Fernando Márquez ‘el Zurdo’ i La Mode

Contraportada del LP 'El eterno femenino' (1982)
Share on facebook
Share on twitter
Share on email

{eks}tag_id=697|ordering=publish_up|direction=ASC|num_type=1|num_from=0{/eks}

Contraportada del LP 'El eterno femenino' (1982)A diferència de les anteriors, esta no és una entrevista feta en el marc d’un concert, ni cara a cara amb algun artista de pas per la comarca. És una entrevista feta a distància. Des d’una distància sideral i incommensurable. Perpetrada des d’un dels llocs més inhòspits i en un dels moments més absurdament desconcertants dels viscuts per qui això escriu.

L’escenari

El moment era l’hivern de 1984, un temps d’espera incerta que em va portar a viure tot un any com si el món s’hagués d’acabar la pròxima matinada. El motiu fou que, a les acaballes de 1983, el Ministeri de Defensa va pronosticar que el meu destí seria passar una llarga temporada en una ciutat nord-africana, un lloc en què, amb uns quants drets de ciutadania suspesos, m’hi esperaven a partir del novembre de l’any següent. És a dir, disposava gairebé d’un any per fer-me’n a la idea. I, després, un altre any addicional fent el paperot amb l’exèrcit colonial espanyol per terres africanes. Més de dos anys perduts a la vista. Amb aquest horitzó vital un no podia fer plans ni emprendre grans negocis, així que no em va quedar altre remei que abocar-me al carpe diem.

Per aquelles dates ja feia un parell d’anys que havia interromput els estudis i les meues ocupacions habituals eren fer de pagès en l’explotació familiar i treballar a jornal allà on sorgís qualsevol feina irregular i mal pagada. I eixir a mort els caps de setmana i totes les festes assenyalades; i si calia entre setmana també, és clar.

Les meues feines eren típicament pageses, tant a casa com a fora: collir fruita, podar, tallar l’alfals, regar, sulfatar, entrecavar, aclarir, apilar paques, etc., com les de tants dels meus companys del poble i de la comarca en aquell temps, que combinaven la feina de casa amb els jornals. Uns companys i companyes amb els que cada pocs dies mos trobàvem al bar o al pub del poble com a punt de partida per a recórrer tot el circuit d’antres comarcals, començant per la sempre enyorada discoteca de Tamarit (Studio-81), i passant pels pubs d’Altorricó, Albelda, Almacelles, Alguaire, Alfarràs, Tamarit o Binèfar, amb incursions freqüents a bars, pubs i discoteques més distants, de Montsó (la Clash), Fraga (la Florida), Lleida (els vins! o la Wonder) o Mollerussa (la Musicland o la Big-Ben). Tot un ecosistema musicoetílic transfronterer on intentàvem confluir amb una massa humana més o menys afí, amb la que identificar-nos i reconèixer-nos en un món hostil. Eren temps de Guerra Freda i els noticiaris anunciaven possibles atacs nuclears a dojo, així que no podíem fer altra cosa que intentar aprofitar el temps que mos quedava.

Una de les feines que em va tocar fer entre el gener i el març de 1984 va ser la neteja d’una séquia de desguàs, negada de fang, situada en un camp solitari de la Llitera, a la partida de la Grossa, en algun punt perdut entre Altorricó i Almenar. La Llitera baixa és una zona estepària i salobrenca, la llera argilosa d’un antic mar dessecat durant mil·lennis, durant l’hivern coberta de boira a totes hores. Una boira espessa que es pot mastegar, que esmorteeix tota mena de sons i que dóna la sensació que un es troba en una dimensió paral·lela, més enllà del temps i l’espai terrestres. O de ser l’únic supervivent de l’hivern nuclear.

