Loquillo y los Trogloditas a Alcampell

La primera vegada que vaig anar a viure a Barcelona, cap al 1989, en lloc d’anar a veure els monuments reglamentaris (de Gaudí a Miró i viceversa), el que vaig fer va ser localitzar el Merbeyé i prendre-hi un Martini, tal com feia el protagonista del «Cadillac solitario» que Sabino Méndez havia imaginat per a Loquillo. Aquell bar del Tibidabo formava part dels nostres referents amb molta més intensitat que tota la resta del (valuós i imprescindible, no hem de negar-ho) patrimoni artístic de la Ciutat dels Prodigis. Per a entendre-ho ens hem de remuntar unes dècades enrere.

Divendres 31 d’agost de 1984, dia gran de la festa major d’Alcampell. La Comissió de Festes de l’Ajuntament, per segon any consecutiu, havia confeccionat un programa que combinava orquestres d’alta volada amb un concert de rock. Era el signe dels temps (ara ja pretèrits).

L’Orquestra Costa Brava (en actiu des de Palafrugell i des del 1956, com informen al seu web) s’ocuparia de les sessions de ball de tarda i nit, mentre que les intempestives hores de la matinada es reservarien al rock. El llibret de les festes d’aquell any ho deixava ben clar: “De madrugada, el rock trepidante de Loquillo y Trogloditas, hasta el amanecer”. Com es pot veure, les expectatives eren altes (o com a mínim llargues).

A la discoteca de Tamarit ja feia dos o tres anys que posaven una cançó de Loquillo (encara sense Trogloditas): el seu quasi amateur i deliciós «Rock and roll star» sonava amb freqüència, sovent acompanyat de l’«Explorador Celeste» de Sergio Makaroff. Els nous aires barcelonins arribaven a les nostres llunyanes terres frontereres gràcies a una inextricable xarxa de melòmans anònims, entre els quals els sempre enyorats discjokeys de la discoteca de Tamarit de Llitera. Aquell era el Loquillo subterrani dels inicis dels 80, acompanyat per bandes primerenques com Los Intocables, Los Rebeldes o els C-Pillos. Però el 1984 ja havíem saltat a una altra fase. Ara, després de molt temps sense saber-ne res, arribava amb els Trogloditas. Tot un salt qualitatiu.

Loquillo y los Trogloditas havien publicat un disc fresc i gamberro, destinat a esdevenir una obra mestra: El Ritmo del Garage (així, amb ‘g’, perquè les regles ortogràfiques eren convencions d’un passat a ignorar i oblidar com més aviat millor. Bé, de fet era un préstec anglosaxó amb què denominar un tipus de música de guitarres saturades a tot drap). Un disc que amb el temps es revelaria imprescindible, confeccionat amb una barreja d’estils i referències que descol·locava a bona part de la parròquia rockera.

El Ritmo del Garage era (i és) un disc rodó. Gravat durant la primavera del 83, en plena efervescència del que després es coneixeria com la Movida madrilenya, conté una envejable col·lecció de cançons, la majoria dotades d’una acceleració més que notable («Pégate a mí», «No surf», «María», «Quiero un camión») o directament de ritmes suïcides («Me convertí en hombre Lobo por culpa de los Rebeldes»), amb unes quantes joies a mig gas que eren autèntics monuments pop («Cadillac Solitario», «El Ritmo del Garage», «Accidente de circulación» o «Tejanos rellenos»), ecos dels Clash («Rocker city») i amb algun espai per a la denúncia nihilista («Barcelona ciudad»).

El Ritmo del Garage va ser el disc que va posar Loquillo al mapa, no tant com a cantant (que encara no ho era) sinó com a personatge, i a Sabino Méndez com un dels compositors del moment, amb la sensibilitat i enginy suficients per a captar les singularitats juvenils d’aquella època en transformació. Tot ben embolcallat amb el so espídic i trepidant dels Trogloditas, de Vic (Ricard Puigdomènech a la guitarra solista, Jordi Vila a la bateria i Josep Simón al baix). Un pack que fusionava amb mesura la mirada àcida dels barris metropolitans amb l’empenta comarcal osonenca. I, el més sorprenent del cas, fou que aquella atípica barreja va encaixar perfectament en les avantguardes madrilenyes del moment.

Perquè, a diferència de grups coetanis com Los Burros (els quals havien tocat més d’un cop per la comarca uns mesos abans) que gravaven en discogràfiques de Barcelona, Loquillo y los Trogloditas van fer el salt a Madrid. Hi van arribar en el moment oportú. Després d’un parell de sonats concerts a la sala Rock-Ola, l’aparador oficial de l’escena emergent, es van saber moure bé entre els engranatges de l’anomenada Movida, i van aconseguir un acord per a publicar un disc amb una discogràfica independent (Tres Cipreses), que era el que tocava fer en aquells moments. Van tenir la sort també que, en quatre dies, Tres Cipreses es fusionés amb DRO, la mare dels ous de la independència discogràfica de l’època, autèntica plataforma de llançament de la nova escena musical.

