L'entrevista que avui presentem està protagonitzada per un grup tan singular com enyorat per selectes minories d'arreu del planeta. Es tracta de Los del Trasmuro, un grup format a la ciutat d'Osca que durant la seua curta vida només va editar 3 cançons de manera oficial. Però quines cançons! I quina actitud!

Los del Trasmuro feien una barreja de rock de garatge i psicodèlia, amb unes addictives melodies pop subratllades per un omnipresent orgue Hammond que tallava l'aire com una destral ben esmolada. Amb textos d'elevada càrrega poètica, tan vitalista com nihilista, valga la paradoxa. Van debutar amb un concert al bar Tránsito d'Osca el novembre de 1986 i es van dissoldre l'any 1990, després de fer una cinquantena de concerts i deixar tres cançons enregistrades. Una curta però intensa carrera.

Portada del disc de la Energy (1987)Portada del disc de la Energy (1987)El gener de 1987 van incloure un tema al recopilatori promogut per la Discoteca Energy de Binèfar (editat per Justine Records), un disc compartit amb dos grups més d'Osca ciutat (La Azotea i Los Muertos) i un excel·lent grup de Binèfar (Los Inusitados). El tema aportat per Los del Trasmuro no era altre que “El Acantilado”, que es va convertir en un clàssic des del moment que va eixir al carrer, una pilotada sònica i crua que desbordava energia. Encara me'l poso moltes nits a manera de dansa guerrera.

A causa de la nostra amistat amb Los Inusitados (Enrique, Prim, Frago i Franchón) (“Llegaste a un lugar llamado ciudad” era el seu tema en el disc), durant aquella època vam escoltar el disc de la Energy moltes vegades. Es donava la circumstància que aquell curs 1987-1988 qui això escriu, mentre feia vida d'estudiant per Saragossa, col·laborava amb un programa de Ràdio Binéfar conduït pel polifacètic animador cultural Juanjo González. Feia, com si diguéssim, de corresponsal pop-rocker: quan anava a un concert preparava una crònica que gravava en un casset i, si era possible, entrevistava les incipients estrelles del rock local. Quan tornava a casa els caps de setmana li passava els cassets a Juanjo, que els radiava al seu programa. Val a dir que en aquells moments el panorama musical saragossà gaudia d'una efervescència notable, amb les mítiques sales M-Tro i En Bruto programant concerts a tort i a dret. No donava l'abast.

Contraportada del disc de la EnergyContraportada del disc de la EnergyUn dia de gener del 1988, des de l'autobús de la línia 30, vaig veure el cartell que anunciava el concert de Los del Trasmuro i de seguida vaig saber que estava a punt de produir-se un esdeveniment clau. El dissabte 16 de gener a la Sala M-Tro de Saragossa hi havia programa doble: Tercer Aviso i Los del Trasmuro. Era dins del cicle de grups finalistes del I concurs ‘Medio Kilo de Rock’, impulsat per la DGA en el marc del programa cultural Expresión Joven. El primer premi era de mig milió de pessetes (3 000 € al canvi actual), el segon la gravació d'un single promocional i el tercer cinquanta mil pessetes (300 €). Ara pot parèixer poca cosa, però en aquells moments era un concurs molt ben dotat. Hi havia bufetades. El dia indicat vaig agafar la gravadora i, tot desafiant el gèlid cerç saragossà, vaig encaminar-me cap a la Sala M-Tro (carrer Casa Jiménez, 8). Tot just arribar-hi em vaig trobar en Terés, àlies el Vecino, vell conegut i animador de les nits binefarenques (va formar part de la primera formació de Los Proscritos), que també acudia cridat per l'aurèola d'aquell grup fetitxe.

La Sala M-Tro estava a rebentar. Val a dir que el concert era gratuït, però el mèrit no és menor si es té en compte que eren grups desconeguts pel gran públic. Mos vam aprovisionar de les birres reglamentàries i vam baixar al soterrani on hi havia la sala de concerts. La Sala M-Tro no només tenia un bar, sinó també botigues de merchandising (fins i tot una perruqueria!) i un local soterrani amb capacitat per a unes 300 persones. Aquell dia li'n van embotir unes quantes més. Amb el Vecino vam avançar com vam poder fins a primera línia i vam esperar amb paciència l'inici del concert. Mentre el Vecino m'explicava la seua teoria sobre els orígens d'Aragó, la música enllaunada va deixar de sonar i es van apagar els llums.

