Ilegales a Tamarit de Llitera

Estàvem esperant l’arribada del setembre amb candeletes. Portàvem tot l’any escoltant aquell casset a totes hores. Ja feia mesos que els posaven per la ràdio, no només a Radio 3 sinó també a Radio-Cadena, la SER o qualsevol emissora amb pretensions de seguir el pols del carrer. Encara no existien les emissores locals de la Llitera. A l’abril havíem anat a fer la mona al pantà de Santa Ana, vessant de Valldellou, una colla mixta i estesa de gent d’Alcampell, Tamarit i Altorricó, i durant tot lo dia entre Manolo Torres i jo no vam deixar de donar-li voltes a la cinta. “No me acaricies el pelo que tengo poco y ninguno de tonto” mentre enceníem lo foc. “Diez mil obreros en paro esperan en la plataforma de suicidio colectivo” mentre li donàvem la volta a la llonganissa. “Tengo un problema sexual, soy una bicicleta” mentre mos banyàvem al tarquim del pantà. “Vives en la casa del misterio y creces con las sombras sobre ti” mentre provàvem infructuoses escaramusses. “Me sueltan mañana pero sé que algún chivato va a tener que correr” mentre recollíem el campament i posàvem la brutícia en bosses de plàstic.

Però la cosa ja venia de lluny, almenys des que van obrir el Pub l’any anterior. “Si no nos pones a los Ilegales nos vamos” era el primer que li acostumava a dir el malaguanyat i sempre enyorat Jordi Santisteve (DEP) al Patau tan bon punt com entràvem al Pub. El Pub Speed Music d’Alcampell l’havien inaugurat coincidint amb la Festa de Quintos del 1983, i el portaven entre José i el Patau, accionistes majoritaris i cambrers a totes hores. La inauguració del Pub va coincidir amb l’esclat de la nova música popular i José Riverola el va convertir en un bon aparador de les noves tendències. Si aquell mateix any, quan van tocar al lloc los Burros o Loquillo al poble, tothom se sabia les cançons, va ser gràcies a que sonaven a totes hores al Pub. I el mateix va passar amb Ilegales, que van tocar a les festes de Tamarit d’aquell prolífic 1984. Lo Patau posava els Ilegales sense cap remordiment, com hagués posat al Fary o a la Niña de los Peines si l’hi haguessen demanat, sense immutar-se ni despentinar-se (en el seu cas, per motius obvis).

El primer disc dels Ilegales era un cop de puny a la panxa. Unes cançons directes amb un so compacte, que escopien uns textos entre crítics, surrealistes o directament perillosos. En aquells temps no disposàvem de gaires fonts per a informar-nos, només sabíem el que anava eixint per la ràdio o en alguna de les revistes del ram (Rock Espezial o Popular 1). Comptàvem també amb la caràtula del disc (perquè al casset no hi deia res de res), on eixia un text que firmava el cantant i compositor del grup, Jorge Martínez, que explicava l’existència de la banda com si fossen delinqüents, on el bateria feia d’enterrador i llençava els morts per un penya-segat al Cantàbric, el baixista era un toxicòman en busca i captura i el cantant un bronques necessitat d’alcohol i d’algú que li fotés una nata. El que no sabíem llavors era que Jorge Martínez era un noi de casa bona, de família senyorial (la noblesa rural asturiana), amb estudis universitaris i amb una prolífica carrera musical a les espatlles. Un tipus molt culte, però a qui li venia de gust representar un paper d’outsider i, a més, ho feia de manera convincent. “Ilegales, el rock que te destrozará los intestinos. No vamos a rendirnos nunca, no engañamos al público haciéndole la pelota. Hay que acabar con los pelotas de mierda”. Així de contundent acabava la missiva que publicaven a la contraportada del seu primer LP.

