Josep Anton Chauvell Larrégola és un reconegut escriptor en llengua catalana que durant les raderes quatre dècades ha participat activament en la política local del seu lloc (Alcampell) i la seua comarca (la Llitera), així com en els moviments socials reivindicatius de la llengua i la identitat de la Franja. Fou fundador dels Consells Locals de la Franja (anys 80), alcalde d’Alcampell (des del 2003 fins ara), conseller de Cultura comarcal, i president de la Comarca (2007-2011), càrrec que repeteix en la present legislatura (2015-2019). Fa poc va tenir l’amabilitat de contestar-nos unes preguntes.
Versió de l’entrevista publicada a Temps de Franja digital, núm. 27, maig de 2016
Pep Espluga ―Arran les últimes eleccions has tornat a ser elegit president de la Comarca de la Llitera, càrrec que ja vas exercir fa un parell de legislatures. Has trobat moltes diferències ara en relació al passat?
Josep Anton Chauvell ―I tant. És que ara no hi ha un ral. Els pressupostos de les comarques mai han estat gaire generosos, però el que estem vivint ara mai m’ho hagués pensat. Però encara hi ha una cosa pitjor, que és que ara topem amb la incomprensió del govern autonòmic. El Govern d’Aragó es veu obligat a retallar d’on siga, i ha decidit fer-ho de les comarques. Bàsicament perquè hi ha persones que ara han entrat a les Corts d’Aragó que no han comprès quin paper juguen, no les entenen. La majoria dels que estan ara al davant les veuen com unes entitats supèrflues que es dediquen a malgastar i a donar subvencions als amics. I això no és, van molt errats. Però com que hi ha tantes emergències socials s’han encaparrat a retallar pressupostos de les comarques, però d’unes magnituds que les fan inviables. Los presidents de les comarques hem hagut de batallar molt per a mantenir els pressupostos que teníem. Ja no dic augmentar, sinó només mantenir lo finançament que teníem l’any passat. I ja veurem com acabarà la cosa.
PE ―Vols dir que hi ha una ofensiva contra les comarques?
JAC ―Les comarques estan sent molt qüestionades per part de l’Executiu aragonès. Recentment s’ha creat una comissió a la FAMPC (Federación Aragonesa de Municipios, Provincias y Comarcas) per fer una anàlisi del model territorial d’Aragó i propostes de modificació. Tenen la intenció de modificar l’estructura territorial, perquè des de Saragossa los partits, tots, tenen una altra concepció de com hauria de ser. Tant lo PSOE, que és lo meu partit, com los altres. Als presidents comarcals mos deixaran parlar a aquella comissió, i jo diré el que haig de dir, perquè encara que vulguen eliminar les comarques no podran ignorar que avui dia ja s’han consolidat. Sobretot les comarques d’Osca i de Terol, que és on hi ha nuclis més petits i dispersos, les comarques donen un serveis essencials per a podre viure al món rural. En canvi a la província de Saragossa les comarques no s’han consolidat tant, tot i que també s’han fet un espai, però allà la influència de la capital és molt forta i no són tan necessàries.
PE ―Per tant, estàs parlant d’una lluita del centre contra la perifèria!
JAC ―Sí, és una concepció autonòmica de qui viu a Saragossa i voltants i els que vivim a les perifèries rurals. Són dos mons amb unes diferents condicions de vida i d’accés a serveis, i naltres necessitem una estructura supramunicipal com l’aigua de ploure. Això els costa molt d’entendre-ho. Abans no passava, però ara sí que està passant. Potser també estem pagant el fet que les comarques les va promoure el PAR, que és un partit que ara està en hores baixes, és pràcticament residual, i els altres partits aprofiten per a fer llenya. És injust, perquè si eliminen les comarques deixaran amb el cul a l’aire als habitants de molts llocs. De fet, si les eliminen hauran d’inventar una altra entitat que faiga les seues funcions. A naltros mos és igual si mos diguem comarca o una altra cosa, el cas és que donem un serveis que s’han de donar igualment.
PE ―Però quan no hi havia comarques, la Llitera ja era una agrupació formal de municipis, no?