La gravació d’aquell disc destinat a esdevenir mític comptà amb una llarga tropa de col·laboradors locals (madrilenys), com la ubiqua Alaska (que cantava a duet la cançó que donava títol al disc i la inefable «Quiero un camión»), i tota una rècula de personatges dels grups amb més projecció alternativa del moment, com Glutamato Yeyé (Iñaki Fernández), Derribos Arias (Poch), Siniestro Total (Julián Hernández), Parálisis Permanente (Ana Curra) o Sindicato Malone (Luis Jovellar y Fernando Caballero), amb l’indispensable saxo d’Ulises Montero (habitual de Gabinete Caligari). Per tot plegat, en aquells moments Loquillo gaudia d’una aurèola especial, era a l’ull de l’huracà de les ràpides transformacions de l’escena musical i cultural. Els seus concerts eren esdeveniments a no perdre’s. Era el que tothom volia veure.

Els mesos previs al concert d’Alcampell, algunes cançons d’El Ritmo del Garage sonaven amb força per les ràdios alternatives, i fins i tot als 40 Principals. La temporada 83-84, el grup va aparèixer unes quantes vegades al programa televisiu La Edad de Oro, màxim exponent de les noves tendències musicals i culturals de la Transició, tocant en directe o amb vídeo-clips produïts pel mateix programa. A més, un vídeo gravat al port de Barcelona sobre la cançó «Barcelona ciudad» va ser emès unes quantes vegades pel circuit català de TVE (també el d’«Avenida de la luz» el vam gaudir sovint a la tele del Pub Speed Music d’Alcampell).

En el nostre entorn comarcal, el número 2 del fanzine El Lado Salvaje, editat a Binèfar el mes de març de 1984, va dedicar a El Ritmo del Garage una entusiasta crítica firmada per José F. Lapuente (posteriorment cantant dels mítics Proscritos), qui literalment afirmava que “Loquillo canta con rabia y sinceridad unos textos sacados de películas americanas estilo Rebelde sin causa o Vivir sin aliento, de la vida en las calles de cualquier ciudad”. El crític feia també un repàs de les influències de les cançons: “Los ramalazos velvet de «María» o «Barcelona ciudad», la guitarra Stooge de «Rocker city», la espontaneidad y frescura de «No surf», esas joyas pasionales llenas de recuerdos a amigos desaparecidos («Accidente de circulación») o de evocaciones y recuerdos de borracheras tristes («Cadillac solitario»), esas salvajes dosis de rockabilly siniestro («Me convertí en hombre lobo por culpa de los Rebeldes»), esa envolvente melodia latina a lo Mink de Ville de «Ritmo del Garage» . . . hacen de este disco todo un acontecimiento en el panorama pop-rockero de estas tierras”. Finalment, José F. Lapuente tancava la crítica amb la frase: “Sólo me queda aconsejarte: hazte con él, mételo a todo trapo en el cassette de tu coche… y piérdete en la noche, forastero”. Aquell número del fanzine El Lado Salvaje dedicava també una pàgina a il·lustrar en còmic la cançó «Cadillac solitario» (un còmic dibuixat i signat per Miguel A. Abadías). Tot un homenatge al disc. Vaja, que l’ambient local era més que propici. Loquillo era un dels nostres. O naltres volíem ser Loquillo.

Recordo que abans de l’estiu de 1984 vam anar a veure Loquillo y los Trogloditas en directe a Almacelles, on van tocar per la festa de l’aigua o per la festa dels quintos o alguna cosa així. Va ser un concert emocionant, amb energia per donar i vendre, i amb la sensació que alguna cosa extramusical estava passant. Una gran onada s’estava movent i naltres amb ella.

Finalment, el 31 d’agost Loquillo y los Trogloditas van venir a tocar a Alcampell. Vam pensar que una entrevista a Loquillo mos aniria molt bé per a pujar el nivell del nostre projecte de fanzine-cutre. Li vam demanar la gravadora a José María Montoliu (DEP), i amb Raúl Gracia (Garanto) vam elaborar un llistat de preguntes. La tarda del 31 d’agost vam entrar al pavelló on estaven muntant l’escenari del concert de rock per demanar una entrevista al grup. Van dir que mos esperéssem a la porta. Pensàvem que se mos haurien tret de sobre, però no. Al cap de cinc minuts va eixir un noi espigat, molt alt i molt prim, amb ulleres fosques, una samarreta blanca sense mànigues, texans estrets i uns kets de jugar a bàsquet. Era ell.