La nit del dissabte 8 de setembre de 1984 vam enfilar camí cap a Tamarit i ja vam trobar el pavelló a vessar. Allò era un punt de trobada generacional. Molta joventut de la comarca i de les comarques veïnes, aragoneses i catalanes. Però també ple de gent del lloc que havia vingut a ballar amb l’orquestra de passos-dobles, ranxeres i boleros que tocaria després del grup, famílies senceres, amb nens, iaios i tota la pesca. Allà tot anava a parell.

Després d’una estona d’espera van eixir els tres músics, una formació bàsica de guitarra, baix i bateria tremendament efectiva. Es van situar a les seues respectives posicions i es van posar a escodrinyar el públic sense dir res. L’expectació anava en augment, fins que Jorge Martínez va començar a fer sonar la seua guitarra, de la que extreia un so eixordador que s’acoblava immisericorde, mentre els seus companys se’l miraven sense moure una cella. Quan va acabar de fer soroll, es va adreçar a l’auditori i mos va advertir que ja mos podíem preparar, i en particular a “aquellos que tengan alguna afección de riñón, que como se descuiden se van a encontrar con el riñón estampado contra la pared, y con el intestino de rosario”. Llavors va cridar fort “¡tiempos nuevos, tiempos salvajes, fuera la luz de la sala!”, i la banda al complet va atacar el tema que obria el seu primer elapé. Malgrat les ordres fulminants del cantant, els llums del pavelló no es van apagar fins més enllà de mitja cançó, però en finalitzar el primer tema, ja a les fosques, el públic es va encendre i ja no va ser possible apagar-lo. Es notava que hi havia ganes. Era el signe dels temps. I així va quedar enregistrat a la nostra gravadora —bé, cal dir que la gravadora era de José María Montoliu (DEP), que mo la va deixar tota la temporada (i al final l’hi vam perdre!).

Ilegales van desgranar el seu primer disc sencer, alguns dels singles previs (“La fiesta”, “Europa ha muerto”, “Revuelta juvenil en Mongolia”, etc.) i la majoria de les cançons que anirien al seu segon àlbum, que eixiria al mercat pocs mesos després sota el títol de Agotados de esperar el fin, i que llavors encara no coneixíem.

Mentrestant, allà al mig de la voràgine del pavelló estàvem una colla de gent, com Jordi Santisteve, Raúl Gracia, Txon Ríu i jo mateix, entre altres, intentant compassar els moviments dels nostres cossos i extremitats a la tempesta sònica que s’havia desencadenat aquella nit a Tamarit. Teníem molts temes favorits que esperàvem amb delit, com el “Hombre solitario” o “Yo soy quien espía los juegos de los niños”, sense oblidar-nos del “Problema sexual”, però hi havia altres cançons que mos inquietaven i no sabíem digerir, en particular “Heil Hitler” (no enteníem com una cançó musicalment tan potent podia ser embrutada amb una estrofa de propaganda nazi) o “Hombre blanco” (que vam sentir allà per primera vegada i ja mos va regirar els budells). ¿Era broma o anava en serio? Havia de ser una ironia. Però no ho vèiem clar. Eren els Ilegales uns nazis en potència que ni tan sols se n’amagaven? O era una provocació, com allò de “soy una bicicleta”? O què collons era? Aquelles lletres mos repugnaven però no podíem deixar de sentir-les. En el fons, el context parlava per si mateix, però naltres encara érem massa impressionables. De fet, a la contraportada del disc ja hi deia que amb allò de Hitler el que volien era provocar els hippies-progres de l’època. Xuleria amb els protagonistes de la Transició? Enveges de calbs?

Una rècula de cadires plegables escampades pels laterals acollien iaios i iaies resignats que esperaven que acabés aquella concessió a la joventut, mentre sonava un altre tema nou amb un títol ben explícit: “Odio los pasodobles”. Una munió de nens i nenes ballava al seu aire aquella cançó paròdica sota la mirada indiferent dels pares mentre Jorge Martínez s’esgargamellava a dalt a l’escenari. Malgrat tots els despropòsits que estaven sentint, aquelles altres generacions sabien que després la festa continuaria amb normalitat a favor seu.