Foto promocional de La Mode (1982)Aquells mesos hivernals cada dia me n’anava cap allà, en solitari, perdut enmig de la boira, amb un anorac, uns guants, unes botes d’aigua i una pala, i passava el dia a dins de la séquia plena de fang. La feina consistia a fer-la més fonda. També m’acompanyava una ràdio engegada tot lo dia i una llibreta on anava apuntant les històries que em passaven pel cap. Era una situació absurda. Com tantes coses a la vida. Com la hipoteca nord-africana que el govern m’havia endossat i que ja havia començat a pagar. Porca misèria. Vaig començar per una punta i un parell de mesos després vaig arribar a l’altra. Quan vaig eixir d’aquella rasa era una altra persona. I havia fet una entrevista a Fernando Márquez el Zurdo, cantant i compositor de La Mode, el grup més avantguardista i rutilant del moment. Després encara us creureu el tòpic que el món rural és un cul de món.

Primera peça del trencaclosques

Durant tot l’any anterior, a la discoteca de Tamarit posaven amb una certa freqüència dues cançons que mos tenien fascinats: «Aquella canción de Roxy» i «Enfermera de noche». Tenien un ritme trepidant, unes lletres cinematogràfiques i una interpretació tan intensa que posava la pell de gallina. I un so que, comparat amb les risibles produccions autòctones del moment, era modern i espectacular. La primera, a més, tenia aquell saxo salvatge d’Ulises Montero. La segona era una mena d’instrumental amb veu. L’avantguarda, si existia, havia de ser una cosa així.

Portada del Maxi 'La Mode' (1982)A dins de la rasa vaig saber que les dues cançons eren de La Mode. M’ho va dir Radio 3, l’emissora que més hi sonava (junt amb Ràdio Ponent, la de Miralcamp). Allà em vaig enganxar a uns programes radiofònics de sensibilitat llibertària que no paraven de xocar amb els poders fàctics i que reflectien l’emergent creativitat social i cultural d’arreu de l’Estat. La transició política que vivíem, tutelada per les forces franquistes i assimilades, tenia algunes escletxes per on s’escapava amb força el batec de possibles escenaris alternatius. Això es tancaria en pocs anys, però en aquells moments encara tot pareixia possible.

El cas és que la programació de Ràdio 3 incloïa uns petits espais distribuïts al llarg de la graella diària, d’uns deu minuts de durada, fets per col·laboradors externs que hi llegien mini-relats, recitaven poemes, explicaven històries o recomanaven novetats culturals. S’hi podia escoltar gent com l’escriptor Jesús Ferrero, que recitava narracions i poemes ambientats a l’antiga Grècia o a l’extrem Orient, el cantant i compositor Jorge Martínez, que llegia uns truculents mini-relats basats en cançons dels Ilegales (vegeu com en parlava a l’entrevista vintage que li vam fer), el filòsof Agustín García Calvo, que redactava manifestos àcrates, o el multifacètic Fernando Márquez el Zurdo, estrella emergent que en poc temps havia passat de l’underground madrileny a la celebritat arty dels cercles culturals i mediàtics de la capital del regne.

El mini-programa d’el Zurdo (pseudònim de la seua època de dibuixant de còmics) es titulava Solos en el desayuno, s’obria amb la sintonia «Brother Can you Spare a Dime?» (un estàndard americà dels temps de la Gran Depressió en versió de Pat Hervey), i el presentador hi desplegava tota la seua mitomania pels clàssics del cinema, la literatura, el pop sofisticat o la música popular de tercera via (Benito Moreno, per exemple). Al subtítol s’advertia que es tractava de «un programa de Fernando Márquez a la búsqueda de presuntos afines», i sol·licitava als oients que li escrivissin a l’apartat 36132 de Madrid per tal d’intercanviar idees o enviar-li comentaris que ell debatria en antena. Un dia es va queixar que no li escrivia quasi ningú. Aleshores vaig clavar la pala al fang, em vaig treure els guants i vaig anotar a la llibreta: «pensar preguntes per al Zurdo».