Llavors no sabíem que el seu nom era José María Sanz, ni que son pare era aragonès, ni que havia estat jugador de bàsquet, ni que amb el temps seria un autèntic mestre del negoci musical. No imaginàvem ni que tingués un nom mortal. Per naltres era un arquetip, un exponent de la nova cultura juvenil de la qual volíem formar part. Vam seure a unes butaques de fusta que hi havia arrimades a la paret exterior del pavelló i vam començar a xerrar. Loquillo va mantenir en tot moment un posat greu i un somriure obliquo, tot representant el seu personatge a la perfecció. L’arquetip. Mentre ell encenia una cigarreta, Raúl Gracia, Manolo Brualla, Txon Ríu, Antonio Montoliu, Pedro Antonio ‘el Rocker’ i qui això escriu, vam engegar la gravadora i l’entrevista va començar.

Pregunta –¿Por qué te llaman ‘Loquillo’?

Loquillo –Es un mote que adquirí cuando tenía doce años. Pero no es familiar, solo es a nivel de colegio y así.

P –¿Qué influencias musicales has tenido?

L –Bueno, pues… Todo el rock and roll de los 50; el mersey-beat, la psicodelia y el sonido de garaje de los 60 y el punk de los 70.

P –¿Cuándo formaste Loquillo y los Intocables?

L –Pues se formó a finales del 81.

P –¿Y por qué luego Trogloditas?

L –Porque Intocables se deshizo. Y además yo tuve que cumplir con la puta patria. Fueron dos años que estuve sin poder hacer nada, y cuando volví se montó una banda nueva en la que la única persona que quedaba de la anterior era Sabino Méndez, el guitarra.

P –Pero cuando estuviste en la mili grabaste un single ¿no?, Autopista…

L –Sí, un single muy cutre, pero que era un single. Autopista.

P –Hemos visto en la contraportada del disco que el autor de todas tus canciones es Sabino Méndez mientras que tú sólo has compuesto una, «Barcelona Ciudad».

L –Sí, es que yo no soy en absoluto un compositor. Ni pretendo serlo. O sea, hay una persona en el grupo que tiene más facilidad que otros para componer, entonces es normal que esa persona componga. Esa es la cuestión. Cada uno en el grupo tiene su misión, cada parte es importante y cada uno tiene que cumplir con esa parte.

P –Pero, realmente, ¿te encuentras cómodo con esas letras y esas músicas? ¿Con sus canciones?

L –Sí. Pienso que, junto con Carlos Berlanga, son los mejores compositores que hay ahora en España.

P –¿Crees que es necesario que los grupos de Barcelona tengan que irse a Madrid para ser reconocidos?

L –Bueno, esto a mí, antes… hace como un par de años me importaba. Pero ahora me importa un rábano. Yo hago música para gente que quiera oírla. Me da igual si en Barcelona no quieren oírla, ya me es indiferente.

P –¿Pero dónde te encuentras mejor, en Barcelona o en Madrid?

L –Yo me siento mejor… pues donde me dejan hacer música. Entonces, en Madrid me la dejan hacer. Y en Barcelona, no.

P –Entonces… ¿cómo ves la escena musical de Barcelona, en cuanto a movida y tal…?

L –Barcelona, comparada con el resto del país, lleva un retraso de unos siete años. Yo pienso que el resto de España lo podría considerar, en algunas zonas, Europa. Y Cataluña desde luego no la considero Europa a nivel musical. La considero África. Es que en Cataluña no estamos ni al nivel cero. Ni a ese nivel. Estamos por debajo completamente. No hay forma de hacer nada. Es que no hay forma de hacer nada.

P –Vaya, los Burros nos decían algo parecido…

L –Es que es lógico.

P –¿Pero eso por qué ocurre? ¿Hay alguna razón…?

L –Bueno, lo que ocurre es que todo son… problemas políticos… Si partimos de la base de que en Cataluña si no cantas en catalán casi no puedes hacer nada… Nosotros somos un grupo que cantamos en castellano y que utilizamos el castellano para que la gente nos entienda en todas partes. Porque creemos que el catalán ha sido un idioma que ha estado aprovechado por una serie de gente que… ha sido utilizado por unos ideales políticos… Y nosotros no queremos utilizar ese idioma para hacernos millonarios, preferimos utilizar el castellano… (somriure obliquo).

P –En Cataluña hay una serie de cantautores emblemáticos como Pi de la Serra, Serrat, Lluís Llach, etc. ¿Qué relación tenéis con ellos y qué papel tienen en la escena musical?