Ilegales van fer un parell de bisos, amb un max-mix final de cançons alienes. Quan el concert va acabar i es van obrir els llums vam decidir anar cap al camerino per intentar fer-los l’entrevista. No les teníem totes, ja que la presència de Jorge Martínez era intimidatòria. Potser valdria més deixar-ho córrer, mos dèiem, a veure si encara hi prendrem mal. A més, segur que no mos voldrà atendre, mos consolàvem. El camerino estava situat al darrere de l’escenari i s’hi entrava per la part de la dreta, per la vora de la barra. Quan vam aconseguir entrar-hi vam veure que algú ja se mos havia avançat. Era Mariano Blanc, reporter de la històrica revista local La Voz de la Litera, estava allà plantat bolígraf en mà i càmera penjant del coll, tot xerrant tranquil·lament amb Jorge Martínez, compositor i veu dels Ilegales. Naltres mos vam quedar a uns metres sense atrevir-nos a avançar. Jordi i Txon se’n van anar a buscar cerveses, mentre Raúl i jo mos vam quedar fent cua. Llavors va arribar un altre individu també armat amb una gravadora (com naltres) i es va afegir a la cua. Era un col·laborador de Ràdio Ponent de Mollerussa. Quan Jorge Martínez va veure la cua que s’havia format en un moment, va esclatar colèric i mos va dir que no podia donar tantes entrevistes, així que ja podíem anar preguntant tots alhora. Mariano Blanc va aprofitar per escapolir-se, mentre naltres vam començar l’interrogatori. Això és el que en va eixir:

Jorge Martínez —Ahora estábamos comentando con este hombre [Mariano Blanc] que nos faltaba alcohol, que no teníamos suficiente para llevarlo bien. Joder.

Pregunta —Pero ¿vosotros no tenéis fama de que salís sólo con agua?

JM —No, no. Eso es mentira. Eso lo dicen las monjas para desacreditarnos. Que si salimos a tocar con agua… ¡Ja! Con agua y jabón, sí.

P —¿El alcohol para ti qué es? ¿El vino?

JM —Sí, vino. O cualquier tipo de alcohol. Me hubiera bebido alquitrán. O lo que fuera.

P —¿El alquitrán qué tal para la salud?

JM —El alquitrán bueno para el hígado.

P —¿Y para fomentar las perversiones de vuestras canciones…?

JM —Eh… bueno… necesito un hígado nuevo… Agghh (es recargola pel terra).

P —¿En Gijón han cambiado mucho las cosas desde que los Ilegales son un grupo conocido? No a nivel internacional, pero casi…

JM —No, no. En Gijón no han cambiado mucho las cosas. El grupo más famoso ahí es uno que se llama el Sporting de Gijón. Ese es el más famoso, nosotros somos los segundos. Sí, tocan muy bien. ¡El guitarra del Sporting es muy bueno!

P —Y da unos pelotazos ¿no?

JM —Y también es muy bueno… ehhh… ¿cómo se llama ese…? el Jordi Pujol ese, también es un guitarrista de la hostia.

P —¿Cuáles son vuestras principales influencias musicales?

JM —Pues… Lola Flores, el Mono Amedio, Juanita Reina, Los Pecos…

P —Basta, es suficiente… En la contraportada de vuestro LP comentáis que tenéis ganas de haceros ricos y famosos para olvidaros de vuestros amigos. ¿Tenéis alguno todavía?

JM —Sí, claro, ahora tenemos más que nunca, más que cuando no éramos famosos. Tenemos muchos más amigos y más guitarras. Y hacemos más ruido.

P —Tenéis fama de, aparte de ser un grupo que destroza los intestinos, como nos habéis advertido al inicio del concierto, de destrozar también a los managers. ¿A cuántos habéis vuelto locos?

