Intenso inicio de fiestas mayores en Albelda

Albelda reconoció a sus deportistas, a los mossets y mossetes y al pregonero de las fiestas mayores 2018

Albelda reconoció a sus deportistas, a los mossets y mossetes y al pregonero de las fiestas mayores 2018

En el Ayuntamiento de Albelda cuyo balcón lucía la pancarta con la que se recibió a Pol Oriach, la alcaldesa, Mª Angels Roca, junto a los miembros de la corporación municipal impuso las bandas a los Mossos Mayors d’Albelda, fue Albelda Futsal el primer reconocido por su ascenso a la máxima categoría de la Federación Catalana de Futbol y como se anunció en su momento, Pol Oriach recibió una placa conmemorativa por su Medalla de Plata en los 2.000 obstáculos sub18 en Hungría el pasado 8 de julio, dejando paso al pregonero del 2018 J.Antonio Molet Sancho.

 J.Antonio Molet es profesor de historia en Vilaseca y autor de varios libros sobre historia de Albelda. Aquí teneis el texto del pregón.


Senyora Alcaldessa, Mari Ángeles, regidores, regidors, albeldanes, albeldans, amigues i amics, forasteres i forasters, bona nit.

Em sento orgullós i a la vegada una mica espantat per haver de fer lo pregó de festes del meu lloc, però estic segur de que tot anirà bé.

Diu la cançó mexicana que la distancia es el olvido, però quan un ha nascut a Albelda no es pot oblidar mai, per molt que esta distància sigui enorme. Un neix d’Albelda i segueix sent-ho sigui on sigui.

Permeteu-me parlar precisament dels records que, amb los anys, s’han anat acumulant en la meva memòria.
No sé si per casualitat o no -després diré per què-, amb l’ajuda de don Francisco, vaig néixer a les 8 del matí del 4 de desembre de 1962, en el mateix llit que encara tenen els meus pares Antonio i Pilarín. A la mateixa hora, els nord-americans feien explotar una bomba atòmica al desert de Nevada. Afortunadament, ma mare diu que jo de bomba o terremoto en tenia poc i m’acontentava jugant als soldadets al perxi de casa, on passava llargues hores.

I mentre jo començava a gatejar, la gent d’Albelda s’afanyava en collir les olives en un dels hiverns més freds que es recorden. Va nevar a Albelda?
Tots recordeu el fort sabor del nostre oli pel costum de deixar fermentar les olives i pel mètode d’extracció en esportes. Avui, tot això és record i el nostre oli és dels millors que hi ha.
També es plantejava urbanitzar la Plaça Major, com deixava constància el Diari la Nueva España d’Huesca. Però el cost de 325.400 pessetes ho feia inviable.

La meua infància va ser feliç, plena de jocs i alguna que altra clatellada, en especial recordo a donya Felisín, d’afable somriure, a l’escuela de pàrvuls de l’antic hospital, avui biblioteca i guarderia Lo niu. Baixàvem a buscar entre els casculls bocinets d’ametlles i pràcticament ens enterràvem entre ells. Antes del pati, donya Felisín posava a bullir aigua i ens donava la llet americana en pols, que, per cert, odiava. A algú li agradava?
Acabats els pàrvuls, va tocar anar a les escueles, anant dos grups a la mateixa classe. Alguna malifeta vam fer, com rotllar un sembrat de la Colomina o visitar una casa que estava a l’altre costat de la carretera i que ens pensàvem que estava embruixada. També vam eixir a veure al futur rei Juan Carlos quan era príncipe i venia d’inaugurar Santa Ana el novembre de 1970. Les seues paraules deixen ben clar el caràcter de la nostra gent:
He venido con gran alegría a estas tierras de Aragón y Cataluña (…) de hombres recios (…) que cada día lucháis ante una geografía difícil y un clima tantas veces adverso.

Recordo les formacions al pati, els dimecres de cendra, el monument als caiguts de la Rambla, resar cada matí i sobretot aquells pupitres que grinyolaven quan obries la tapa, i que després van estar molts anys a la Cantereria.
Van ser anys d’estius a les Vinaixes, sense llum, amb una tele en blanc i negre que anava a bateria, nits d’agost mirant les estrelles i les llàgrimes de Sant Llorenç, d’anar a plegar caragols, d’anar els cinc amb la Ducati 125 matrícula de Granada, del primer John Deere que vam tenir, que encara presta servei, de la foguera de Santiago a la torre de Pauet, on lo iaio ens volia xollar al cero i havien de córrer com anima que porta el dimoni.

Però també molt pronto va tocar treballar, primer a casa i després al jornal des dels 13 anys, perquè la gent d’Albelda sempre ha hagut de treballar de valent, en una terra hostil, seca, difícil, hasta l’arribada del canal i també, de vegades, després. Avui tot ha canviat, no sé si a bo o a mal, però la feina de la terra encara és dura i poc agraïda.