L –Ninguna en absoluto. Tenemos públicos totalmente diferentes. El público de Serrat o de Lluís Llach es un público del pasado. Y nosotros hacemos música de 1984. Pensamos que esa gente no tiene nada que decir, porque esos ideales políticos ya se ha visto bien claro que no van a ninguna parte. Es todo un juego y todo es un negocio. La política es el mayor negocio que hay hoy en el mundo. Entonces… Eso de cantar y de reivindicar una causa… Yo, desde luego, si me dedicara a cantar esas cosas… Es que no las cantaría. Haría lo que dicen esas canciones, porque pensaría que cantarlas es perder el tiempo. ¿Para qué vas a cantar? ¡Haz!. Si piensas hacer una cosa, hazla. No vayas a cantarla, ¡hazla! Esa es la mejor forma.

P –¿Y tú qué reivindicas con tus canciones?

L –No pensamos reivindicar nada. Lo único que intentamos hacer es buenas canciones. Y escribimos sobre lo que nos ocurre, sobre lo cotidiano… Sobre lo que es nuestra vida, vamos. No pretendemos ir de mesías, ni pretendemos que la gente piense de una forma porque nosotros lo digamos. Pienso que la gente ha estado manipulada durante muchos años, porque un señor subía a un escenario y les contaba unas cosas y esa gente se las tenía que creer. Y eso era muy fuerte ¿entiendes? O sea, nosotros creemos que el ser humano es ‘uno’. No creemos en la masa en absoluto. Cada uno tiene su forma de vida y su forma de ver las cosas. Entonces… No vas a decirle a una persona que piense como tú. Es totalmente estúpido.

P –¿Pero no crees que vuestras canciones son bastante tópicas? ¿Que tratan de tópicos archiconocidos, con eso de los Cadillacs, de las chicas y de los camiones…?

L –Bueno, es que nosotros vivimos así. Entonces… Es un tópico el levantarse por la mañana, irse a currar, coger el metro y volver por la noche hecho polvo… Y es un tópico estar con una chica… Pero es que la vida es así. Para qué le vas a dar más vueltas. Todo el mundo vive de la misma manera y a todo el mundo le gusta emborracharse. La vida es un tópico. Claro que es un tópico. Desde hace mucho tiempo. Pero vamos, si tenemos que pensar en eso ya ni nacemos…

P –¿Cuánto tiempo hace que están compuestas las canciones de El Ritmo del Garage?

L –Pues hace bastante tiempo, dos años y medio, casi tres. Es que este LP ha salido tarde debido al retraso de la mili, no por nada más. Yo estuve dos años haciendo la mili y no podíamos sacar nada hasta que yo terminase.

P –¿Dónde la hiciste, la mili?

L –En un barco, en la Marina.

P –Leímos una vez en el Rock Espezial o en el Popular-1 que «Barcelona Ciudad» fue escrita por ti haciendo guardia un día, o algo así…

L –Sí, bueno… es una historia algo así… extraña. La escribí estando en la mili. Quizás eso no sea todo lo cierto, porque la gente habla mucho. Pero sí que la escribí en la mili.

P –¿Por eso en el vídeo de ‘Barcelona Ciudad’ salen tantos barcos, con el puerto y tal?

L –Es que siempre que se ha hecho un vídeo o un reportaje de Barcelona se ha enseñado lo bonito de la ciudad. Entonces… quisimos enseñar lo que es Barcelona para nosotros. Barcelona es el puerto y es el mar. Y es lo que todo eso significa, pues Barcelona sin el puerto no sería Barcelona. Quisimos que el vídeo se centrase en eso. En el puerto.

P –¿Cuántos vídeos habéis hecho?

L –Justo ahora estamos rodando un segundo vídeo, que nos lo ha patrocinado La Edad de Oro, y que saldrá en breve. Lo estamos realizando conjuntamente con ellos.

P –¿De qué canción es?

L –Es de un tema nuevo que se llama «Enamorado de la dependienta de la tienda de patatas fritas».

P –¿Estáis preparando ya vuestro nuevo disco?

L –Estamos preparando un Maxi, que en parte ya tenemos grabado. Ahora, a primeros del mes de septiembre, iremos a Madrid a terminar las mezclas y todo eso.

P –¿Con qué discográfica lo vais a editar?

L –Todavía no está demasiado claro. Ya sabes que cuando vendes discos vienen todos los buitres a por ti.

P –¿Tú qué opinas de las independientes? ¿De toda la movida esta de las discográficas independientes que ha habido desde el 82 hacia aquí…?

