Entrevistes vintage de l’era rock

{eks}tag_id=697|ordering=publish_up|direction=ASC|num_type=1|num_from=0{/eks}

Els 80 a la Llitera revisited

Esta col·laboració a laliterainformacion.com pretén ser l’inici d’una sèrie de textos sobre alguns fragments dispersos de memòria històrica de les nostres contrades. Una memòria de petit format i de temes marginals, bàsicament entrevistes a grups musicals de fa 30 anys i les seues circumstàncies. Seran unes breus “càpsules del temps” que portarem al present amb la intenció de rememorar-les i d’interpretar-les en clau actual, per veure si mos poden ajudar a entendre on som i com hi hem arribat. Segurament no, però qui ho sap.

{eks}tag_id=697|ordering=publish_up|direction=ASC|num_type=1|num_from=0{/eks}

Els 80 a la Llitera revisited

Esta col·laboració a laliterainformacion.com pretén ser l’inici d’una sèrie de textos sobre alguns fragments dispersos de memòria històrica de les nostres contrades. Una memòria de petit format i de temes marginals, bàsicament entrevistes a grups musicals de fa 30 anys i les seues circumstàncies. Seran unes breus “càpsules del temps” que portarem al present amb la intenció de rememorar-les i d’interpretar-les en clau actual, per veure si mos poden ajudar a entendre on som i com hi hem arribat. Segurament no, però qui ho sap.

Radiocasset CONTECEl cas és que amb motiu de la cerca de memorabilia per il·lustrar un text dedicat al recent concert de 091 a Binèfar, l’autor d’estes línies va trobar una capsa plena de pols i de cintes de casset. Intrigat, les va fer sonar en un antic radiocasset marca CONTEC que encara conserva, i va comprovar atònit que es tractava d’una vintena d’entrevistes fetes a grups musicals que durant els anys 80 havien actuat en festes major o de quintos de la nostra comarca. Les entrevistes van ser realitzades per ell mateix, amb el suport intermitent d’uns quants companys de viatge de l’època, com ara Raúl Gracia (Garanto), Antonio Sánchez (DEP), José Antonio Capdevila (Querido), César Castro, Fermín Barés, Manuel Sánchez, Arantxa Capdevila, Tere Olarte, Manolo Torres, Txon Ríu, Jordi Santisteve (DEP), Miguel Espot o Terés (el ‘Vecino’), entre altres.

La capsa de cintesTot plegat mos servirà d’excusa per fer un viatge en el temps, una operació nostàlgica i potser un pèl malaltissa, però amb la pretensió afegida de reflexionar una mica sobre aquella època (els 80) en què l’anquilosada dictadura franquista es va transformar en el nou règim democràtic espanyol (avui ja tan vell i gastat). Va ser una metamorfosi en tota regla, que va mantenir molts dels equilibris de poder ancestrals, però on la música popular de l’època hi va jugar un paper si més no curiós.

Per a demostrar-ho, hem proposat a laliterainformacion.com que mos deixen publicar unes quantes de les entrevistes trobades. Totes elles estan fetes en el període 1984-1989, amb la idea original de ser publicades en diversos fanzines i revistes marginals de l’època, així com per a emetre-les en alguns programes de Radio Binéfar, una emissora que en aquells temps tenia una enorme influència a la comarca i més enllà (tenia tal potència que es podia sintonitzar fins a la Panadella!).

Les entrevistes trobades a la capsa són les següents (en ordre cronològic):

  grup lloc any
1 Los Burros Alcampell 1984
2 Barricada Fonz 1984
3 Loquillo y los Trogloditas Alcampell 1984
4 Ilegales Tamarit de Llitera 1984
5 Joaquín Sabina Binèfar 1984
6 Vade Retro Binèfar 1984
7 Primavera Negra Almacelles 1984
8 La Mode Madrid (via carta) 1984
9 Siniestro Total Alcampell 1985
10 Kortatu Alcampell 1986
11 El Último de la Fila Binaced 1986
12 The Nativos Vallfogona de B. 1986
13 Os Resentidos Almacelles 1986
14 Fernando Poblet (Ràdio 3) Madrid (via ràdio) 1986
15 La Polla Records Igualada 1987
16 Ferrobós Saragossa 1988
17 Proscritos Binèfar 1988
18 Los del Trasmuro Saragossa 1988
19 Los Mestizos Saragossa 1988
20 Tercer Aviso Saragossa 1989
21 Pedro Botero Saragossa 1989

Cal advertir que les entrevistes són en general absurdes i surrealistes, producte de l’erràtica interacció entre uns entrevistadors amateurs i desorientats (intentant imitar sense èxit els locutors de Radio 3 o de Ràdio Ponent) i unes estrelles del rock en potència que aleshores tampoc no estaven gaire acostumades a ser entrevistades. Entre la confusió, però, apareixen indicis del mapa de l’època. En qualsevol cas, és un bocí d’història comarcal, espurnes d’allò que va passar com una exhalació pel nostre territori.