Logo de la sala M-TroLogo de la sala M-TroEls sis músics que conformaven Los del Trasmuro es van situar com van poder pel petit escenari. Van obrir el concert amb una versió de “Rattlesnake shake”, una instrumental dels suecs The Creeps. A partir d'aquí Choche Mériz va agafar la veu cantant, en sentit literal, i van encetar una imbatible sèrie de cançons pròpies. El cantant pareixia posseït per l'esperit de Jim Morrison i no va deixar d'estremir-se i recargolar-se durant tot el concert, evidenciant que vivia la música en primera persona i, com un mèdium, era capaç de retornar-la cap a naltres multiplicada per cent. El Vecino i jo vam començar a botar sense coneixement arrossegats per aquella onada sònica que el sextet emetia amb una alegria contagiosa. Quan van atacar “El Acantilado” tota la sala feia onades al compàs de les sinuoses freqüències sonores que els bafles escopien. La van tocar amb una coda més llarga de l'habitual, tot assolint un cert èxtasi hipnòtic amb la repetició de les climàtiques seqüències finals. Van acabar el concert amb “Ven y vámonos”, una excitant versió del “C'mon let's go” de Ritchie Valens. Tothom exhaust i radiant. Missió acomplerta.

Els vam perseguir pels camerinos per demanar-los una entrevista, que ells van acceptar amb la inconsciència de qui no té res a perdre. En un quart d'hora a dalt al bar. Perfecte, allà serem.

Los del Trasmuro / foto lascallesdelpop.netLos del Trasmuro / foto lascallesdelpop.netLos del Trasmuro eren originalment cinc persones: José Luís Meriz (Choche) a la bateria i veu; Carlos Mur a l'orgue; Javier Cebollero al baix; i Jorge Carrera i Chema Pascual a les guitarres. A la tardor de 1987 José Antonio Machuca va substituir aquest darrer a la guitarra, curiosament sense deixar de formar part dels Mestizos, la banda més emblemàtica de l'Osca (i d'Aragó) en aquell moment (i probablement de sempre, amb el permís dels Héroes...). També Choche Mériz va prendre la decisió de centrar-se només a cantar, i va deixar la bateria en mans d'un nou membre, Manolo Ferrández. Amb esta formació renovada (sis músics) es van presentar a la Sala M-Tro per escalfar-nos aquella gèlida nit de gener de la Saragossa del ‘Medio Kilo de Rock’.

Tal com van prometre, en un quart d'hora José Luis Mériz (veu) i José Antonio Machuca (guitarra) es van presentar al bar de la Sala M-Tro disposats a ser entrevistats. Qui això escriu va desenfundar la gravadora i, amb el suport del Vecino, vam iniciar l'entrevista. Això és el que en va eixir:

Pregunta —Tenemos con nosotros al cantante y al guitarrista de Los del Trasmuro, pocos minutos después de rematar el fabuloso concierto que han ofrecido esta noche aquí en la Sala M-Tro. ¿Qué os ha parecido el concierto de esta noche?

José Luis Mériz —Ha estado bien ¿no? Vamos, ha estado muy bien. Siempre podría haber salido mejor, claro, pero ha estado bien...

P —¿Por parte vuestra o por parte del público?

JLM —El público pienso que ha respondido muy bien. Lo único es que... hemos tenido algún... se nos ha roto una cuerda... y algún rollo de estos que siempre te jode un poco... Pero vamos, en general muy bien.

P —El público ha estado súper-exaltado. Las primeras filas sobre todo han sido un no parar. Se diría que eran fans vuestros porque conocían todas las canciones al dedillo.

JLM —Es que aquí en Zaragoza ya hemos tocado varias veces, y es uno de los públicos que más nos gusta. El público de Zaragoza es de los mejores.

P —¿Responde siempre igual vuestro público? ¿Con tanto entusiasmo y fervor?

JLM —En Zaragoza sí.

P —¿Qué es lo que más os suele gustar del público, y qué es lo que menos?

JLM —Del público lo que más nos gusta son las chicas, y lo que menos... pues... ¿los chicos? Eso... no lo sé... Hasta ahora no nos han tirado nada todavía.

P —Ni un clavel, ni unas bragas...

JLM —¡Ni objetos contundentes!

P —¿A vosotros no acostumbran a escupiros? Hay grupos a los que les escupen de manera sistemática, ya forma parte del espectáculo... El antiguo cantante de Siniestro Total lo dejó por eso...

JLM —No, a nosotros no.