L –A mí me hace mucha gracia, porque se ha hablado siempre de las independientes como si fueran una bandera de independencia. Pero las independientes son como las multinacionales. Son lo mismo. Lo único que ocurre es que las independientes intentan ganar mucho dinero invirtiendo poca pasta. Pero para mí es el mismo negocio. Lo que pasa es que las independientes, en un momento determinado, han tenido mucha importancia porque han dado salida a una serie de ideas nuevas que no se podían canalizar por medio de las multinacionales. Pero ahora las multinacionales ya se están interesando por gente como nosotros… Lo que está claro es que una independiente jamás podrá competir con una multinacional. No sé… Nuestro disco, El Ritmo del Garage, ha llegado a muchos sitios, pero no ha llegado a todas partes. En cambio una multinacional puede hacer que tu disco suene hasta… hasta en Ceuta. Y eso… Tú tienes que saber hasta qué punto puedes negociar un contrato, y tienes que saber hasta qué punto te pueden tomar el pelo o no. Es una cuestión de años de estar en esto, ¿no? O sea, nosotros podríamos fichar por una multinacional ahora mismo con unas condiciones que nosotros pusiéramos. Ya no entraríamos por la cara, como han entrado muchos grupos que se han quemado al año siguiente.

P –Queda clarísimo. ¿Qué grupos españoles te gustan actualmente?

L –Bueno, grupos españoles… A mí de siempre me han gustado los Burning. Y a parte de Burning, de la gente que hay ahora me interesa lo que puedan hacer Los Coyotes y Gabinete Caligari. Y de Barcelona me interesa lo que puedan hacer los Decibelios. En Barcelona pienso que Decibelios, quizá junto a Desechables y algunos pocos más, son los únicos grupos que yo llamaría auténticos. Porque se comportan tal y como son. El resto de los grupos son… la mayoría, no todos… son gente que hace tres años estaban en bandas de jazz-rock y en el famoso rock layetano, y que ahora se han cortado el pelo y resulta que son muy modernos. Eso es una cosa que nunca tendrá Madrid, porque Madrid nunca ha tenido un pasado musical. O sea, en Madrid ha sido todo por la cara, entonces… esas cosas allí no ocurren.

P –¿Qué opinas del cambio brusco de la fama? ¿Cómo llevas eso de pasar de ser un desconocido a ser conocido por todos?

L –Nada. Es muy gracioso. Me río mucho. Sobre todo en mi barrio (un altre somriure fatxenda).

P –¿Y qué sientes cuando cantas y la gente se pone como loca en vuestros conciertos?

L –Nosotros lo único que pretendemos es que la gente se lo pase bien. Y que se emborrache igual que nosotros. No pretendemos nada más. Lo que pasa es que no en todas partes la gente tiene la misma conciencia, ni tiene el mismo carácter. En este país hay muchos caracteres, muy diferentes. Por ejemplo, en el norte, que es donde más nos gusta tocar, la gente es muy ‘sí misma’. O sea, no intentan engañar, no necesitan ir vestidos de ninguna manera para divertirse. En cambio hay otras partes de España en que la gente se cree muy moderna, muy esnobista y muy a la última. Eso va a caracteres. Yo, desde luego, prefiero a la gente tal como es. Hoy en día no importa que lleves el pelo de una manera o de otra. Hace cinco años sí, pero ahora te vas al Corte Inglés y puedes elegir la moda que tú quieras (un altre somriure fatxenda i obliquo).

P –Gracias por la entrevista.

L –¡Nos vemos en el concierto!

Així va acabar l’entrevista. Loquillo es va alçar i, amb tota la seua altura i aquells braços tan prims que li penjaven desordenats, es va acomiadar de naltres i va tornar a entrar al pavelló. Just en aquell moment l’Orquestra Cobla Internacional Costa Brava va iniciar el seu recital de tarda, que se celebrava a l’aire lliure al veí pati de les escoles. El concert de Loquillo y los Trogloditas, en canvi, es faria a l’interior del pavelló i no començaria fins unes quantes hores després, quan la Costa Brava hagués deixat ben satisfetes totes les generacions més grans de vint anys.

Els Trogloditas van eixir a l’escenari cap a les 3 de la matinada. El primer que mos va sorprendre fou veure que Loquillo anava vestit de traje, una vestimenta que naltres atribuíem a les elits carques que volíem deixar enrere, però que ell reivindicava amb provocació. Allà al davant nostre teníem un Loquillo tot mudat, cridant com un posés i ballant com una cua de sargantilla, mentre cantava un arsenal de tonades hereves de totes les èpoques del rock i del pop. Desconcertant, però atractiu com un imant. Ell era qui marcava la pauta.

