En Joni D., autor d'arrels lliteranes que va presentar no fa gaire a Tamarit el seu llibre La Torre de la Serra, estava per aquí de nou. Vam xerrar una estona i, amb retalls de la conversa, hem fet una conversa que hauria pogut ser.

Joni D. –L'avi del meu pare era... no sé si capità... de batalló disciplinari al Marroc. Se'l van ventilar a la batalla de la Farinera, i quan els marroquins conquereixen la fàbrica, s'emporten el cos del meu besavi com a trofeu. Van enviar un escamot a recuperar‑lo, i quan el van recuperar, mesos després, ve el Rei a l'enterrament.

Amparo –Tenen una col·lecció de records militars...

JD –Va anar a Filipines, a Cuba i al Marroc. Tenim, botí de guerra, una verge filipina amb cabell humà, un samurai de marfil... El sabre, les medalles...

Pep –I ara heu pujat a prendre una cervesa a Alcampell?

JD –Es van creuant els camins. Cada vegada que publico un llibre primer fem l’edició en català. Llavors vaig per tota la geografia de parla catalana...

Am –País Valencià, Mallorca...

JD –Menys la Llitera, menys la Franja. Arribo a Almacelles...

Am –I fins aquí hem arribat.

Sebas –La frontera.

JD –Des d'Agramunt... És com la meva infantesa, amb les basses, les granotes, el canal, les roques... la vida, que és igual: la meva infantesa està aquí. Tots els records dels meus estius aquí. La casa del canal, la casa del carrer San Anton...

Al carrer érem molts nois. En aquell tros de carrer érem una banda de quinze xavals d'entre 10 i 18 anys.

Vaig tenir una moguda aquí, a Alcampell... No sé si era el concert de La Polla Records o de Tijuana in Blue... A la porta del concert hi havia una bronca i jo, clar, em vaig ficar... Un noi de Tamarit va anar al cotxe, va treure una pistola, i «Si tienes huevos...» nosequé nosécuantos: amb la pistola a la mà. Això, al 85 o 86, eh? Després em vaig enterar que era de la Falange.

S –A Tamarit, quan el 23‑F, hi havia quaranta afiliats a Fuerza Nueva. A Binèfar n'hi eren vuitanta.

La Polla Records va vindre dos vegades. La segona vegada va ser...

P –La segona vegada eren los quintos qui els portaven, i clar, los quintos sí que volien cobrar entrada; perquè llavors ja no es cobrava entrada per les festes, però éstos necessitaven cobrar per pagar el grup, i allò va ser una batalla campal.

Arantxa –El poble va quedar trinxat. M’acordo que van destrossar la basseta...

S –La Basseta la van recuperar després los del taller de Tamarit; aquell taller que es va muntar a la Residència.

Ax –Llavors hi havia un angelet pixant...

Am –Era provocatiu –per als punkis.

Ax –Ara han fotut un gos.

S –Diuen que un lleó.

Ax –Ara és una parada de Pokemons.

JD –De festes, me'n recordo les de Tamarit que va venir Ramoncín, que es va liar la bronca perquè un li havia tirat un petardo als peus d'un Guàrdia Civil i se l'havien emportat a punta de metralleta.

Es va parar el concert, van sortir totes les penyes i fins al cuartelillo perquè deixessin anar el xaval.

P –I valtros, toqueu en algun grup?

JD –No; jo tocava amb Juanito Piquete y los mataesquiroles...

Am –Mític.

JD –I després vaig estar amb Pixamandúrries, que era un grupet de poble, de l'Empordà. Assajàvem a un paller, havies de pujar amb l'escala, cada dia que hi havia concert amb la politja baixar els amplis, la bateria...

Imma –Lo meu professor, lo que em va fer les classes per entrar a la UNED, era un noi de 19 anys amb unes melenes hasta aquí i assajaven a una corraleta de porcs. Això era a Reus.

JD –En els pobles era més fàcil que a les ciutats. A Barcelona sempre havíem tingut uns problemes amb els locals d'assaig...

Am –Si eres punki ja no et deixaven.

JD –En canvi allò, amb les vaques a baix... Ningú ens deia res.