P —Oye, nos han dicho que tú antes tocabas la batería en el grupo ¿Es eso cierto?

JLM —Sí, yo tocaba la batería y cantaba a la vez.

P —¿Y cómo has hecho para hacerte cantante?

JLM —Es que cuando formamos el grupo yo entré para tocar como batería. Lo que pasa es que como componía yo las canciones y eso, pues... empecé a cantar para ir ensayando mientras encontrábamos un cantante. Pero como no encontrábamos a ninguno que nos gustara empecé a cantar yo. Y cuando llegas a cierto punto pues ya te dices que hay que tirar palante y buscar un batería para el directo porque, aunque lo hacía yo, es muy difícil cantar y tocar la batería a la vez.

P —Yo no os había visto antes, pero indudablemente el grupo ha tenido que salir ganando. ¡Porque hay que ver qué cantante! Das saltos, te mueves y haces dos mil metros libres en cada canción. Un dinamismo de lo más contagioso. Justamente hoy día cuando hay tantos grupos que se quedan con los zapatos clavados en el escenario y no se mueven ni un milímetro mientras van cantando. Se agradece tanto derroche de energía.

JLM —Tampoco es que haga circo. Es lógico moverse un poco porque creo que se gana... la gente se mueve más, vaya. Hay que creer en lo que se canta. Tu música te la tienes que creer tú, si no te la crees tú no se la va a creer nadie.

P —¿Cuáles son tus influencias musicales?

JLM —Ninguna. Bueno, sí, el Lagarto... (velada referència a Jim Morrison i/o a The Doors)

P —Entonces, ¿cuál es el último disco que te has comprado?

JLM —Uno de Terence Trent d'Arby. Y el anterior un disco de Prince que encontré el otro día y que no tenía... no sé, uno de los primeros, uno muy guarro...

P —¿Hay grupos españoles que te gusten?

JLM —Sí. Mestizos, Gabinete, Elegantes... Y Los del Trasmuro, que también están muy bien, je, je.

P —¿Has oído a Ferrobós? Están a punto de sacar su primer disco y son la sensación local...

JLM —Son buenos. Aunque a mí personalmente su tipo de música no me va mucho.

P —A vosotros se os acusa de hacer la música de los Mestizos primer disco. ¿Qué opináis de eso?

JLM —Me parece una tontería. No sé. Me parece que no hacemos la música de Mestizos primer disco. Y si por alguna casualidad la hacemos, no es premeditadamente. O sea, tú cuando te pones en un local te pones a hacer canciones y se parecen a tal o se parecen a cual ¿no? Los parecidos los buscan luego los críticos, ¿no? Pero yo... a mí no se me ocurre pensar en ello.

P —¿Qué tenéis previsto de cara al futuro? ¿Vais a grabar algo?

JLM —Sí. Vamos a... No lo hemos firmado aún, pero seguramente vamos a firmar un contrato con una compañía de discos de Madrid, con La Rosa Récords.

P —¿Con quién?

JLM —Con La Rosa Récords, la compañía que ha sacado el último disco de Primavera Negra. Lo que pasa es que no está seguro aún. Tenemos la oferta pero aún la tenemos que acabar de estudiar.

P —¿Has oído a grupos de Binéfar, como los Proscritos?

JLM —Los Proscritos me parecen un muy buen grupo. Los conozco y somos amigos porque vienen mucho por Huesca. Y son muy buena gente. Me gustan.

P —¿Y los Inusitados?

JLM —Los conozco del disco de la Energy. Respeto la música que hacen, pero personalmente... no es porque toquen mejor o peor, es que a mí esa música no me va tanto... Pero vaya, me parece absurdo tener que decir si me gustan o no me gustan, porque son buenos pero de estilos que no son de mis preferencias.

Cartell del concurs 'Medio Kilo de Rock'Cartell del concurs 'Medio Kilo de Rock'P —Por cierto, una de las bases del concurso ‘Medio Kilo de Rock’ es que no hay que tener nada publicado. Pero vosotros ya habéis editado una canción en un recopilatorio de grupos oscenses. ¿Cómo es que os han dejado participar?

JLM —Pues eso pregúntaselo a la organización, la verdad es que no sabemos nada. Esto... parece que me reclaman por allí...

Aprofitant que el cridaven per una altra entrevista, José Luis Mériz va escapolir-se sense acabar de respondre la pregunta compromesa, així que vam continuar l'entrevista amb José Antonio Machuca, el mític guitarra dels Mestizos, que aquella nit també ho era de Los del Trasmuro.