El Lado Salvaje, fanzine editat a Binèfar, 1984Les primeres entrevistes (les de 1984) s’havien d’haver publicat en un hipotètic fanzine local que mai no va arribar a eixir (tot i que va estar mig maquetat); altres van ser col·laboracions per a fanzines i revistes com El Lado Salvaje (una impressionant publicació que es feia a Binèfar, que algun dia s’hauria de treure a la llum com a imprescindible document històric del moment), El Ritmo Espeso (que publicaven des del bar La Estación del Silencio, de Saragossa), el Be-Bop-a-Lula (que feien uns rockabillies des del bar El Salero, de Madrid), o un fanzine de Mollerussa (del que no aconsegueixo recordar el nom: Kaos?, Kontrol?, alguna cosa així); o, com s’ha dit, per a diversos programes de l’aleshores omnipresent Radio Binéfar; en particular per al «Bulevar de los 25 vagabundos andrajosos», un programa que unes quantes de les persones esmentades més amunt vam perpetrar els dilluns a la nit de la temporada 1986-1987 i que va acabar abruptament, a la manera punk de l’època; així com per als diferents programes musicals que Juanjo González feia durant aquella època (1988-1989). Com podeu observar, tot coses del segle passat (tram final del neolític).

El context dels 80: música popular i canvi polític

Be-bop-a-lula, fanzine editat a Madrid, 1984La dècada dels 80 es va iniciar amb el dràstic gir neoliberal impulsat pels governs de la Gran Bretanya (Tatcher) i dels EEUU (Reagan) que erosionaria greument molts dels drets socials assolits durant els 30 anys anteriors, mentre la tensió bèl·lica de la Guerra Freda repuntava i els telenotícies anunciaven a tothora imminents pluges de míssils nuclears, i l’ambient cultural es feia cada vegada més pessimista i relativista. Això es reflectia també en la música pop, amb nous corrents cada vegada més nihilistes. Però, mentre bona part dels països occidentals entraven en una fase cultural tendent a la incertesa i la desesperació, aquest país va encetar un període de irrefrenable entusiasme al compàs de les grans expectatives propiciades pel canvi polític d’allò que es va anomenar ‘la Transició’. Pareix una constant històrica: Espanya sempre a contracorrent d’Europa.

Un dels principals indicadors d’aquell canvi cultural va ser la difusió d’una nova música popular. D’entrada, la ràdio de principis dels anys 80 estava copada per cantants melòdics supervivents del tardofranquisme i per insulsos hits de discoteca produïts en sèrie per les multinacionals del ram. El rock, com a expressió icònica de la contracultura dels 60 i 70, havia estat llarg temps censurat per la dictadura, exclòs de les ones radiofòniques i reclòs en circuits gairebé subterranis i marginals. A principis dels 80, entres els grups de rock autòctons, només Miguel Ríos, La Orquesta Mondragón, Ramoncín i Tequila tenien accés als mitjans de comunicació de masses. De manera molt més puntual, gairebé invisible, en aquells inicis de la dècada les ràdios anaven incorporant breus espurnes de nous grups com Nacha Pop, Radio Futura o Alaska y los Pegamoides, o com Leño, Barón Rojo i Obús. Aleshores encara tenien poca transcendència, però serien la punta d’iceberg d’un moviment molt més profund que en poc temps suposaria una autèntica revolució musical que ho escombraria tot i regnaria durant aquella dècada (la ‘nueva ola’, la ‘movida’, el rock urbà i el nou heavy metal, la moguda tecno-valenciana, el rock radical basc, etc.), i que es fondria pocs anys després arramblada per noves modes i corrents culturals.

Ignorats pels mitjans de comunicació de masses comercials, una munió de grups musicals amb escassa perícia instrumental però amb moltes ganes de fer-se notar va trobar aixopluc en una extensa xarxa de ràdios lliures i emissores municipals espargides per tot el territori (entre les que es comptaven la Radio Binéfar i Ràdio Tamarit d’aleshores), amb la presència ubiqua d’una Radio 3 (la FM de Radio Nacional) que en aquells moments aplegava un bon equip d’àcrates —als que van anar defenestrant a partir del 1986 pel seu paper díscol en la campanya pel referèndum de l’OTAN, de tal manera que l’esperit transgressor de l’emissora ja va quedar neutralitzat cap a finals de la dècada.

Els Ajuntaments com a promotors de concerts

Curiosament, el triomf del PSOE a les eleccions generals d’octubre de 1982 va esdevenir el punt d’inflexió que va permetre emergir tots aquells moviments culturals i musicals soterranis. S’encetà així un nou cicle polític amb aires culturals renovats, que a nivell local es van veure refermats amb els resultats de les eleccions municipals i autonòmiques del 1983, donant pas a un nou temps polític (sovent protagonitzat per quadres provinents del mateix franquisme), que per tal de crear-se una nova imatge de modernitat es van recolzar, entre altres coses, en aquells estrambòtics moviments musicals. Win-win.