Ax –Bueno, les vaques no sé lo que devien pensar.

Am –Les vaques estaven fins aquí.

P –Diuen que si les poses música dónen més llet...

Ax –Donaven iogurt.

JD –Sessió de fotos promocional: allà amb les vaques, amb la palla...

Ernest –Però tu per lo que estàs lligat aquí és pels estius que passaves corrent pel carrer.

JD –Clar, jo sempre ho penso, que hem tingut la sort de viure un canvi en la vida quotidiana... Primer: totes les cases obertes. Tu entraves a buscar els xavals, i si es berenava, berenava tothom. Una vegada, l'avi d'una casa va agafar un conill i el va matar davant meu, jo devia tenir sis o set anys. Em vaig quedar...

P –Vacunat.

JD –Això és impensable ara.

Am –No tan impensable.

P –La Ira i el Toñet, què, eh?

Mònica –Ostres, sí. La Ira tenia quatre o cinc anys. El Toñet aquest tenia molts gats a casa, i vam trobar un gatet bebé i no sabíem com cuidar‑lo. Llavors la Ira l’hi va portar i li va dir: «No sabem què fer amb ell». «No?» i l'agafa i l'estampa contra la paret.

JD –Darrere el carrer San Anton hi ha una roca molt gran, amb una petita cova, i allà hi vivien els gitanos. Se'ls va acabar fent fora del poble per alguna moguda d'aquestes que no saps mai ben bé què ha passat. La meva filla no es pot imaginar lo que jo vivia al poble en aquella època.

S –A mi em passava igual quan veníem de França. T'aixecaves, esmorzaves i a jopar. Totes les portes obertes. «Ei, nens, vingueu que berenareu!» Tots de família, que ens veien passar pel carrer i «Tu ets parent nostre, de fulano de tal». Tornaves a dinar, i en quant passaven les quatre de la tarda, a jopar fins a la nit. I després de sopar, a la fresca a escoltar lo que explicaven los iaios. Mos pares tenien dubtes si m'adaptaria al canvi... Cap problema!

P –Pels que vivíem aquí no era tan divertit. Sobretot a partir dels 11 o 12 anys, perquè l'estiu ja era treballar al camp. Ja n'estava fins al monyo.

S –Jo hi anava una mica com de vacances, a culldre fruita. I a sobre em pagaven! I després no dormies, perquè eren les festes i empalmaves.

P –Sí, jo el record que tinc sobretot és no dormir.

S –Dormir a la migdiada. Les dos hores que paràvem per dinar, dinàvem un bocata ràpid i a dormir.

P –Jo era pagès. Vaig acabar el COU i vaig plegar, perquè de tots los meus amics ja ningú més estudiava, ja era ridícul seguir estudiant. Jo els caps de setmana no tenia ni un duro però els altres que ja estaven treballant tenien un tren de vida de cap de setmana que jo no me'l podia permetre, i vaig dir: «Això s'ha d'acabar!». I vaig estar quatre anys fent de pagès.

S –De pagès pobre: seguies igual que abans.

P –I amb més mala salut, a més a més.

P –I, a les presentacions del llibre, què expliques? Perquè si expliques gaire...

JD –No, no; explico el fet històric, la meva vinculació amb la zona... Tot el camí del protagonista des de la ciutat ibèrica fins a la casa del canal, jo ho sé fer amb els ulls tancats. Totes les mones, a la ciutat ibèrica. És que no podia deixar d'escriure això. El primer cop que vaig arribar i vaig veure que allò era un abocador, vaig dir: «Però com es pot ser...».

I –Què et pareixen estos entrevistadors, farem algo o no?

JD –No hi ha hagut preguntes...

P –Ah! Havíem de fer‑li una entrevista? No fotis!

JD –Ha fet una pregunta, em sembla.

I –Què ha preguntat?

Am –Ha preguntat algo i ha propiciat que tothom...

I –Ya la ha liado?

E –De parlar, no hem parat.

JD –Bueno, senyor gravador, un plaer.

De llocs, fets i gent

0
0
0
s2sdefault

Con voz propia

 ALDA I Jornadas de educación para la convivencia con perros