Caminada pel sistema kàrstic de les Gesses d’Alcampell

L’últim cap de setmana d’agost es va realitzar una excursió guiada per a conèixer la formació kàrstica de la zona dels Plans d’Alcampell. Els organitzadors eren els Amics del Parc Geològic i Miner Llitera-Ribagorça
Share on facebook
Share on twitter
Share on email

Esta és la crònica de dos dies intensos de caminades, xerrades i gent arrossegada pel terra per entrar a una cova. L’últim cap de setmana d’agost es va realitzar una excursió guiada per a conèixer la formació kàrstica de la zona dels Plans d’Alcampell. Els organitzadors eren els Amics del Parc Geològic i Miner Llitera-Ribagorça i, igual que en les altres caminades de l’estiu, les explicacions se les van repartir principalment entre Josep Maria Mata Perelló i Sebastià Agudo, tot i que esta vegada vam comptar amb la participació d’un conferenciant d’altura i d’un espeleòleg experimentat, com veurem més endavant. Hem dividit la crònica en dos parts, ací va la primera.

La partida

L’expedició va partir de l’Era de Polet, a dins del centre urbà, amb salutació de l’alcalde inclosa (és molt positiu que les institucions locals manifesten suport a esto tipus d’iniciatives). Durant el recorregut per dins del lloc, els organitzadors van aprofitar per mostrar diferents materials constructius amb els que estan fetes les façanes de les cases i els tapials dels patis. Des de murs de fang o de toves, fins a parets fetes amb pedres de ges, o combinacions de totes tres coses. Posteriorment veuríem d’on eixien aquells materials, així com els fenòmens geològics que han afavorit que fossen predominants a la zona.

L’arquitectura popular tradicional sempre ha sabut aprofitar molt bé els materials a l’abast, amb una gran qualitat tèrmica i plàstica. Uns materials que a partir dels anys 60-70 van ser substituïts per nous materials de pitjor qualitat, però que donaven una imatge de més modernitat. No es pot tindre tot.

Quan finalment vam eixir del centre urbà, vam agafar el camí de les Pedreres i vam deixar a la dreta el camí que baixa cap a Font Bllanca, una surgència d’aigua que ja porta vàries dècades sense rajar (potser no estaria malament una operació comunitària local per a la seua recuperació).

Primera parada

Arribats a l’Era de Vicenteta i començar la pujada pronunciada vam fer una parada per a comentar els diferents processos i modalitats de gessos que s’han format a la zona. Els gessos són roques sedimentàries, que es van formar en una època geològica anterior per precipitació dels sediments deixats per l’antic mar interior que ocupava tota la zona del que avui és el Pre-Pirineu. Uns materials sobre els que s’hi van dipositar noves capes sedimentàries (argiles, arenoses, etc.) fins que, en algun moment, l’enorme pressió derivada del xoc de la placa tectònica ibèrica amb la continental europea (que va formar el Pirineu), va fer emergir la capa de gessos que hi havia al subsol. Així es va crear l’anticlinal de Barbastro i la serra de les Gesses, una formació geològica que s’inicia per la zona de Barbastre, passa per la Llitera i es prolonga cap a Balaguer i Agramunt per finalitzar a Castellfollit de Riubregós (prop de Calaf). És el que dona lloc a un mateix paisatge en tota aquesta llarga zona, que transcorre paral·lela a l’eix del Pirineu.

A la vora del camí es podien veure algunes vetes de ges tablejat, que formaven un sòcol entre el ges més terrós i mesclat amb margues. Els organitzadors ens van explicar els fenòmens químics i erosius que donen lloc a les diferents formes de ges, des del ges massiu de les roques més antigues als gessos cristal·litzats d’èpoques més recents.

El professor Mata Perelló va explicar que, en termes tècnics, la serra de les Gesses forma part del que es coneix amb el nom de ‘formació Barbastro’, que quan passa per Alcampell ho fa pel costat est i sud del nucli urbà, mentre que a l’oest i el nord hi passa un altre tipus de formació geològica coneguda com ‘formació Peraltilla’ (formada per margues i roques arenoses). Segons el professor Mata, en alguns llocs de la zona encara hi aflora una altra formació que porta per nom ‘Sariñena’, que està composta d’argiles roges, arenoses i conglomerats. Totes estes ‘formacions’ geològiques són vetes que fan molts quilòmetres i que porten el nom dels llocs on van ser estudiades originàriament pels especialistes.

El sistema kàrstic de les Gesses

Quan vam arribar a dalt de la pujada, a l’altura de la Cabana de Basso, teníem al davant una bona vista del Pla de les Gesses. Estàvem caminant per damunt d’un gran massís de gessos. Per la seua dinàmica i morfologia, les roques de ges tenen una sèrie de plegaments i esquerdes per on l’aigua del ploure ocasiona una erosió continuada donant lloc a un ‘sistema kàrstic’.

