Seqüela I: conferència sobre el Karst i la fauna de les coves d’Alcampell
Aquell mateix dissabte 28 d’agost, a les 18:30h, a la casa de la Cultura es va fer una conferència sobre els sistemes kàrstics, amb particular atenció a la zona de la Llitera, i sobre la fauna de les coves de la zona. El conferenciant va ser Joan Pallisé Clofent, de l’Institut Català d’Espeleologia i Ciències del Karst, reconegut espeleòleg amb una trajectòria emblemàtica, estudiós i descobridor de moltes de les espècies animals que habiten a les coves kàrstiques de la península i de l’estranger. Tot un luxe. Una conferència d’altura sobre un tema molt poc conegut.
Joan Pallisé va aprofundir en algunes de les explicacions que el professor Mata Perelló havia donat durant l’excursió matinal, i també va fer una catalogació del tipus d’espècies que podem trobar a dins de les coves. Tot i que en el passat es pensava que no hi podia haver gaire vida, el conferenciant va mostrar com, a partir del segle XIX i principis del XX, es van començar a identificar espècies animals capaces de viure en un entorn tan hostil com el d’una cova, on no hi ha llum solar, la humitat és molt elevada, no hi ha plantes, amb molt pocs aliments disponibles, etc.
Joan Pallisé va classificar la fauna que podem trobar a coves com el Cllot de Torrent en tres tipus: a) Trogloxens: aquells animals que viuen a fora però, de tant en tant, es refugien a dins de les coves o hi passen temporades (com el cas d’alguns insectes); b) Troglòfils: aquells animals als que els agraden les coves però poden viure a fora (com seria el cas dels muricecs); c) Troglobis: aquells animals que només poden viure a dins de les coves, i que si eixissen a l’exterior moririen. Joan Pallisé va dedicar una bona estona a mostrar-nos imatges de diferents tipus d’estos animals, la majoria insectes, escarabats, artròpodes, etc., de color blanquinós, amb antenes molt llargues i elements per a ‘palpar’ l’entorn en l’obscuritat. També va dir que normalment es caracteritzaven per una gran longevitat, comparats amb els seus homòlegs exteriors.
Diumenge 29 d’agost: la seqüela II
L’endemà, diumenge al matí, teníem cita a les 9h a la caseta dels Caçadors, amb la intenció de visitar el Cllot de Torrent de la mà d’uns espeleòlegs i de fer un posterior taller de geologia i identificació de pedres. No obstant això, el punt de trobada es va haver de modificar sobre la marxa a causa dels quatre vehicles de la Guàrdia Civil que tallaven l’accés a la caseta dels Caçadors que, com s’ha dit anteriorment, aquella nit havia sigut punt de trobada nocturn de bona part de la joventut de la comarca. A les 9h, quan mos hi vam encaminar, encara hi havia unes quantes desenes de persones a les que les forces de l’ordre només deixaven marxar amb conta-gotes, després del preceptiu control etílic.
Situats a l’encreuament de les Pedreres, just a la vora de l’antiga cantera de ges (avui enrunada, per desgràcia), els organitzadors mos van dividir en dos grups d’unes 10 persones i mos van recalcar que, donades les dimensions de la cova calia intentar no molestar massa la fauna interior.
Mentre un grup entrava a la cova, l’altre es quedava amb el professor Josep Maria Mata Perelló, que amb l’ajuda d’una sèrie d’esquemes continuava explicant la dinàmica geològica de la zona. Esta vegada mos va explicar que hi havia un altre sistema kàrstic a la zona de Castilló del Pla, en esto cas format per roques calcàries (i no de ges). El pla que hi ha entre Seganta i Purroi de la Solana seria el resultat d’una sèrie de col·lapses d’un conjunt d’antigues dolines, un fenomen geològic que en termes tècnics rep la denominació de ‘poljé’. El professor Mata Perelló va dir que el de Castilló del Pla és el polje més gran de la província d’Osca, tot i que és molt desconegut, fins i tot entre els geòlegs aragonesos. També va explicar que els llacs d’Estanya en realitat són dolines en les que ha aflorat l’aigua subterrània del sistema kàrstic, i que el llac més gran és una unió de dues dolines consecutives (una formació geològica que tècnicament s’anomena ‘uvala’). Els llacs d’Estanya formen part d’un dels sistemes kàrstics calcaris més importants del Pirineu.