El concert va començar amb el tema «Rocker city» i després van anar tocant totes les cançons del disc, algunes del seu disc anterior i altres que encara no coneixíem (com «No bailes rock and roll en el Corte Inglés», la sàdica «Canción de amor» o l’anunciat rockabilly «Enamorado de la dependienta de la tienda de patatas fritas»). Un concert redó, suat i mogut. Pel que fa a la nostra preocupació estètica-indumentària, cal dir que a mitja actuació Loquillo ja només vestia una samarreta suada i el seu aspecte era més similar al del públic de les primeres files. Com si fos una missa, amb la catarsi del concert l’heroi s’havia anat fusionant amb el cos dels seus seguidors.

El suposat fanzine-cutre que preparàvem amb els col·legues d’Alcampell mai va acabar de prendre forma, però l’entrevista no va quedar inèdita. Un dia d’aquell estiu, mentre escoltava Radio-3, van entrevistar uns rockabillies de Madrid que editaven un fanzine titulat Be-Bop-A-Lula i demanaven col·laboracions. Els vaig enviar l’entrevista i la van publicar al número 2 de la revista, que va resultar ser un sarpat de fotocòpies grapades amb poca destresa que vaig rebre per correu uns mesos després.

A l’entrevista Loquillo havia mostrat una actitud combativa, unes elevades expectatives de futur i una sèrie de contradiccions inherents al personatge. Perquè, si alguna cosa tenia Loquillo, a més d’una intuïció innegable, era una insòlita habilitat per a dir una cosa i la contrària sense immutar-se, amb una coherència aparent i desconcertant. Pura actitud.

Una de les coses que llavors més mos va xocar va ser la seua dura crítica a l’escena musical catalana, i a la barcelonesa en particular. Per naltres Loquillo era un cantant que venia de Barcelona, com els estiuejants que passaven pel poble cada any. Però ell en renegava amb contundència (i un pèl d’amargura) perquè considerava que un grup com el seu no hi tenia cabuda. Això mos tenia desconcertats. Perquè naltres simpatitzàvem amb la dignificació del català a l’Aragó i no enteníem on era la incompatibilitat entre les dues esferes. A diferència d’ell, ho volíem tot.

En aquell moment l’escena musical catalana estava dominada pel jazz-rock laietà, pel folk català, per la nova cançó, etc., i les propostes de Loquillo no encaixaven amb cap d’aquelles tradicions. Però en lloc de lluitar per fer-se un espai propi, el que va fer fou enfrontar-s’hi i cercar canals de difusió i creixement a fora de Catalunya. Tenia alguna altra opció? No ho sabem. Possiblement sí, però el que pareix clar és que va ensopegar amb el debat nacionalista i s’hi va enganxar amb força. Eren realment dos mons incompatibles?

Hipòtesi: a principis dels 80 hi havia dues forces que barraven el pas a les propostes de Loquillo i d’altres grups de la seua fornada, com Desechables, los Rebeldes, Aurelio y los Vagabundos, Brighton 64, Decibelios, los Burros, etc.

Per un costat, els primers anys de règim democràtic van comportar una dràstica centralització de la indústria cultural. Fins aleshores, les grans discogràfiques havien tingut la seu a Barcelona, probablement perquè, durant el franquisme, els 622 Km de distància de la capital del regne permetien un ambient cultural una mica més obert, amb més opcions de mitigar l’omnipresent censura del règim. Amb la Transició, Madrid necessitava urgentment un rentat de cara, en el que la nova música, pintura, cinema, etc., hi van jugar un paper clau. D’esta manera, Madrid es convertí de cop i volta en el focus irradiant de la modernitat espanyola, prenent el relleu a Barcelona (que havia jugat aquell rol fins aleshores). El nou govern socialista de l’Estat abocava diners a punta-pala per a mostrar al món que Espanya era un país modern, i que Madrid n’era el millor aparador. Per això, durant els primers anys de la dècada dels 80, bona part de les discogràfiques es van traslladar a Madrid, provocant un desplaçament del centre de gravetat del negoci musical. Al respecte són eloqüents, per exemple, els retrets que feia Pere Gené, el cantant de Lone Star, a l’indispensable llibre biogràfic que els va fer Ezequiel Moreno (editorial Milenio, 2006), quan explicava que, acostumats a gravar per a EMI als estudis del carrer Urgell, amb la desbandada de les multinacionals es van quedar sense contracte i van haver de malviure amb discogràfiques que només eren xiringuitos d’antics empleats de les grans. A Barcelona només hi va quedar la premsa musical, que encara hi és, si és que en l’era d’Internet es pot dir que la premsa és en algun lloc concret.