El professor Mata Perelló va explicar que l’origen de la paraula ‘karst’ prové dels Balcans, que és on primer es va utilitzar per a denominar les zones caracteritzades per un massís rocós amb moltes cavitats i cursos d’aigua subterranis originats per la filtració d’aigües de pluja. Tot i que en un inici la denominació de karst o de sistema kàrstic, es reservava per a zones de roques calcàries, que és on estos processos geològics tenen lloc amb major plenitud i complexitat, el professor Mata Perelló va assenyalar que també es produeixen sistemes kàrstics en zones de roques de ges (com és el cas d’Alcampell) i de roques de sal (com és el cas, per exemple, de la zona de Cardona). La principal diferència entre els karsts de calcàries i els de gessos és que, per la seua composició química, els primers fan coves amb estalactites i estalagmites, mentre que els segons no.

El Pla de les Gesses té una peculiaritat geològica de molt interès: l’aigua del ploure es filtra per les esquerdes i va generant cavitats al subsol, que amb el temps es fan grans, col·lapsen i generen una dolina. Es una zona amb una important concentració de dolines, que donen al paisatge un aspecte peculiar. Les dolines són uns dels principals punts d’entrada de l’aigua al sistema kàrstic, tot i que també filtra per altres llocs.

Les dolines del Pla de les Gesses

La comitiva va continuar camí en direcció a la caseta dels Caçadors (que esto estiu s’ha fet famosa per altres motius, com a vàlvula d’escapament a restriccions pandèmiques entre el jovent). Des de l’encreuament de les Pedreres vam podre observar diverses dolines, la més gran el Cllot de Torrent, que vam deixar a l’esquerra sense aproximar-nos-hi perquè ja seria objecte de visita el dia posterior. On sí que mos vam apropar va ser a la dolina de la cova del Sírex (o Sires), que té una forma cònica perfecta.

Entre les persones participants hi va haver un debat sobre quin era el nom real d’aquella cova, ja que no pareix que hi hagi acord sobre la seua denominació, ni entre la població local ni entre els especialistes en geologia. Un dels acompanyants, aficionat a l’espeleologia, va dir que als mapes oficials apareix amb el nom de ‘cova d’Alcampell’, però va dir ser conscient que aquella no devia ser la denominació popular. Entre les persones autòctones, la denominació tampoc estava massa clara: la gent jove l’anomenava Sires ja temps abans que una expedició Catalana dels anys 70 fes una pintada amb la denominació “SIRE” a la boca de la cova (que correspondria a l’acrònim ‘Secció d’Investigacions i Recerques Espeleològiques’). La gent de més edat no sabia aportar cap nom concret. Resulta ben estranya tanta ambigüitat, ja que és una cova ben visible i propera al nucli urbà. Una de les persones participants en l’excursió va comentar que la finca en la que està situada la cova antigament potser era de Casa de Sirés, i que potser aquí podria estar la clau del nom. Pareix una solució raonable, però de moment no passa de ser una hipòtesi.

Allà, el professor Mata Perelló va desplegar uns mapes i uns gràfics i mos va explicar el mecanisme pel qual es formen les dolines com aquella. Va explicar que en el fons són un engolidor d’un curs d’aigua que, una vegada al subsol, pot agafar itineraris molt dispars (en funció dels materials i roques que vagi trobant) i que tard o d’hora, probablement, sortirà a la llum en forma de surgència o font.

Segons ell, totes les fonts que es coneixen per la zona de les Gesses, com ara la font de la Penella, la de Fontdolç, la font de les Piles d’Albelda, l’estany de Queraltó, la font de la carretera d’Alcampell o la desapareguda font Bllanca (que tot i que no raja, encara està allà amagada) no són altra cosa que els punts on ixen a l’exterior els aqüífers subterranis originats per la filtració de les aigües de pluja captades per la superfície del sistema kàrstic.

Els dipòsits d’aigua potable d’Alcampell

L’excursió va continuar camí a munt fins arribar al punt en el que es divisa la gran planura de la Llitera i les formacions orogràfiques típiques de la vall de l’Ebre. Des d’allà, vam retornar per un camí paral·lel en direcció als dipòsits de l’aigua potable d’Alcampell.

Durant el trajecte els organitzadors mos van ensenyar diverses dolines més, algunes d’elles enrunades i amb cultius al damunt (només rostolls en aquell moment). El professor Mata Perelló va explicar la futilitat d’intentar tapar les dolines, ja que com que el curs d’aigua subterrani continua en moviment, l’aigua superficial continuarà colant-s’hi i al cap d’un temps es tornaran a formar.

