Per anar del Pub de Baix (Aravy) al Pub del Mig (El Paso del Pato) de Tamarit s’havia de travessar la plaça de la Immaculada, girar per la cantonada del Banc Central (ara Santander) i enfilar el carrer Major fins a l’altura del passadís que comunicava amb la plaça de l’Ajuntament. Just al davant de l’eixida d’aquell misteriós i desaparegut passadís estava el Pub del Mig. De fet, encara hi és.
Aquell estiu de 1984, cada vegada que fèiem el recorregut mos trobàvem amb aquell cartell enganxat a la cantonada, just on ara hi ha l’estanc de Patrito. Era un dibuix difuminat de tons groguencs i marronosos que representava una lluita de carrer. Hi havia una tanqueta, gent ajupida i tirant pedres o còctels molotov, corredisses, senyals de trànsit entre el fum, s’hi endevinava una càrrega policial i molta sensació de trencadissa. I, al capdamunt, una paraula: BARRICADA. Era una imatge típica dels telenotícies d’aquell temps farcits de disturbis, violència i repressió al País Basc o a l’Ulster. Però aquell cartell no només mos recordava en quin país vivíem, sinó que també anunciava un concert de Barricada a les festes majors de Fonz (o Fonts, com en diem per ací).
Ja havíem escoltat molt a Barricada gràcies al mític programa de Javier Martínez (posteriorment DJ Javimar) de Ràdio Huesca. Més d’un any abans, mentre fèiem dit per anar de festa a Tamarit, Javier Sancho mos va lloar a Luís Guillén i a jo mateix les excel·lències d’aquell programa de Ràdio Huesca on eixia tota la nova música ibèrica junt amb els clàssics del rock de tota la vida, una barreja perfecta. Un dels discos que més posaven durant aquells mesos era el primer LP de Los Suaves, Esta vida me va a matar, que mos tenia entusiasmats i els va convertir en el nostre grup preferit de la temporada sense discussió. Però un dia de la primavera de 1984, Javier Martínez va iniciar el programa anunciant un nou grup que seria encara millor que Los Suaves. Això mos va coure una mica, ja que era òbviament impossible que hi hagués un altre grup amb més força, guitarres més aspres i lletres més ben parides que les de Los Suaves. Però el locutor insistia, dia sí dia també, que Barricada eren la nova sensació. Va arribar un moment que ja mos sabíem les cançons i vam haver de reconèixer que, tot i que no tenien la profunditat de Los Suaves, Barricada eren també molt bons.
Barricada era el grup que havia format Enrique Villarreal, àlies el Drogas, el 1982 quan va tornar de la mili. Amb Francisco Javier Hernández, el Boni, a la guitarra, Mikel Astráin a la bateria i Sergio Osés a la veu i guitarra, van gravar el primer disc el 1983. Sergio Osés va haver de deixar el grup per culpa de la mili, substituït per Alfredo Piedrafita, un noi de Barbastro que també vivia a Pamplona. Poc més tard, el març de 1984 en un concert a Artajona, Mikel el bateria es va desmaiar i al cap de pocs dies va morir per una malaltia congènita. El va substituir el pamplonès Fernando Coronado, que venia de Neón Provos, un grup que no tenia res a veure amb el rock dur de Barricada. D’aquesta manera va quedar configurada la formació clàssica: el Drogas al baix i la veu, el Boni a la guitarra i veu, Alfredo a la guitarra i Fernando a la bateria, sent la majoria de composicions dels dos primers. Aquesta és la formació que va passar per Fonz aquell 1984, la que va gravar el segon disc al cap de poc temps, i la que es va mantenir intacta durant gairebé vint anys. Tot un rècord.
Barricada practicava un rock dur híbrid, amb melodies heavies i contundència punk. El 1983 havien gravat el seu primer disc, Noche de rock & roll, amb Soñua, la discogràfica de Pamplona que després editaria els millors discos de La Polla Records. El primer disc tenia peces molt enèrgiques i amb lletres treballades, de denúncia i rebel·lia, però també de marxa etílica i nocturna. No eren un grup heavy qualsevol, ni estaven per gaires romanços; anaven directes i sonaven contundents. El cartell enganxat a la paret del Banc Central de Tamarit el tornaríem a veure pocs mesos després convertit en la portada del seu segon disc, que titularien Barrio conflictivo, un títol que van prendre d’unes declaracions de l’inefable Luis Roldán, llavors governador civil de Navarra i posteriorment Director General de la Guàrdia Civil i el pròfug més cèlebre del país, qui en una entrevista s’havia referit amb aquell apel·latiu al barri on vivia la meitat del grup, el barri de la Txantrea de Pamplona.