D’esta manera, a mitjans de la dècada molts d’aquells nous grups van començar a ser visibles per al gran públic, una cosa inaudita i impensable poc temps abans. Es van ajuntar dos factors clau. En primer lloc, l’any 1985 la Cadena SER es va barallar amb les grans discogràfiques i va començar a programar l’escena independent als seus tot-poderosos ‘40 Principals’. De cop i volta, les cançons de Siniestro Total, Gabinete Caligari, Loquillo y los Trogloditas i altres grups de noms impossibles van començar a sonar a tort i a dret per ràdios i televisions. En segon lloc, els ajuntaments (primer els d’esquerres, després els de tots colors) van començar a contractar aquelles esbojarrades propostes musicals en un intent de connectar amb les generacions més joves i posar al dia les encarcarades festes majors, encara massa dependents de la inèrcia del tardofranquisme.

D’esta manera es va crear una espiral vertiginosa que va fer d’aquella nova escena musical un dels elements identificadors d’aquells nous temps. Per això encara avui parlem dels 80, perquè la cultura pop va transcendir l’àmbit merament musical, instrumentalitzada per un sistema polític que la necessitava per a legitimar-se i que va definir aquella època. Un ús instrumental que va permetre fer visibles propostes crítiques i esbojarrades durant una breu escletxa de temps, però que aviat va fixar un cànon d’allò que seria o no permissible, i que acabaria conformant l’estètica del que en Guillem Martínez anomena la Cultura de la Transició (CT): l’aposta estètica del règim del 78. En les entrevistes ací recuperades hi trobem una mica de tot: des de grups i persones que mai van encaixar amb la CT oficial, fins a d’altres que en van arribar a ser protagonistes exemplars (tot i que llavors ningú sospitava que ho serien).

La Llitera, terra de concerts

Entrada pel concert de Tamarit, 1987La comarca de la Llitera, tot i la seua posició perifèrica, va gaudir d’un important protagonisme en la promoció i difusió d’aquella cultura musical independent. Des dels inicis de la dècada alguns ajuntaments comarcals, en particular a partir de 1983, van anar programant les emergents bandes de pop i rock, que a poc a poc van anar sent part indissoluble de les festes majors i festes de quintos comarcals. Los Suaves, Alaska, La Frontera, Loquillo, 091, El Último de la Fila, Kortatu, Eskorbuto, Barricada, Nacha Pop, Los Secretos, La Dama se Esconde, Gatos Locos, Tijuana in Blue, Os Resentidos, Siniestro Total, Los Coyotes, Barón Rojo i molts altres més van actuar amb periodicitat als nostres pobles. Molts d’aquells grups van desaparèixer en poc temps, i alguns han arribat en actiu fins al dia d’avui, sovent descontextualitzats i sense la repercussió cultural d’aquells temps.

A partir dels anys 90 el context sociopolític es va transformar radicalment i l’escena musical autòctona va ser substituïda per altres corrents (indies, OT’s, bakalao, ritmes llatins, nou flamenc, etc.) amb molta menor capacitat per a convertir-se en signe d’identitat de l’època. Algunes d’estes escenes també han estat instrumentalitzades pel sistema polític per a intentar guanyar legitimitat davant d’uns electors cada vegada més allunyats (OT en seria un cas paradigmàtic). Però, a diferència del que va passar en els anys 80, en general no han estat a l’abast de les contractacions dels municipis petits, per això gairebé no les hem vist passar per la nostra comarca.

A més, la irrupció de l’era d’Internet i la progressiva desaparició del negoci discogràfic va desdibuixar el paper de la música com aglutinant generacional i de moments històrics. Des d’aleshores la indústria musical s’ha convertit en una mena de màquina zombi que intenta alimentar-se principalment de la nostàlgia. I els ajuntaments, que havien estat la principal font de contractació de concerts (tot impedint, de pas, el sorgiment d’una indústria musical privada prou sòlida que s’ocupés de promoure concerts de manera sistemàtica), a partir dels 90 ja no necessiten mostrar-se moderns a totes costes. Fi del negoci i del miratge.

Les entrevistes recuperades

Más Birras al concert de Tamarit, 1987 / foto Enrique MarcoLes entrevistes recuperades només constitueixen una molt petita mostra dels centenars (ben llargs) de concerts que hi va haver a la comarca en aquells temps. Per altra banda, qui això escriu recorda haver gravat altres entrevistes d’aquell mateix període que s’han perdut i no ixen al llistat, com ara la de Tijuana in Blue i la Polla Récords a Alcampell, Seguridad Social a Saragossa, Inusitados a Binèfar, o Lagartija Nick a Cerdanyola del Vallès, entre altres. Malauradament no les hem trobat entre les gravacions de la capsa. Mala sort. Potser s’han perdut per sempre més, o potser eixiran quan no les busquem.

Seguirem informant…

{eks}tag_id=697|ordering=publish_up|direction=ASC|num_type=1|num_from=0{/eks}

Càpsules del temps
Tu publicidad






Banner 3
Aquí tu publicidad
Sitio web

Otras noticias

Ir al contenido