Potser les dificultats del medi van llaurar la nostra personalitat, extrema, de la boira gebradora de l’hivern que ens gelava el cor a les calors sufocants de l’agost que ens atordien. Potser per això, de vegades, hem estat recelosos, però passat el moment inicial ho hem donat tot, dels préssecs a la síndria, passant pel meló i el magre. Hem obert les nostres portes de bat a bat, com ho fem cada any per festes, i hem regalat tot el que teníem, perquè sou i som un lloc acollidor.
No fa massa anys encara teníem les claus a la gatera o la porta oberta, tothom podia entrar francament a les cases, on mai hi faltaven les ametlles i el bon vi. Avui això és ja, impensable.

Tornem als records, i sé que molts m’acompanyareu en el meu viatge a la nostàlgia. A la meva memòria venen don Santos, don José Luís i donya Maria Pilar, tota una vida dedicada a la nostra educació, utilitzant els llibres, els coneixements i també el regle -i no intentessis escapar perquè la mà tenia dos posicions, palmell i nusets dels dits- Crec que molts els hi devem la nostra futura vocació.
El lloc d’Albelda els va fer un sentit homenatge a l’abril de 1975, quan el franquisme arribava al seu final, feit que es consumaria en la mort de Franco i el referèndum de reforma democràtica, que a Albelda va donar uns resultats de 677 vots a favor, 18 en blanc i 2 nuls sobre un total de votants de 901, havent votat el 77% del total.
De la resta de mestres, creieu-me, me’n recordo molt poc, potser perquè les arrels les havien posat els que he dit ants i les rames són més fàcils de podar… però eren Don Joaquín, Javier, Ricardo, Jesús, i don Conrado, que després d’un llarg exili a França es va reincorporar a la carrera de mestre que la guerra li havia truncat.

1977 fou l’any de la pavimentació dels carrers, crec que la fruita es va gelar i es va aprofitar per fer una obra del tot necessària. Les obres van ser inaugurades el dia 16 d’agost pel president de la Diputació, comptant amb una superfície total de 13000 m2 quedant pendent una segona fase inaugurada al maig del 1978.

I de golpe, com qui no vol ni ho espera, va arribar l’adolescència, galls, grans, cames llargues, la primera penya, la Sitera, el primer bes -no diré en qui va ser- i les primeres reüllades serioses. Altres molt més innocents m’havien costat una pedrada a la cella que encara està ben present.
I el que no recordarà la meva germana Pili i tampoc Rafa Mayench que van quedar quarts en la categoria cadet, al primer cross celebrat a Albelda al març de 1980.
Recordo molt bé la festa dels quintos, naltros erem poquets, i una sola quinta, Ascen, però vam fer una bona festa. Crec que va ser la primera vegada que em vaig posar corbata i americana, herència del meu germà, cosa que no he repetit massa vegades.

I la gent seguia treballant en allò que sabia, la terra i el bestiar, poc a poc, els joves van començar a estudiar i a marxar, altres van apostar per quedar-se, tocava decidir el futur.

La festa d’agost, la vostra festa avui, era el nostre referent, anàvem a tot el que es feia, ball, concert, Sant Roc i les carreres, formant un grup d’amics inseparables. Com que no teníem gran cosa, de sopar pa en allí-i-oli, boníssim!
També recordo un any que just el dia de Sant Roc va apedregar, deixant un ambient de desolació al lloc. Però els albeldans ens refem de tot, sabem tirar endavant, barrejant empenta i estoïcisme a parts iguals.

Avui, passats els anys, em xoca veure el terme sense fruiters, sense espones ni bancals petits, és com si m’haguessin canviat la terra que jo vaig conèixer. La màxima “todo cambia, nada permanece” es compleix a la perfecció. Serà el progrés…

Progrés o llei de vida que ens va portar per camins diferents, jo a estudiar primer a Tamarit i després a Saragossa, la mili, Barcelona, per acabar vivint a Salou des del 1990.
Però sempre que vulguem, estem on estem, trobarem una drecera que hi posi: A Albelda; si vols, vine, t’esperem.

Avui he pres la drecera, el carreró, el callerís, que m’ha tornat a la Rambla, als carrers enfangats, al castell, a Sant Roc i Sant Sebastià, he vist al nen petit corrent pel torrent, plantant pins en l’alguacil Fernando, jugant malament al futbol de porter o defensa, collint mansanes, i sobretot, m’he retrobat amb tots valtros i en jo mateix.
Com diu la cançó, la distancia es el olvido, però no en el meu cas.

Què Albelda sempre estigui al vostre cor, igual que està en lo meu!

Viva Albelda!
Viva Sant Roc!

Tu publicidad






Banner 3
Aquí tu publicidad
Sitio web

Otras noticias