Aquell agost de 1984 vam tindre l’oportunitat d’anar-los a veure en directe: eren el plat fort de les festes majors de Fonz. Per fi sabríem si eren tan bons com pareixien o eren un miratge. En aquell temps la carretera de Fonz tenia uns quants quilòmetres sense asfaltar a causa de les obres que feien al pont del riu Sosa, que es van allargar durant anys. Aquella vegada no vam punxar cap roda, però amb les finestres abaixades i la música a tot drap vam arribar a Fonz més que polsosos. Només entrar a la plaça ja vam trobar la colla d’Algaió ballant els discos que algú anava posant per l’equip de so de l’orquestra. Els recordo ballant el “Muerte en Putney Bridge” com si els hi anés la vida. Allò pintava bé.
El concert es faria a la plaça de Fonz, però passava una cosa realment estranya: just al davant de l’escenari hi havia un arbre de dimensions més que considerables. Mirat des del públic, l’arbre partia la pista de ball en dues meitats gairebé simètriques, amb la qual cosa era virtualment impossible veure tot el grup tocant alhora. Si et posaves a un costat, només veies el baix i un tros del guitarra i del bateria; si et posaves a l’altre costat, només veies l’altre guitarra i un bocí dels altres músics al fons. No hi havia res a fer més que adaptar-se a les circumstàncies. Jo vaig triar veure el costat del Drogas, que era el que portava la veu cantant i qui més s’adreçava al públic entre cançó i cançó.
Barricada van eixir a l’escenari a les fosques, però rodejats de llumetes de colors penjades dels arbres de la plaça. Per les pintes pareixien uns jevis clàssics, amb unes melenes fins al cul, però amb una escenografia i una actitud molt austeres. Van començar amb un breu instrumental, probablement una mesura precautòria per a comprovar que tot sonava bé, fins que es van aturar de cop i el Drogas va cridar amb força: “¡Barricadaaaagggh!”. Llavors van atacar “Alambre de espino”, una de les cançons més representatives del seu primer disc, que van tancar amb un enèrgic “¡Buenas noches y bienvenidos!”. Després els dos guitarres, Boni i Alfredo, es van plantar a la vora de l’escenari amb les cames obertes, recolzats l’un en l’esquena de l’altre, i van tocar “Vagabundo”, un tema inèdit cantat pel Drogas, amb un riff prolongat que travessava tota la cançó i que tocaven els dos guitarres al mateix temps però a diferent escala, tal com havien posat de moda Iron Maiden feia poc amb el disc The number of the beast. Era una mostra del seu vessant heavy metal, que en el futur anirien perdent o difuminant.
Van anar alternant cançons del seu primer disc, la majoria de les quals ja coneixíem, amb algunes peces del segon encara inèdites, que gravarien un parell de mesos després amb la mateixa discogràfica pamplonesa i que veuria la llum a principis del 1985. Van tocar un parell de temes que després no s’han publicat en cap disc, l’esmentat “Vagabundo” i un altre que van deixar per al bis final titulat “Intuición”. La primera part del concert va acabar amb “Esta es una noche de rock & roll”, la seua cançó més coneguda en aquells moments, que va anar precedida d’una introducció guitarrera d’una sonata de Bach (un altre tic heavy). Van desaparèixer uns minuts i van tornar amb un bis en el qual van tocar tres cançons més: l’esmentada “Intuición”, una paròdia elèctrica de “Solamente una vez”, el famós bolero d’Agustín Lara tocat amb molta conya i ironia, i “En la silla eléctrica”, una de les seues cançons més dures i reivindicatives.
