Una trentena de persones de totes les edats i gèneres es va aplegar als afores d’Estopanyà el passat dissabte 22 d’agost, amb la intenció de fer una travessa geològica per aquella zona de la baixa Ribagorça. Guiats per Josep Maria Mata i Sebastià Agudo, reconeguts especialistes en la geologia del territori, dividits en dos grups i amb totes les mesures de precaució requerides pel vigent estat de pandèmia, es va fer un itinerari circular amb eixida i arribada a l’entrada d’Estopanyà. L’excursió va ser organitzada pels Amics del Parc Geològic i Miner de la Llitera i la Ribagorça, en col·laboració amb SIGMADOT (Societat Internacional de Geologia i Mineria per al Desenvolupament i Gestió del Territori) i l’Ajuntament de Benavarri.
El punt d’eixida va ser l’antiga mina de manganès d’Estopanyà, un indret que conté elements patrimonials de primer ordre com l’edifici i el castellet miner, l’únic existent a la província d’Osca, segons van afirmar els organitzadors de l’excursió.
Des d’allà, la comitiva es va dirigir cap al nord per un camí ample i ombrívol, rodejat de serres i arbrat, que anava baixant cap al terme del poble d’Estanya (actualment inclòs al municipi de Benavarri). Al llarg del recorregut, el professor Mata i Perelló s’aturava en indrets geològicament interessants per a fer petites sessions explicatives, molt didàctiques, sobre l’evolució del paisatge, la conformació de les roques existents i els seus usos al llarg de la història. Tota la zona compresa entre Camporrells i Benavarri, i en particular el terme d’Estopanyà, té un gran interès perquè és un lloc on s’hi encavalquen diferents falles i plegaments de diferents eres geològiques, amb l’aflorament d’alguns minerals singulars difícils de trobar en altres llocs, com l’aerinita, el manganès o les ofites. Un dels punts més espectaculars va ser el d’una antiga pedrera de pedra calcària, on s’hi podia observar una capritxosa formació de calcàries tablejades. (Un dels indrets mes antics de la zona, concretament de les fàcies del Muschelkalk, de la edat del Triasic, aproximadament de uns 245 a 239 milions d’anys)
En un parell de quilòmetres un fragment d’un antic mur de pedres assenyalava el lloc on durant molts anys hi va haver una presa per aturar l’aigua que eixia més amunt, dels corrents de la Font de la Roca i de la Font de les Olles, que donava lloc a un llac artificial que servia per a regar una multitud de petites hortes i, (mes a ball hi va haver una central) a des de principis del segle XX, també per a produir electricitat (amb una empresa local anomenada La Volturina). Tot plegat es va deixar perdre durant la postguerra, el mur es va enderrocar, els horts es van ajuntar en una gran feixa en la que, tot i l’excés d’aigua que pateix, ara s’hi intenta conrear cereal amb resultats desiguals. Es tracta del Pla de la Font de les Olles, una antiga planura d’origen kàrstic amb aiguamolls dessecats i molt fèrtils.
Un quilòmetre més endavant es va arribar al punt de menor altitud del recorregut, que coincidia amb la surgència d’una altra font, esta vegada salada. Algunes de les persones que es van atrevir a provar-la van donar fe del seu sabor. Els autòctons mos van informar que, a poca distància, es podia trobar una altra font de tipus sulfurós. Des d’allà hi havia una bona vista de la pedrera d’ofites de Soriana (actualment al terme d’Estopanyà), situada a un parell de quilòmetres i explotada per l’empresa Arnó, d’on extreuen un mineral molt dur que s’utilitza per a la construcció d’infraestructures com (el balast de) les vies de l’AVE.
De seguir aquell camí, hauríem arribat a Casserres i a Finestres, ja a tocar del pantà de Canelles. Però allà vam canviar de direcció per a enfilar un sender senyalitzat que portava fins al poble d’Estanya. Després d’un quilòmetre de pujada per dins d’un bosc d’alzines, matolls i ginebrons, vam anar a parar a l’estany gran, un dels llocs de més interès del recorregut. El complex lacustre d’Estanya està compost per diversos llacs d’origen kàrstic, formats per l’enfonsament del sostre d’antigues cavitats subterrànies inundades. D’acord amb el professor Mata i Perelló “es tracta del conjunt més importants de llacunes d’origen kàrstic, situades als Pirineu i també a les terres de ponent i al conjunt de totes les terres aragoneses i tanmateix dels territoris de l’antiga Corona d’Aragó”.
Hi ha dos estanys petits i un de gran, a més d’altres cavitats intermitents. L’estany gran fa quasi 700 metres de llarg per 270 d’amplada, amb una profunditat d’entre 9 i 16 metres. En realitat està format per dues dolines juntes (anomenades Ovales), motiu pel qual en èpoques de sequera es divideix en dos estanys. Esta vegada, com que la primavera ha estat generosa amb l’aigua, era un únic estany. Una de les persones que mos acompanyaven vivia a Estanya i mos va explicar que la gent del lloc acostuma a banyar-se a l’estany petit de dalt, que té l’aigua més neta i fresca. Per l’estany gran pareix que hi ha gent que hi circula amb piragua (almenys quan hi vam passar n’hi havia).
Vam prendre el camí de la vora de l’estany petit de baix, totalment cobert de canyís i de tota mena d’herbes aquàtiques. Des d’allà l’excursió va fer un gir per a seguir per l’itinerari d’una antiga sèquia subterrània que treia aigua de l’estany per a portar-la uns quilòmetres més enllà, actualment abandonada. El patrimoni arquitectònic i rural està ple d’hores de feina abandonades. Des d’allà ja vam enfilar direcció sud, de tornada cap a Estopanyà.
La baixada va ser per un corriol ple de joncs i esbarzers, per on vam anar a parar a la Font de la Roca i, mig quilòmetre més endavant, a la Font de les Olles. Tots dos corrents d’aigua s’ajuntaven en un punt i s’endinsaven en el aquella gran feixa de cereal (ara ja segat) que havíem vist des del camí d’anada. La gent d’Estopanyà que mos acompanyava va explicar moltes anècdotes sobre aquelles fonts, on encara es veien les restes d’un antic llavador o safareig.
D’esta manera, en acabar de circumval·lar el Pla de les Olles, va començar una pronunciada pujada que mos duria cap a una zona plena d’arena de color rosa. El professor Mata va explicar que estava formada per fragments de minerals de ferro i que servia per a fer un tipus de ceràmica molt apreciada per la seua consistència (grama). Des d’allà el sender va continuar pujant fins assolir l’altiplà del que havíem partit, de manera que vam anar a parar a la mina de manganès de l’inici del recorregut.
En total, uns vuit quilòmetres que vam fer en unes cinc hores, amb bona ombra durant la major part del camí, i on el millor de tot van ser les explicacions impartides pel professor Josep Maria Mata i per Sebastià Agudo al llarg del recorregut. A més, cal dir que altres de les persones participants en l’excursió van oferir també interessants lliçons de botànica, d’història i de patrimoni. Una iniciativa excel·lent per a conèixer el territori, l’única manera d’aprendre a estimar-lo. Confiem que la constitució del futur Parc Geològic i Miner de la Llitera i la Ribagorça permetrà l’organització d’esto tipus d’activitats de manera més sistemàtica. Tots hi eixirem guanyant.