JAC ―L’antecedent de la comarca de la Llitera és un procés de mancomunació de serveis que es va fer als anys 80, impulsat per l’alcalde de Tamarit, Florencio Nadal Escalona, que tenia una residència de gent gran i necessitava més recursos per a gestionar-la. Llavors va convocar tots els alcaldes comarcals i va proposar que la creació d’una mancomunitat de serveis. El primer servei mancomunat va ser la residència de gent gran. I després se’n va fer una altra a Binèfar. A partir de llavors es va mancomunar també la recollida de residus urbans, els serveis de cultura, d’esports, i coses així. La mancomunitat de la Llitera va ser considerada d’interès públic, i funcionava molt bé ja des dels anys 80. Per això, quan arriba la comarcalització naltres ja fa vint anys que estem funcionant i tenim una trajectòria molt consolidada. Gestionem dues residències de gent gran, cosa que no fa gairebé cap altra comarca d’Aragó, i per tant el tema social és la nostra prioritat, hi destinem més del 50% del pressupost, en residències, atenció domiciliària, dependència, etc. Això no ho acaben d’entendre des de Saragossa, on sovent mos diuen ‘y por qué las gestionáis’. Collons, si no ho haguéssem fet naltres no ho hauria fet ningú! Mos vam tindre que espavilar i ara estem xocant amb un sistema polític que no ho entén, perquè no coneixen com han anat les coses. Si volen les traspassem als serveis socials d’Aragó i que les paguen ells!
PE ―I a nivell municipal quines polítiques locals esteu impulsant?
JAC ―Les grans obres que necessitava Alcampell com la pujada de l’aigua de boca des del canal, la urbanització del polígon industrial o el centre de dia eren projectes de gran envergadura que es van fer en les legislatures passades. Ara estem intentant millorar la infraestructura urbana. Arreglem places i carrers, hem construït les noves dependències de la Casa de la Vila, hem redefinit l’estructura urbana, hem canviat lo nom a alguns carrers.
PE ―Per cert, heu posat els noms dels carrers en català…
JAC ―És una cosa que s’havia de fer. No només hem posat nous noms i hem canviat la numeració d’alguns carrers, sinó que els hem posat tots bilingües, en castellà i en català. És que s’havia de remodelar. Mira, jo mateix tenia el número 7 a la porta, el 25 al carnet, el 27 al cadastre i ara m’han posat el 48. Però ara serà el mateix a tot arreu.
PE ―Però pareix que no ha estat un procés tan tranquil…
JAC ―Los canvis costen d’assumir perquè afecten a coses molt quotidianes. Però és que ja tocava. Hem canviat les plaques dels carrers, els hem posat en català i castellà i en alguns casos els hem adaptat a la realitat, recuperant noms populars i/o antics. Així, per exemple, teníem fins a cinc carrers que es deien ‘carrer Montera’, ara només s’ho diu un i els altres tenen altres noms que en el llenguatge popular ja se’ls coneixia així, com Coronal, Carrer Font Bllanca, etc. És clar que sempre hi ha qui no ho entén o no ho vol entendre. És normal. Per exemple, al carrer del Lucero li hem posat carrer de l’Estrel, i hi ha gent que s’ha enfadat. Però això és normal, hem recuperat tots los noms que hem pogut, per tal de mantenir la memòria històrica. A la plaça d’Espanya hi hem posat entre parèntesi ‘popularment basseta Mundet’, perquè allà hi havia una bassa que era d’un tal Mundet. D’alguna manera això mos permetrà recuperar la història del lloc i conèixer-nos millor. La idea era recuperar los noms tradicionals del lloc, i posar-los en català d’una vegada. Per cert, que jo sàpiga no ho han fet a cap altre lloc, és possible que siguem los primers que ho fem, no ho sé segur. Sí que estan en tots dos idiomes, però jo crec que no queda malament, ara passem astí. Naltres mos les creguem les coses, però s’han de fer quan se poden fer.
PE ―De la llei de llengües d’Aragó quina perspectiva en tens?
JAC ―Només sé que un dia es va colar d’amagat a un ple de les corts d’Aragó una proposta per la que es derogava la llei del Lapao i es reconeixien les llengües catalana i aragonesa. Però no en sé res més. No sé si s’està preparant una llei de llengües nova o no. Això ara ho porta la Chunta, que controla la Direcció General de Política Lingüística (DGPL), però de moment pareix que només parlen de l’aragonès. Del català en parlen poc.
PE ―A Aragó sempre és més còmode parlar de l’aragonès que del català.