P —¿Qué hace un Mestizo como tú en un Trasmuro como este?

José Antonio Machuca —Divertirme.

P —Podemos dar fe de que José Antonio Machuca, el guitarra de los Mestizos, acaba de ofrecer un concierto impresionante con Los del Trasmuro. ¿Tú te has juntado con esta gente para ganar el concurso o ya tocabas con ellos de antes?

JAM —Ya tocaba con ellos de antes. Concretamente desde la última actuación que hicieron aquí en Zaragoza para el Pilar del año pasado.

P —¿Y cómo te pasaste al Trasmuro?

JAM —Porque ellos tenían antes dos guitarras y perdieron a uno. Entré yo porque era muy amigo suyo, porque había producido un par de canciones suyas y porque estaba siempre por su local. Y en aquél momento podía llevar ambas cosas, Mestizos y Los del Trasmuro. Así que cuando me lo dijeron, yo encantado. Porque es un grupo que me gusta mucho. (...)

P —¿Y vas a seguir con los dos grupos a la vez?

JAM —Esa sería mi ilusión. Si pudiera tocaría con Mestizos y con Los del Trasmuro, compaginándolos a los dos ¿no? Pero tengo claro que mi grupo son los Mestizos, y el día en que no pueda tocar en los dos... pues dejaré a Los del Trasmuro. Pero mi idea es tocar con ellos mientras pueda, porque me encantan y nos divertimos mucho.

P —¿El disco que produjiste a Los del Trasmuro cuál es? ¿el de la Energy de Binéfar?

JAM —Sí, ese mismo.

P —Ahí hay una canción buenísima, “El Acantilado”, que es realmente un prodigio de fuerza y melodía. Y está realmente muy bien grabada. ¡Enhorabuena!

JAM —Sí, es que Los del Trasmuro son buenísimos. ¡Casi tanto como los Mestizos!

I aquí va acabar l'entrevista. Tant Mériz com Machuca van ser requerits per altres persones que els esperaven i van desaparèixer en l'obscuritat de la nit. El Vecino i jo vam demanar una altra cervesa i vam estar discutint una bona estona sobre el concert que havíem viscut i sobre l'entrevista que acabàvem de fer, sobre l'escena musical d'Osca i de Binèfar, i sobre el paper d'Osca en el nacionalisme aragonès (un tema recurrent en les converses amb el Vecino en aquell temps).

Aquella primera edició del concurs ‘Medio Kilo de Rock’ la va guanyar REO, un grup heavy de Saragossa. Los del Trasmuro van quedar en un meritori segon lloc (possiblement l'afer de tenir una cançó ja editada en el moment del concurs els va penalitzar). El tercer lloc va anar a mans d'uns aleshores desconeguts Especialistas, un grup ben original que després tindria una fructífera carrera discogràfica amb diferents companyies multinacionals. Un bon planter.

Portada del single 'Cambia de color' (1988)Portada del single 'Cambia de color' (1988)Gràcies al segon premi, Los del Trasmuro van gravar un single promocional en què hi van incloure dues cançons: “Cambia de color” i “Para mí”, que junt amb “El Acantilado”, constitueixen el trio de temes que el grup va editar oficialment en la seua curta vida (en tenien uns quants més i de qualitat contrastada, tal com van demostrar en aquell concert). “Cambia de color” era una cançó esplèndida que va sonar força en els cercles subterranis del pop-rock aragonès de l'època. Un èxit innegable, d'una qualitat comparable al seu primer mític tema, i que requeriria ser rescatat i valorat tal com correspondria. Malauradament, aquell single va tenir una distribució fatal, com tot el que editava la DGA (obvi, perquè el seu paper no era pas fer de distribuïdora musical), i no els va permetre donar-se a conèixer més enllà dels cercles d'iniciats que ja n'eren seguidors.

Les futures perspectives de gravació discogràfica que la veu i el guitarra de Los del Trasmuro mos confiaven a l'entrevista mai no es van arribar a complir. Per alguna raó les negociacions no van arribar a bon port, el grup va continuar en actiu un parell d'anys, i el 1990 es va dissoldre. José Antonio Machuca va seguir amb els Mestizos fins al 1992, quan els Mestizos també es van dissoldre, mentre que José Luis Mériz va seguir amb grups paral·lels d'escassa repercussió. Resulta molt il·lustratiu del fenomen que es dóna a principis dels anys 90: un canvi de cicle que deixa a la cuneta bona part de l'escena rockera dels 80.