Per un altre costat, trobem la influència de l’incipient nou govern català. La Generalitat de Catalunya, restaurada el 1977, única institució recuperada de la II República (abans i tot de l’aprovació de la Constitució), es convertirà en un actor clau en l’ecosistema cultural local. El triomf de CiU a les primeres eleccions autonòmiques, l’any 1980, introduí en aquell ecosistema una lògica poc congruent amb el que es feia a la capital del regne. Amb una indissimulada voluntat de distanciar-se’n, les propostes que es promovien des de les institucions catalanes eren del tot diferents (ni millors ni pitjors, diferents).

Era una qüestió de rivalitat i disputa cultural. De disputa política, en definitiva, com expressava Loquillo amb una certa frustració a la nostra entrevista. Amb la desbandada de les multinacionals, a Barcelona només hi van quedar les discogràfiques més vinculades al moviment catalanista, que gaudien d’un suport institucional extra pel seu rol en la recuperació cultural catalana. De les grans discogràfiques espanyoles, només l’antiga Belter va resistir a Barcelona, incapaç d’adaptar-se als nous temps (vegeu en una entrevista anterior les crítiques de Manolo García al seu pas per Belter) i que desapareixeria a mitjan anys 80. I pel que fa a la televisió, la tot just inaugurada TV3 va relegar totalment les propostes pop-rock en castellà, i el mateix passava amb altres institucions amb competències en programació lúdica i cultural sota l’extensa hegemonia de CiU.

En definitiva, en plena efervescència de la Transició política espanyola, les propostes culturals que triomfaven a Madrid es veien amb recel des de Barcelona, i les iniciatives autòctones que s’hi volien connectar ho havien de fer al marge dels circuits institucionals catalans. Unes institucions, les catalanes, cada cop més poderoses amb el desplegament del sistema autonòmic, però que van trigar gairebé una dècada a promoure un pop-rock català amb capacitat d’enganxar el públic i que jugués el mateix rol que la música dels 80 havia jugat en el sistema polític espanyol. No altra cosa va ser el rock català dels 90.

Però el rebuig que mostra Loquillo per l’escena catalana cal prendre’l amb pinces i moltes precaucions, perquè el personatge és polièdric i contradictori, un actor consumat. El fet és que, amb posterioritat, ell mateix s’ha dedicat a reivindicar-la de maneres molt dispars, fins al punt d’haver gravat una bona col·lecció de cançons de poetes catalans i d’haver fet versions de cantautors i grups catalans de què aleshores renegava. Així, per exemple, mentre que a la nostra entrevista manifestava la seua llunyania conceptual dels cantautors catalans dels 60 i 70, pocs anys després va col·laborar estretament amb artistes com Maria del Mar Bonet o Francesc Pi de la Serra, amb els quals va arribar a gravar algunes cançons emblemàtiques.

No només això, sinó que malgrat la seua declarada aversió a tot allò que els cantautors representaven, a mitjan anys 90 encetarà una carrera paral·lela com a cantautor rock (sense els Trogloditas i amb el suport del compositor saragossà Gabriel Sopeña) que es traduirà en diversos discos de poesia musicada i cantada (La vida por delante, 1995; Con elegancia, 1997; Su nombre era el de todas las mujeres, 2013). És a dir, anys després Loquillo farà just allò que en aquells moments criticava com una actitud retrògrada pròpia d’un públic del passat. De totes maneres, val a dir que escoltant El Ritmo del Garage ja podíem endevinar que Loquillo volia ser alguna cosa més que un simple bust parlant, perquè tenia coses a dir (tot i que potser encara no sabia ni què ni com), i mostrava preocupacions musicals que anaven molt més enllà de les meres modes estètiques. No en va, part dels seus referents, a més dels que mos havia dit a naltres, eren també gent com Bob Dylan, Woody Guthrie, Phil Ochs, Georges Brassens o Paco Ibáñez.

Com tothom sap, la carrera musical de Loquillo ha estat llarga i fecunda. Llavors no era fàcil endevinar-ho, però era patent l’ambició del personatge per a tirar endavant el seu projecte artístic i vital. Amb 27 discos editats, uns quants EPs i múltiples recopilatoris, la seua és una de les poques trajectòries d’èxit ininterromput que pot oferir el rock espanyol. Una raresa.