Al final del concert vam pujar l’escenari per veure si podríem parlar amb ells. Enganxat a terra amb cinta aïllant hi havia un paper amb el llistat de cançons, que vam replegar sense dubtar. A més de tot el que vam gravar amb el casset, aquest és el motiu pel que sabem el set-list:
- Intro (instrumental)
- Alambre de espino
- Vagabundo
- Picadura de escorpión
- Nacido en un tobogán
- Pídemelo otra vez
- Pon esa música de nuevo
- Esperando en un billar
- Míralo
- Mañana será igual
- Callejón sin salida
- Que estalle la bomba
- Sin ver la cara a nadie
- Barrio conflictivo
- Esta es una noche de rock and roll
- Solamente una vez
- Intuición
- La silla eléctrica
L’escenari estava a la plaça, però no érem capaços de trobar el camerino. Devia estar a l’entrada d’alguna casa propera, però no hi donàvem. Llavors vam veure que a prop de l’escenari hi havia com una cabana feta amb canyissos, mos hi vam abocar amb sigil i vam deduir que, efectivament, devia ser allò. A dins no hi havia llum, només la que es filtrava entre les esquerdes que deixaven les canyes. S’hi endevinaven dues persones assegudes en unes paques de palla i unes altres dues dretes bevent alguna cosa. En aquella plaça ningú duia uns cabells tan llargs com ells, així que no hi havia dubte. Els vam preguntar si els podíem entrevistar i mos van dir que estaven esgotats, però que si era curt no hi tenien problema. Els vam garantir que no érem capaços de fer entrevistes llargues. En aquells moments passava la xaranga per la vora amb un so eixordador, però igualment vam engegar la gravadora, i això és el que en va eixir:
Pregunta —¿Tú quién eres?
Resposta —Alfredo.
P —¿Y tú?
R —Yo el Drogas.
P —Ah, ¡tú eres el Drogas! ¿Y este?
R —Yo soy el Boni.
P —¿Cuánto tiempo hace que empezasteis con Barricada?
El Drogas —Hace dos años y tres meses.
P —¿Habíais tocado antes en otros grupos?
ED —Sí, hemos estado todos en historias de otros grupos y tal, como Kafarnaún, Némesis y otros, y estos en otros… hasta llegar aquí.
P —¿Qué discos soléis escuchar en vuestras casas?
ED —Cada uno cosas diferentes. Yo mismo, por ejemplo, pues… desde los Sex Pistols, pasando por Motörhead, por el Gallagher alguna vez, hasta… no sé, cosas de rock duro, de rock and roll, los Status Quo, los Slade, que a mí son los que más me gustan. Todo eso…
P —¿Cómo definiríais vuestra música? ¿Rock duro, heavy…?
ED —Rock duro es lo más acertado, ¿no? Pero es una historia que… o sea, nosotros hacemos nuestra música y después que la etiqueten como quieran. No nos preocupa ese asunto.
P —Parecen unas canciones con mucha crítica social.
ED —Son historias de la calle. Es lo que vemos que pasa… No podemos cantar que si ponte la muñequera de clavos y que si tal y cual, ¿no? Porque si vas a la calle hay problemas mayores. Y más viviendo en la capital de Euskadi, que es Iruña, ¿no? Parece eso… como una serrería de madera que hay, ¿no? La historia va por ahí. Sales a la calle y te encuentras con unas historias que luego intentas contar en las canciones. Es así.
P —¿Cómo conseguisteis que Ramoncín os produjera el disco?
ED —Ramoncín lo que hizo fue meter bases de armónicas, voces, y arregló alguna melodía y tal… Pero el disco, cuando él le metió mano, ya estaban hechas las bases de bajo y batería y se estaban metiendo guitarras. O sea, en lo que es la música no ha influido mucho. Más que nada fue como una ayuda de colega a colegas, ¿no?
P —¿Cuándo vais a sacar un disco nuevo?
ED —El disco nuevo lo estamos preparando ahora. Esperamos grabar a principios de octubre, con la intención de sacarlo a finales de noviembre o principios de diciembre de este año.
P —¿Habéis tocado hoy bastantes canciones de ese disco?
ED —Sí, hemos tocado seis temas nuevos que irán en el segundo disco. Y aún tenemos cuatro más que no hemos tocado por problemas que hemos tenido y tal…
P —Gracias. Si nos das una dirección os enviaremos la revista.
ED —Sí: calle Cortes de Navarra, 4º 1ª. De Pamplona. Soñua, se llama.
Com es pot observar, una entrevista rècord. Concisa. Breu, bàsica i directa. I superficial, perquè esta vegada no vam saber com treure partit dels protagonistes. És el que hi havia, i encara gràcies. Evidentment, la revista que preparàvem no es va publicar mai, ni mai els vam enviar res a l’adreça que mos van donar. A veure si encara l’estaran esperant. L’equip humà que la preparàvem mos vam dispersar món avant i el projecte va encallar. Així que La Litera información és el mitjà de comunicació que la publica per primera vegada. Tampoc no teníem pressa.