JM —¿Managers? Bueno, es que ahora están todos locos por trabajar con nosotros…

P —Pues hoy lleváis uno de edad bastante avanzada, por lo que vemos, ¿no?

JM —No, bueno, este no era nuestro mánager. Este sólo había hecho este contrato y tal. Generalmente nuestro mánager es un tipo de Madrid, bastante peligroso, que se llama Manolo Macías. Le fichamos porque como oíamos hablar tan mal de él nos pareció que era el más adecuado para llevar a los Ilegales.

P —¿Y esa tortuga que te estás comiendo (Jorge Martínez està rossegant una mini-tortuga de plàstic verda i groga, a la que ja li falten un parell de potes) de dónde ha salido?

JM —Esta tortuga me ha salido en un… en un cacharro de Tarzán (riure nerviós). En un Cropán, o en un Bony, o algo así… (més riures).

P —Jorge, ¿es legal entrar en los 40 Principales?

JM —A mí me parece de puta madre. A mí el dinero no me da ningún asco, joder. ¡Me gusta mucho la pasta!

P —¿Ser rico es tu máxima aspiración?

JM —Ser rico… montar en globo… matar… Tengo muchas aspiraciones…

P —Vuestro primer elepé se distribuyó por una pequeña compañía independiente de Madrid, Lollypop o Spansuls, o una de éstas. Desde que habéis fichado por Epic ¿han cambiado mucho las cosas? ¿Cómo?

JM —No, no… Nuestro primer disco lo hizo la Compañía Fonográfica Asturiana. Después lo reeditó RM, algo que tenía que ver con Ariola, al menos desde lejos, pero ahora nos hemos cambiado a CBS. El mismo disco lo hemos sacado con tres compañías. Mira si somos listos.

P —¿Has llevado alguna vez melena?

JM —Pues… no estoy yo como para llevar melena.

P —¿De verdad las canciones que cantáis son chorradas? ¿o os salen del corazón?

JM —Más bien nos salen de los cojones. Son guarradas. Son canciones guarrindongas. Pero como son las mejores canciones que se hacen hoy en España, pues… todo el mundo tiene que aguantar estas guarradas.

P —¿Te cuesta mucho hacer una canción?

JM —Pues… sí. Cinco o seis minutos. ¡Requieren un gran esfuerzo!

P —Lo suficiente como para que gusten a los niños de tres o cuatro años, como los que estaban bailando hoy por la sala.

JM —Sí, ahora vamos a hacer también música para subnormales, porque en realidad somos unos grandes mongólicos, los Ilegales.

P —¿Qué es lo que más te fastidia del público?

JM —Lo que más me fastidia son los punkijipis.

P —¿Y de los que te hacen entrevistas?

JM —Los cacharros éstos. Arghff, arghfff… (intenta menjar-se la gravadora).

P —Últimamente lo que parece que está sonando mucho por el norte es La Polla Récords. ¿Los has oído?

JM —Sí. Y tuvimos un concierto con ellos.

P —¿Y qué te parecen esta gente?

JM —Son punkijipis.

P —O sea, que te fastidian…

JM —A lo mejor cuando aprendan a tocar serán de puta madre. Pero de momento todavía están muy verdes.

P —Vosotros continuáis siendo un trío. No te has planteado el ampliar la banda con vientos, sección de violines…

JM —No, vientos no. Pero vamos a meter cuatro futbolistas, una señora gorda para que ambiente el escenario… y… qué más vamos a meter… Puede que  metamos tanques y cañones y cosas de esas, para… ah, y dos centrales nucleares, una a cada lado del escenario.

P —Pareceréis la Mondragón… Por cierto, ¿cuánto tiempo dedicas a ver la televisión?

