l’OTAN, acompanyant alts càrrecs del govern en sessions fotogràfiques, donant suport electoral a Izquierda Unida, etc. En aquesta època començarà també la seua relació sentimental amb la filla d’un ex-ministre d’UCD. S’anirà convertint en un personatge gairebé almodovarià. La CT ho impregnarà tot.

Però Sabina continuarà facturant discos farcits de cançons majúscules durant tota la dècada dels 90, l’un darrere l’altre sense afluixar, des de Física y química (1992), passant per Esta boca es mía (1994), Yo, mí, me, conmigo (1996), on cantava un tema amb Manu Chao (!?), Enemigos íntimos (1998), gravat a mitges amb Fito Páez, fins arribar a 19 días y 500 noches (1999), probablement el seu treball més reeixit. Un cim que ja no podrà superar. L’any 2000 patirà greus problemes de salut que, segons informen les (wiki)fonts, el portaran a una depressió de la qual trigarà anys a sortir.

Durant el que portem del segle XXI el seu ritme ha sigut molt menor. Tot i això, ha gravat Dímelo en la calle (2002), Alivio de luto (2005), quan començava a sortir de la depressió, o Vinagre y rosas (2009), discos correctes però sense el nervi de les seues grans obres. Entremig ha gravat dos discos amb Joan Manuel Serrat (el directe Dos pájaros de un tiro, 2007, i un amb temes inèdits, La orquesta del Titanic, 2012), cosa que mostra que ja no li preocupa que l’emparentin amb els cantautors dels 70. Ja està de tornada.

L’any passat Joaquín Sabina va editar Lo niego todo (2017), un àlbum més que notable, en el que recupera el pols i s’endevina el caliu de les seues obres clàssiques. Encara que costi de creure, Sabina ha fet 69 anys aquest febrer i, segons el seu web, s’ha passat el mes de març de gira per Centreamèrica, i té una llarga sèrie de concerts contractats fins més enllà de l’estiu d’enguany. Ni Casset, ni Chusepó, ni Vade Retro ho haguessen endevinat mai. Jo tampoc.

Els cap de cartell d’aquella nit de divendres de setembre del segle passat, els mestres del hard rock alt-aragonès, Vade Retro, van tenir una vida discogràfica sensiblement més curta que la de Sabina. Aquell mateix 1984, els Vade Retro van gravar dues cançons en un recopilatori (La movida rockera de Huesca) i el 1986 van gravar un LP replet de bon rock dur, avui dia impossible de trobar. Sorprenentment, cal dir que ni Sabina ni els Vade Retro eren els plats forts de les festes de Binèfar d’aquell any. Aquest rol el va jugar Gwendal, la mítica banda bretona de música celta, que dels tres concerts que van fer aquell any a Espanya, un va ser el de Binèfar. Ni Casset, ni Chusepó, ni Vade Retro, ni Sabina, ni ningú… Gwendal se’n va endur el premi gros del moment! Binèfar sempre tan desconcertant.