En tot cas, l’entrevista encara contenia alguns ossos per rosegar. Primer, queda clar que no els agradava etiquetar la seua música. Això era molt rellevant en aquella època, en particular en el submón del metall, quan els heavies, amb Barón Rojo i Obús com a màxims exponents, tenien molta força i una parròquia molt marcada i poc amable amb els dissidents. Barricada es presentaven com a dissidents situant-se en un punt entremig del heavy i el punk, creaven el seu propi camí al marge de dogmes tribals.
En segon lloc, posaven l’accent en allò que passava als carrers d’Euskadi, fins i tot reivindicaven Iruña com a capital d’Euskalherria, en línia amb els postulats abertzales. No era poca cosa posicionar-se d’esta manera en aquells moments, cosa que no els impediria triomfar a tot l’Estat durant tota la dècada següent. És una cosa que anys després esdevindria impossible a causa dels canvis en els equilibris polítics de l’Estat, especialment a partir de la segona legislatura del PP, quan molts grups identificats com abertzales van veure vetats els canals de difusió i de contractació a nivell estatal. Un veto que en molts llocs encara dura ara.
El que no vam acabar d’entendre de l’entrevista és allò de “como una serrería de madera que hay”. Potser es referia a alguna vaga obrera local, o al nom d’un carrer irunyès, vés a saber, però no vam ser capaços de veure quina cançó els havia pogut inspirar la “serrería” en qüestió.
En tercer lloc, parlen del poc que va influir Ramoncín en el seu primer disc, però no desmenteixen la seva col·laboració. Curiosament, la publicitat de Noche de rock & roll insistia que era un disc produït per Ramoncín, un personatge que llavors estava a primera línia mediàtica. Al llibre biogràfic de Barricada (ElectricAos, 2010) expliquen que el Drogas col·laborava amb una ràdio pamplonesa on un dia van entrevistar a Ramoncín, i el va enredar perquè els donés un cop de mà en la gravació del primer disc de Barricada. Ramoncín hi va tocar harmòniques i va fer alguns cors, però incompatibilitats tècniques els van obligar a repetir tota la gravació, amb la qual cosa de tot el que va fer Ramoncín res no va quedar enregistrat al disc. Tot i això, la seua presència els va ajudar a promocionar-lo i ells no en renegaven.
Per a la gravació del segon disc, la tardor d’aquell mateix any, comptarien amb el suport molt més intens i efectiu de Rosendo, que en aquells moments acabava de dissoldre Leño. De fet, Rosendo és qui els proposa compartir el seu mànager de Madrid, un personatge fosc però efectiu, i per això el tercer disc de Barricada (No hay tregua) el van gravar amb la multinacional RCA, cosa que els representarà ser titllats de traïdors i venuts per bona part de la parròquia basco-navarresa, motiu pel qual passaran uns anys quasi sense tocar per Euskalherria. Però RCA els va intentar censurar set de les deu cançons del disc i, tot i que el grup finalment se’n va sortir, el conflicte els va portar a buscar una nova discogràfica. Per això els següents discos ja els van gravar amb Polydor, amb un èxit creixent, de tal manera que en deu anys, entre 1983 i 1992, van editar vuit obres mestres indiscutibles, assolint la màxima popularitat a principis dels 90 amb temes com “Oveja negra” o “En blanco y negro”, que els van portar a les radiofórmules, i que encara avui els toquen moltes orquestres de ball de festa major (signe inequívoc de la seua repercussió popular).
El canvi de cicle social i musical dels anys 90 els afectà força. Van editar dos o tres discos de poca repercussió, tot intentant adaptar-se a les innovacions del grunge i dels nous estils metàl·lics, però el seu públic no els acompanyava. Després de la dura travessia del desert dels 90, aconsegueixen arribar vius al segle XXI. L’any 2000 amb el disc Acción directa tornen al seu estil clàssic, i durant la primera dècada del segle XXI editaran diversos discos de qualitat notable, però sense assolir la visibilitat dels seus primers anys.