Tot just un mes i mig després de passar per Alcampell, l’octubre de 1984, Loquillo y los Trogloditas van entrar a gravar aquell nou disc que ja havia anunciat a la nostra entrevista, un Mini-LP que es va titular ¿Dónde estabas tú en el 77?. Si el disc anterior era un homenatge a Barcelona, aquest suposava un reconeixement a Madrid, la seua ciutat d’adopció artística. Aquest va ser l’últim treball amb DRO, discogràfica amb la que van trencar, segons ells perquè els volien obligar a signar un contracte per escrit (cosa que fins aleshores no havien fet mai). Els següents discos els gravarien amb Hispavox, una discogràfica clàssica que els garantiria gravacions de qualitat i una bona difusió de les seues obres, tot firmant una col·lecció de discos imbatible al llarg dels anys.

Deixant de banda l’etapa preliminar amb Los Intocables (1980-1982), la carrera de Loquillo presentaria una primera fase que, a més dels discos ja esmentats, inclouria La mafia del baile (1985); Mis problemes con las mujeres (1987) i Morir en primavera (1988), i que es clouria amb un disc en directe (A por ellos que son pocos y cobardes, 1989), un àlbum doble que els comportaria el seu zenit de vendes i un èxit popular massiu. Entraran als anys 90 a dalt de tot, fent centenars de concerts cada any i sonant a totes les ràdios, però també amb la traumàtica sortida de Sabino Méndez de la banda. Orfes del principal compositor, i contra pronòstic, el grup va seguir en actiu durant molts anys, tot iniciant altres etapes tant o més interessants que la primera. La vinculació amb músics i compositors clau com Gabriel Sopeña, Jaime Stinus o Igor Paskual van proveir-los de combustible suficient per a mantenir-se en òrbita ininterrompuda.

Tot i això, Loquillo va patir també la dura crisi dels 90, el vendaval que va escombrar tota l’escena musical dels 80, de tal manera que al final de la dècada es va veure sotmès a un ball de discogràfiques en declivi que a punt van estar de fer-lo descarrilar. Després de passar per Pickap (la discogràfica de la vella nova cançó que tant havia criticat), Konga Music / Blanco y Negro Music (la discogràfica estrella del so màquina en plena febre del bakalao) o Zamfonia (discogràfica barcelonesa d’aires folk i melòdics), el 2004 va tornar a DRO (que ja no era aquella independent dels inicis, sinó que havia estat absorbida per la multinacional Warner) amb el disc Arte y ensayo, i amb ella va gravar l’últim disc amb els Trogloditas (el directe Hermanos de sangre, 2006).

Separat dels Trogloditas i reconciliat amb Sabino Méndez, a partir del 2008 inaugura una nova forma de treballar: cada disc serà un projecte que comptarà amb diversos compositors i músics coordinats pel mateix Loquillo. Gairebé la mateixa fórmula amb què es va estrenar amb Los tiempos están cambiando un llunyà 1980. Entre el 2008 i el 2018 ha gravat vuit discos de qualitat més que notable, amb Balmoral (2008) i Viento del Este (2016) com a autèntiques obres mestres a destacar. En el moment d’escriure estes línies, Loquillo es troba en la recta final d’una llarguíssima (i triomfal) gira de presentació de Viento del Este, amb entrades esgotades a la major part dels concerts.

Curiosament, allò que ha permès a Loquillo sobreviure i reinventar-se periòdicament, ha estat la combinació de l’energia juvenil dels seus inicis amb el vessant sociocultural que va desenvolupar a partir de la seua hibridació amb els poetes. És a dir, just el contrari del que deia a la nostra entrevista, quan era un jove que renegava dels cantautors del passat a la cerca d’un espai propi a totes costes.

Després de les festes d’Alcampell del 1984, Loquillo va tornar a passar diverses vegades per la comarca, amb Trogloditas i sense. El vam anar a veure unes quantes vegades per a constatar que els seus directes continuaven sent demolidors. Precisament, va ser a Binèfar on, la tardor de l’any 2011, es va establir amb tot el seu equip de producció (ja sense Trogloditas) durant unes quantes setmanes, mentre preparava la gira de presentació del disc Su nombre era el de todas las mujeres. Moltes persones de Binèfar i de la comarca van tenir la fortuna d’assistir a part dels assajos oberts al públic. Tot un esdeveniment que ja forma part de la història cultural comarcal. Una iniciativa facilitada (probablement) pel fet que aquell José F. Lapuente, que tres dècades enrere recomanava posar el casset de Loquillo al cotxe i perdre’s en la nit a tota velocitat, amb el temps es va convertir en el seu mànager (i, si no ho tinc malentès, encara ho és).

Vist l’espatarrant èxit de l’última gira de Loquillo per tot el territori estatal, no hem de descartar que el podrem tornar a veure en directe per la comarca en un futur indeterminat. Tant el personatge com la persona són encara ben vius. Mentrestant, si passem per Barcelona, demanarem un altre Martini al Merbeyé (si encara es beuen Martinis als bars).