Alguns dels participants van atribuir a les subvencions de la PAC (Política Agrària Comunitària) la dèria d’alguns agricultors per tapar les dolines, coves i forats, ja que com que els pagaments es fan en relació a la superfície cultivada, tothom vol declarar quantes més hectàrees millor. La vigilància per satèl·lit que les administracions fan per a justificar els pagaments de la PAC empenyen la gent a tapar dolines i sembrar-les encara que no n’hagin de treure rendiment efectiu. Efectes perversos d’una normativa que ho condiciona tot. Els organitzadors van comentar que, des d’un punt de vista legal, les dolines i cavitats es consideren ecosistemes peculiars i fràgils i són de propietat estatal, motiu pel qual el tapar-les pot ser objecte de multes i sancions.

Davant dels dipòsits d’aigua vam fer una altra parada, esta vegada per a parlar de l’aigua com a recurs i com un element clau d’un futur Parc Geològic i Miner. L’aigua és un mineral com qualsevol altre, tot i que tingue forma líquida (a temperatura ambient), i per això mereix ser tingut en compte en tots els seus aspectes. De fet, una bona part de les infraestructures antigues que hi ha per la zona tenen a veure amb la gestió de l’aigua (pous, fonts, bassons, basses, sèquies, etc.)

Els dipòsits de l’aigua d’Alcampell són relativament recents, conseqüència de la millora de l’abastiment d’aigua potable que es va fer ara fa un parell de dècades, quan el pou històric es va contaminar per nitrats i sals minerals. Això va obligar l’Ajuntament a buscar un nou subministrament, una operació que va consistir en pujar una canonada des del Canal d’Aragó i Catalunya i bombejar l’aigua, que es diposita, potabilitza i gestiona a partir de les tres grans cisternes a l’aire lliure que teníem allà al davant.

És una operació important que té un costat positiu i un de negatiu. El més positiu és que l’abastiment d’aigua potable ja no depèn de les fluctuacions d’un aqüífer local, sempre irregular, i que el poble pot disposar d’una quantitat d’aigua molt més gran que la que podia proporcionar el pou de subministrament anterior, cosa que pot facilitar la implantació de certes activitats econòmiques que abans eren impensables. Un gran avantatge, sens dubte.

Però algunes persones també van proposar llegir-ho com una pèrdua irremeiable d’un recurs públic, l’aigua de boca, a causa de la sobreexplotació de l’aqüífer per la massiva construcció de granges a la zona. Un aqüífer que també devia rebre la contaminació per nitrats de l’aplicació massiva de fertilitzants químics i purins als camps de la zona. Com a resultat, ja fa un parell de dècades que l’aqüífer es va salinitzar i va deixar de ser potable. Els beneficis individuals de pagesos i grangers tenen una contrapart de pèrdua col·lectiva i sense perspectives de reparació, sense que siga possible atribuir cap responsabilitat a ningú. Encara gràcies que les institucions públiques, l’ajuntament en esto cas, van eixir al rescat de la desfeta.

La sima (l’avenc)

Des dels dipòsits mos van portar cap al camí de Castellonroi i, just abans d’arribar a l’alzina monumental, vam trobar un forat rodejat d’una tanca precària i ple de brutícia. Segons els organitzadors era una ‘sima’, és a dir, un engolidor que, en lloc de baixar en diagonal com els desaigües de les dolines, cau a plom, de manera vertical. Les “simes” o avencs són també elements característics dels sistemes kàrstics, i no es descarta en la zona de les Gesses n’hi hagi més.

Històricament aquell avenc s’havia utilitzat per a llençar-hi animals morts (mules, somers, corders, etc.) i també les despulles de les carnisseries. Un dels participants recordava com l’última vegada que va passar per allà, ara fa un parell de dècades, no s’hi va poder aproximar a causa de la gran quantitat de mosques de mida XL que hi havia.

En aquells moments el sol ja queia a plom i la radiació solar era més que palpable, així que la comitiva va iniciar camí de retorn cap al lloc per un camí planer i agraït que va permetre converses discrecionals entre les persones participants. Una bona jornada, però això no s’acabava ací. Faltava la seqüela, que seria doble.

Fotos: Mª Antonia Tobeña

Tu publicidad






Banner 3
Aquí tu publicidad
Sitio web

Otras noticias

El PSOE Albelda retoma las jornadas Aragón Verde, Social y Digital

La jornada informativa “Gestión de estiércoles y zonas vulnerables a la contaminación de nitratos”, celebrada el pasado día 1 en Albelda, servía a la agrupación socialista local para retomar las jornadas “Aragón Verde, Social y Digital” que organizan junto UAGA.