L’any 2009 jo pensava que Barricada ja s’haurien retirat, pensava que formaven part d’un paisatge sonor molt remot, però un dia escoltant la ràdio vaig sentir que acabaven de treure un nou disc: La tierra está sorda, un disc conceptual dedicat a la Guerra Civil. Em va impactar força perquè, just en aquell moment, estava immers en la redacció de les memòries del iaio de Chironi, una investigació de la memòria històrica local que va donar lloc al llibre Un ball per la República (Pagès Editors, 2010). Durant aquells mesos tenia piles de llibres sobre la II República i la Guerra Civil escampats per tota la casa, amb pàgines assenyalades i fragments subratllats a dojo, i el nou disc de Barricada encaixava com un guant en aquella atmosfera. Reconfortava saber que hi havia més gent bussejant en la memòria històrica, que no estava immers en un simple exercici individual sinó que era un anhel compartit amb altres persones.
La tierra está sorda va resultar ser un dels millors discos de Barricada, un treball valent, molt documentat, amb bones cançons, d’una coherència innegable i amb una repercussió increïble. El CD anava acompanyat d’un llibre de 184 pàgines escrit pel Drogas i per un munt de col·laboradors. De fet, els hi va portar el segon disc d’or de la seua carrera, després del que havien aconseguit l’any 1990 amb el seu primer disc en directe. Els concerts de presentació de La tierra está sorda estaven dividits en dues parts. En la primera part, tocaven el disc al complet i, després d’uns minuts de descans, el grup tornava a l’escenari i encetava una segona part, tant o més llarga que la primera, en la que enllaçaven tots els seus clàssics l’un darrere l’altre, desencadenant el deliri —en vaig ser testimoni en el concert que van fer a Barcelona. La tierra está sorda també la van presentar per escoles, instituts i centres socials en format acústic, una iniciativa pedagògica inusual en un grup d’aquest estil i actitud.
L’època era molt propícia perquè just en aquelles dates s’havia aprovat la Llei de Memòria Històrica, alhora que s’estaven morint els darrers testimonis vius de la tragèdia. Aquells concerts esdevenien un homenatge a les víctimes, un reconeixement del seu valor moral i de les injustícies perpetrades, i una mostra del desemparament de les generacions més joves davant el panorama que ens havia quedat, encara dominat fins a cert punt per uns vencedors tan impunes com venjatius. Massa responsabilitat i pressió per a un grup de rock de Pamplona —no hem d’oblidar que Pamplona fou el lloc on es planificà i es desencadenà el cop d’estat contra la II República, i Navarra el territori d’on eixí l’únic moviment popular de suport als colpistes, els requetès. Les guitarres de Barricada disparaven des de l’ull de l’huracà. En principi, ja hi estaven acostumats, ja que uns anys abans amb el disc Rojo (1988) s’havien declarat antitaurins, cosa que no era pas tan senzill de fer des d’una ciutat com Pamplona.
Però esta vegada l’ambient se’ls va enrarir més del compte, i no van suportar el procés de descompressió. Després de presentar La tierra està sorda per pavellons i escoles durant gairebé dos anys, el 2011 anuncien que s’han barallat i que han expulsat el Drogas de la banda. Els músics restants graven un últim disc i fan una gira de comiat que finalitza amb dos multitudinaris concerts a Pamplona, el 22 i el 23 de novembre de 2013, i Barricada tanca la persiana. Agur. C’est fini.
L’experiment Barricada va durar més de tres dècades, deixant una col·lecció de més d’una vintena de discos que van servir d’inspiració a milers de grups novells fascinats per la drecera llaurada pels pamplonesos. Un so i un estil clarament identificables, farcit d’himnes que han perdurat en el temps. Per cert, una trajectòria que en res desmereix de la de Los Suaves. De fet, Los Suaves van tenir uns inicis molt més sinuosos. Després d’aquell disc que mos tenia encisats l’any 1984, en van gravar un altre amb un so descafeïnat i van trigar molts anys a convertir-se en un fenomen de masses.
Després del concert de Fonz, Barricada van passar moltes vegades per la Llitera, sobretot per Tamarit i per Binèfar, així com per poblacions de comarques properes. Les oportunitats de veure’ls en directe van sovintejar i sempre van mantenir una petita legió d’infatigables seguidors. En els concerts celebraven el sexe i la festa, però mai van deixar d’aportar aquell punt de crítica social que tota societat requereix per a mantenir la salut. La crítica als abusos de poder a través de les cançons i dels cartells penjats a les parets dels bancs. Els trobarem a faltar.