JM —Ahora no tengo tiempo de ver la televisión porque estoy muy ocupado cobrando la pasta que gano tocando. Aghhhh (riure nerviós i nou intent de menjar-se la gravadora).

P —¿Y qué vas a hacer con tanta pasta? ¿Vas a ir a Miami a ver a tu amigo Julio Iglesias?

JM —¿Julio Iglesias? Ah, sí, es muy amigo mío. Je, je.

P —¿Te gusta Pedro Bastarrica? (Pedro Bastarrica era un productor asturià que l’any 1984 va fer un excel·lent i inclassificable disc titulat Animal amador).

JM —¿Ah, Pedro Bastarrica? ¡Ese sí que es muy amigo mío!

P —Hemos oído que tocas en un LP suyo.

JM —Sí, en una de las canciones toco un solo de guitarra. Coincidí cuando la estaban haciendo, pero no pongo la voz ni nada, era un día que tenía un dedo jodido, así que el punteo ese está hecho sin un dedo.

P —Bueno, sácanos de ascuas ya de una vez: ¿qué opinas de Hitler?

JM —¿De Hitler? Uhm… Era una buena cantante.

P —¿Y con todo eso de los blancos y los negros qué quieres decir?

JM —¡¡Aminobuana, aminobuana… !!

P —¿Odias los pasodobles realmente?

JM —Me salen granos con los pasodobles.

P —Entonces la música que ahora se oye de fondo (la orquestra patxanguera sonava implacable, ja que érem just al darrere de l’escenari) te estará encantando.

JM —Sí, me encanta, je, je…

P —Y ese popurrí del final de la actuación (el concert havia finalitzat amb un meddley de fragments dels Beatles, la Creedence, Jackson Browne, etc.) qué es ¿una concesión para el público?

JM —No. Es una concesión a los Ilegales.

P —¿Hasta cuándo Ilegales? ¿Hasta que os den la jubilación?

JM —Hasta que nos matemos a hostias cualquier día en el camerino y se acaben los Ilegales. Y los periodistas. Y lo que sea. ¿No tenéis nada de beber?

P —No.

JM —Ya me imaginaba que no tendríais nada de beber.

P —¿Cuándo va a salir vuestro próximo LP?

JM —Ah, pues os voy a decir fechas concretísimas. Mira, aparecerá con toda seguridad el primero de noviembre. El uno de noviembre se presentará a los medios, y el doce de noviembre ya estará a la venta en todas las tiendas. ¡A comprarlo!

P —¿Va a ser tan variado como éste?

JM —Va a ser otra guarrada de LP.

P —Hemos oído decir que tenías una gabardina nueva en la que se cagaban las palomas (durant els mesos d’estiu, Jorge Martínez havia escrit breus relats que llegia per antena en un programa de Radio 3, entre ells el dels coloms).

JM —Sí, pero ya no se caga ninguna paloma en mi gabardina nueva.

P —¿Las mataste a todas?

JM —No, alguna quedó. Alguna.

P —¿Cómo fue eso de colaborar en Radio 3 con mini-relatos?

JM —Salió así. Hice varias colaboraciones. Y me pagaron y todo.

P —Pues eran muy ocurrentes.

JM —Sí. Y ahora nos pagan por hacer entrevistas y todo.

P —Glups… je, je… esto… nosotros…

JM —Es que somos unos chicos que huelen tan bien… ahrgfff… ahrgfff… ahrgfff (imita els moviments d’un primat i de cop i volta desapareix per la porta del fons, mentre naltres mos quedem allà plantats sense saber què fer).

—Jo diría que l’entrevista ja ha acabat, ¿no?