JAC ―I tant. Jo el que li diria al director de la DGPL és que vingue a la Llitera, perquè de moment no ha vingut ningú a veure’ns, ni ningú mos han preguntat res. Jo estaria encantat de que vingués a conèixer la realitat social i lingüística de la comarca. Han vingut altres consellers i directors generals i els he rebut com a president i alcalde, l’altre dia va vindre lo de Sanitat, lo de Joventut… Però potser no saben on som. M’agradaria pensar que no, però de moment no ho demostren, cosa que és una mica preocupant. A jo me va fer molta il·lusió que hi hagués una DGPL, però lego portarem un any de legislatura i per ací no s’ha presentat mai ningú a parlar sobre el tema. No mos han preguntat ni què volem, ni quines necessitats tenim, ni res de res. Jo entenc que un director de ‘política lingüística’ té dos zones a les que ha d’anar sí o sí: l’aragonesa i la catalana. Abans de començar a fer res hauria de contactar amb naltres. Abans de començar a fer normatives i tot això. Però potser és que només parlen amb la gent de Saragossa. De moment és el que hi ha.
PE ―I la teua carrera d’escriptor en quin punt es troba?
JAC ―Ara mateix podríem dir que al congelador, perquè per fer-ho bé t’hi has de dedicar molt. Tinc una novel·la redactada però m’hauria de dedicar a polir-la i deixar-la ben acabada i no tinc temps material per fer-ho. Entre l’alcaldia i la presidència comarcal, que mos han fregit a reunions… és que hem tingut un pols amb el govern d’Aragó tremendo. De totes maneres l’any passat vaig publicar un llibret titulat ‘La llengua de les sirenes’, on aplegava un conjunt de reflexions i anècdotes relacionades amb los llocs de la Llitera, la Franja i la llengua. El va publicar Pagès Editors i va quedar molt bé, n’estic molt content. Però eren textos que havia escrit feia més de deu anys, molts d’ells adaptats d’antigues col·laboracions periodístiques a diversos mitjans. Això és el rader que haig publicat.
PE ―Quan penses que t’hi podràs tornar a dedicar?
JAC ―Lo tema d’escriure… ja m’agradaria disposar de més temps, però fins que no acabi la legislatura no m’hi posaré. Ara és hora de batallar molt. És que, a part dels diners, que són imprescindibles perquè si no no pots fer res, ara hem de batallar per la concepció de les coses. Perquè et trobes amb una incomprensió tremenda. No entenen que ací som diferents. Esta comarca nostra no es pot comparar amb alguna d’aquelles de Saragossa que no gestionen quasi res i només es dediquen a donar subvencions i malgastar diners. Hi ha molts polítics de Saragossa, molts dels nous, que no sabien res de les comarques i que, de moment, encara no n’entenen res. Hem de fer molta pedagogia, perquè tenen una concepció de les comarques errònia. I és una batalla molt dura perquè tots los que manen són de Saragossa, i des d’allà els costa de veure-ho. Només fan que fotre’ns lo peu al coll, i a vegades ni se n’adonen. Hem de dedicar moltes energies a fer entendre coses que haurien de ser obvies. Però són els representants que tenim. I els partits que tenim, perquè moltes vegades som víctimes de les tàctiques dels partits en les seues lluites a les Corts d’Aragó. És una legislatura molt complicada per això, perquè el que un fa l’altre ho desfà sistemàticament. És trist i lamentable. Per tant, d’escriure de moment poc. Però llegir sí, eh! De llibres dels altres en llegeixo molts
PE ―Ara què tens entre mans?
JAC ―Mira, l’altre dia vaig fer 60 anys i em van regalar Las venas abiertas de América Latina, de Galeano, que ara estic llegint. M’està agradant molt, tot i que el trobo un pèl massa dramàtic, però està molt bé.
PE ―Hi ha alguna cosa que desitjaries que la política pogués resoldre?
JAC ―Per a la comarca, el que m’agradaria és impulsar els regs de la Llitera Alta, serien fonamentals per a fixar població. Però per desgràcia no depèn de naltres, i com les instancies superiors van com van… Des de l’any 1978 que va eixir a exposició pública anem clamant al desert. És una de les vergonyes del govern d’Aragó, de la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre, del Govern central,… tots a parell. Jo crec que si no es fa en uns cinc o sis anys ja serà tard. La despoblació serà irreversible. Los llocs de secà anem directes a la desaparició.