Entrada al Cllot de Torrent (i eixida)
Quan va arribar el nostre torn mos vam dirigir al Cllot de Torrent acompanyats per un espeleòleg molt experimentat, Alfred Montserra Nebot, de l’ICEK (Institut Català d’Espeleologia i Ciècies del Karst). A més d’una llanterna, vam haver de portar un casc, ja que hi ha un parell de trams pels que s’ha de passar ajupit, quasi reptant, amb el consegüent risc de croconades vàries. Amb Fermín Barés recordàvem les nostres incursions d’adolescents, quan hi entràvem amb torxes de gomàtics i s’hi podia passar dret durant tot el recorregut. Ara en canvi, els sediments han pujat el nivell del sòl i en alguns trams ha disminuït molt l’altura de la galeria. Tot i això, hi ha dos o tres parts del recorregut en què el sostre fa diversos metres d’altura, generant sales molt àmplies.
El Cllot de Torrent és una cova que ha estat molt estudiada i que rep visites d’espeleòlegs d’arreu del món des de fa dècades. Té un recorregut transitable de 116 metres de llargada, amb un desnivell de 18 metres.
Com la majoria de dolines del voltant, durant molt temps va ser usada com abocador de residus, motiu pel qual a l’entrada de la cova encara s’hi poden trobar restes de construcció, rodes de cotxe, llaunes, etc. Unes restes que les pluges arrosseguen cap a dins, com vam podre comprovar durant el recorregut.
Per tal de salvar un parell de desnivells, els espeleòlegs hi han instal·lat ja fa anys una passarel·la i una escala, que faciliten arribar fins al final de la cova, que acaba amb un toll d’aigua de dimensions variables. Tot i que ja no es pot passar més enllà, se suposa que aquella aigua es va escolant per les esquerdes de les roques de ges enforma d’aqüífers subterranis que poden eixir a la superfície en llocs allunyats, en forma de fonts o surgències contínues o intermitents.
Els organitzadors van donar instruccions de no enfocar amb les llanternes a les parts altes de la galeria, per tal de minimitzar l’impacte sobre els muricecs. És sabut que el Cllot de Torrent ha albergat una nombrosa colònia de muricecs d’una espècie en perill d’extinció i que, per tant, s’ha de protegir. Realment, la comparació amb dècades enrere és esfereïdora. Mentre que quan hi entràvem durant els anys 70 i 80 els muricecs es podien comptar per milers (en una de les galeries més altes hi havia un niu que ocupava tot el sostre), actualment només se’n veuen unes desenes (tirant a molt), espargits per la cova (un parell ací, un de solitari més enllà). Un contrast brutal amb el que havia arribat a ser, que mostra clarament la precarietat de l’ecosistema actual.
El taller de geologia
En eixir de la cova mos vam reunir amb l’altre grup i vam retornar al lloc. A la Casa de la Cultura es va organitzar un taller d’identificació de pedres del nostre entorn. El professor Josep Maria Mata Perelló deixava caure gotes d’àcid clorhídric sobre diferents tipus de pedres i, a través de les seues reaccions, podia classificar-les en calcàries, gessos, margues, argiles, etc. La mostra contenia també alguns minerals i algunes roques metamòrfiques, com granits, ofites, etc., que suposadament han baixat des dels cims pirinencs (de la zona de Benasc, Maladeta, Castejón de Sos, etc.) fins al terme d’Alcampell arrossegats pels grans rius d’una època geològica anterior. Bona part de la serra d’Alcampell (Segarra, les Crenxes), n’està ple.
Era migdia del rader diumenge d’estiu quan es va posar fi a les activitats didàctiques sobre el sistema kàrstic de la zona de les Gesses d’Alcampell. Malgrat la calor i el pols dels camins, el fang i els crocs de la cova, tothom va marxar amb el plaer d’haver gaudit d’un aprenentatge sobre el nostre entorn més proper. Esperem que els Amics del Parc Geològic i Miner Llitera-Ribagorça continuen organitzant activitats similars, que serveixen per a donar sentit a allò que mos envolta i que poden ser clau per a la sostenibilitat futura de la comarca.