Quan vam eixir d’allà vam trobar a Jordi i Txon que portaven les cerveses. L’entrevista havia durat uns 8 minuts, però se’ns havien fet eterns. Més que suficient perquè se’ns acabessen les preguntes que portàvem preparades, encara sort del periodista de Ràdio Ponent, que estava inspirat i va plantejar qüestions que naltres li copiaríem en futures entrevistes (com allò de “què és el que menys t’agrada del públic”). Mos vam reunir amb la resta de la colla i vam seguir de festa per Tamarit, recorrent pubs i penyes, passant per la discoteca de tant en tant, fins que es va fer de dia. Les festes de Tamarit eren sempre molt intenses. Cap a la matinada vam trobar els tres Ilegales prenent cubates al Pub del Mig (El Paso del Pato), que estava tan atapeït que no es podia ni passar. Encara vam aprofitar per preguntar-li a Jorge Martínez si ja s’havia acabat de menjar la tortuga. No recordo la resposta, però el personatge feia creïble qualsevol opció.

Ilegales pareixia el típic grup que es cremaria en poc temps a causa de l’elevada temperatura de la seua pròpia combustió interna. Un parell de mesos després del concert de Tamarit van treure al mercat el seu segon LP Agotados de esperar el fin (1984), que tot i tenir el so més infame de la seua discografia és el que els va donar a conèixer al gran públic (amb versos tan tronats com “soy un macarra, soy un hortera y voy a toda hostia por la carretera”). L’any 1985 editarien un nou disc (Todos están muertos), que van presentar també a la comarca amb un memorable concert a Binèfar el gener de 1986 —hi vam anar, però ja no vam intentar entrevistar-los. Aquell 1986 també publicarien un doble disc en directe que ells mateixos es van autoproduir, i que van gravar a la discoteca Big Ben de Mollerussa (vés a saber si aquell reporter de Ràdio Ponent hi  va tenir alguna cosa a veure). Després, el silenci. Molts ja donàvem el grup per enterrat i amortitzat, un bonic cadàver per a la posteritat, amb una col·lecció de cançons tan notables com nihilistes. Però no va ser així.

Sorprenentment van actualitzar el seu so, hi van afegir saxos i teclats, i al cap d’un parell d’anys van encetar una nova etapa amb una envejable sèrie de discos: Chicos Nuevos para la máquina (1988), Todo està permitido (1990), Regreso al sexo químicamente puro (1992). Després van sobreviure la dura i llarga travessia del desert dels anys 90 (que va escombrar bona part dels grups dels 80, esdevinguts de cop anacrònics i sense públic), editant diverses obres en empreses independents com El corazón es un animal extraño (1995), El apòstol de la lujuria (1998) i Si la muerte me mira de frente me pongo de lado (2003), amb les que no aconseguiran accedir als grans mitjans de comunicació, però que els permetran mantenir-se vius amb els concerts, la seua carta sempre guanyadora. Durant aquesta etapa descobriran que són molt coneguts a Amèrica Llatina, on els seus discos han corregut a tort i a dret de manera pirata, i comencen a fer-hi gires multitudinàries. Ja entrat el segle XXI, Jorge Martínez formarà una banda paral·lela de caire retrofuturista (Jorge Ilegal y los Magníficos) amb la que gravarà dos discos i un directe. I l’any 2015 retornarà amb los Ilegales, amb un excel·lent disc titulat La vida es fuego, que s’obre amb el prometedor vers “Voy al bar, me voy a suicidar bebiendo mil licores de triste calidad” (cosa que directament els exclou de qualsevol pretensió de sonar a les ràdios normals, i que demostra que encara mantenen l’actitud).

Durant el 2016 han fet una llarguíssima gira per la geografia ibèrica presentant La vida es fuego, amb les entrades esgotades en la majoria dels concerts, demostrant que tenen un repertori atemporal (últim disc inclòs), un discurs plenament contemporani i una actitud acordada amb els temps salvatges que mos ha tocat viure. Les raderes notícies apunten que estan preparant un biopic documental que portarà per títol Mi vida entre las hormigas. No sabem si hi apareixerà alguna referència al concert de Tamarit, però segur que els podrem veure tal com eren en aquella època, un espill de com érem naltres.