Contraportada del single 'Cambia de color'Contraportada del single 'Cambia de color'La tesi que ací mantenim és que el sistema polític va deixar de necessitar la nova música popular per a legitimar-se davant la ciutadania. El vernís que els donava la cultura pop havia permès a partits polítics i governants distanciar-se del franquisme, encara que només fos en termes d'imatge. Però a principis dels 90 ja estava clar que la segona restauració borbònica s'havia dut a terme de manera exitosa, el sistema bipartidista s'havia consolidat i ja no hi havia marxa enrere: els intents de retrocés dels 80, començant pel 23F, ja quedaven lluny. En el nou context dels 90 l'escena musical s'hauria d'espavilar per si mateixa, però no tenia ni les infraestructures ni els mitjans necessaris per a fer-ho. Fins aleshores havia depès totalment de la contractació municipal i de les subvencions públiques (el mateix concurs ‘Medio Kilo de Rock’ estava organitzat i pagat pel govern d'Aragó). Per això, en absència d'un sector musical i econòmic solvent, tota la fornada musical dels anys 80 va anar desapareixent de mica en mica, alhora que emergia una nova escena musical, no tan allunyada dels gustos i estètica de Los del Trasmuro, però que mai assolirà la repercussió pública i mediàtica dels anteriors. Les possibilitats de professionalitzar-se en la música pop i rock van disminuir dràsticament, l'audiència es va fragmentar i la majoria de les noves propostes es van quedar sense canals d'accés al gran públic. La fi d'una època.

Tot plegat coincideix també amb un canvi tecnològic de llarga influència en els hàbits de consum musical. L'arribada del CD elimina en poc temps els discos de vinil i les cintes de casset, amb dues conseqüències fatals: les discogràfiques deixen d'apostar per nous valors i es dediquen a reeditar els seus catàlegs en CD (mos van vendre dues vegades el mateix producte, un negoci rodó); i els nous reproductors de CDs arriben a un públic molt més ampli però només interessat en els èxits instantanis, amb la qual cosa es promou la figura del consumidor d'usar i llençar en detriment de l'afeccionat militant. Un efecte que es multiplica quan a finals dels 90 apareix el MP3, de tal manera que a principis del segle XXI ja no quedarà gairebé ningú disposat a pagar per la música. Tota una forma de vida i una escena cultural popular a prendre pel sac.

No endebades la Sala M-Tro ara és una pizzeria (La Cosa Nostra). Si passeu per Saragossa i hi aneu a dinar o a sopar (carrer Casa Jiménez, 8), quan baixeu als lavabos us trobareu al lloc on hi havia la sala de concerts. Jo ja ho he fet (com si fos el nostre CBGB). Per allà hi trobareu encara l'esperit de Los del Trasmuro i de tants altres grups que hi van tocar durant una era geològica anterior (anterior al CD, al MP3, al streaming digital i a la segona restauració borbònica, que ara pareix que trontolla).

Però no només van desaparèixer els grups, les sales i tot un món cultural, sinó que els ateixos protagonistes han començat a deixar-nos (cada vegada més sols). Mentre cercava informació per a elaborar esta crònica he descobert que José Luis Mériz va morir a la ciutat d'Osca tot just ara fa un any, el 10 d'agost de 2016, als 46 anys. El Diario del Altoaragón no indica cap causa aparent, simplement fa referència al seu “repentino fallecimiento”. Mos ha dolgut, i des d'ací volem deixar constància del nostre pesar i alhora la nostra admiració eterna. DEP. Per tot plegat, esta crònica pretén ser un homenatge al grup, a una època, i molt especialment a aquell carismàtic cantant que tant mos va fer gaudir una gèlida nit de l'hivern de 1988 a la capital del cerç. Aquell cantant que després de deixar-se la pell a l'escenari encara va tenir l'amabilitat (o el valor) d'oferir una part del seu temps a uns individus estrambòtics com érem naltres en aquell moment. Ell ja no hi és, però les seues cançons perduraran. Trasmuro forever!

Cartell de Los del Trasmuro (1988)Cartell de Los del Trasmuro (1988)PD: Estic segur que Juanjo González les segueix programant en les seues sessions de DJ.

Càpsules del temps

0
0
0
s2smodern
Festival de cortos contra el machismo. sin cargo
Mini Chamarilandia17
Castillo del Terror, sin cargo
Chamarilandia17