La segona peça

Ja tenim la primera peça d’esta història. La segona es deia El Lado Salvaje. Un cap de setmana d’aquell hivern, mentre preníem l’enèsima cervesa al Novo (mític pub de Binèfar, l’únic supervivent d’aquella època) vaig veure que hi venien un fanzine amb un nom inspirat en aquella cançó de Lou Reed. El seu contingut era excepcional, farcit de cròniques musicals, literàries, cinèfiles i plàstiques, amb un disseny fora de sèrie. Costava de creure que l’haguessen parit a Binèfar. Els autors, Miguel A. Abadías, José F. Lapuente i Manuel Pueyo, igual et feien una glossa d’una estrella anglosaxona (Iggy Pop, Talking Heads o Mink Deville) que crítiques literàries (Bourroughs o Mishima), discogràfiques o de còmics i, cosa inèdita fins aleshores, hi incorporaven informació d’àmbit local, de la mateixa comarca i de les veïnes de Montsó i Lleida (aquell mític Concurs de rock d’Almacelles!).

Just això era el que, amb una colla del poble, intentàvem parir des de ja feia un temps. Amb els germans Montoliu, Antonio i José María (DEP), amb Raúl Gracia, José Antonio Capdevila Querido, Manolo Brualla Chusepó (DEP) o Jordi Santisteve (DEP), tot sovent li donàvem voltes a la idea de fer una ràdio pirata i/o un fanzine. O totes dues coses, per què no? Els germans Montoliu eren afeccionats a l’electrònica i ja tenien els plànols per a construir una emissora casera. La irrupció d’El Lado Salvaje mos va servir de revulsiu. Era el signe dels temps.

Mentre els especialistes en electrònica avançaven en el disseny tècnic de l’emissora i del fanzine, la resta del grup havíem d’anar pensant en els continguts. En una reunió vam acordar fer entrevistes als grups que tocaven a les festes comarcals. Per això, quan el mes de juny van venir Los Burros, ja els vam fer una entrevista, a la que durant aquells mesos van seguir les de Barricada, Loquillo y los Trogloditas, Ilegales i Primavera Negra (la majoria d’elles ja han passat a formar part d’esta sèrie d’entrevistes vintage). Però la primera de totes va ser la del Zurdo per via epistolar.

Fernando Márquez el Zurdo havia estat fundador, cap al 1977, amb Carlos Berlanga, Alaska, Nacho Canut, Manolo Campoamor i Enrique Sierra, del grup proto-pijo-punk Kaka de Luxe, un grup de vida breu (nou mesos i només un EP) però de llarga influència, del qual n’eixirien alguns dels pilars de la futura Movida madrilenya, com els Pegamoides, Alaska + Dinarama, Radio Futura o La Mode. Entre la dissolució de Kaka de Luxe i la creació de La Mode, Fernando Márquez va formar part de Paraíso, un grup multitudinari per al qual va compondre «Para tí», un dels himnes oficiosos de la nova música pop madrilenya.

Llibres de Fernando MárquezA més de l’activitat musical, Fernando Márquez era conegut també, o sobretot, per la seua obra escrita. A part d’una incessant producció en fanzines de tota mena, en aquells moments era ja l’autor d’un llibre de narrativa (Todos los chicos y chicas), d’una crònica sobre l’eclosió de la nova onada musical madrilenya (Música Moderna) que amb el temps es convertiria en la història canònica dels inicis de la Movida, i d’un llibre sobre les inclassificables Vainica Doble, una de les debilitats confessades del Zurdo. Malgrat el nostre aïllament crònic, perifèric, fangós i boirós, en poc temps vàrem aconseguir aquests llibres a través de Discoplay (o del butlletí Gasoil, ara no ho recordo).

La Mode era un trio format per Mario Gil als teclats, sintetitzadors i caixes de ritme, Antonio Zancajo a la guitarra (el Robert Fripp espanyol!) i Fernando Márquez a la veu. Una formació atípica però efectiva. El trio havia publicat el seu primer maxi el 1982, amb aquelles dues cançons que mos deixaven bocabadats quan les posaven a la discoteca de Tamarit. Encara avui sonen insuperables. I ho feien des de Nuevos Medios, una companyia discogràfica madrilenya independent.

Portada del LP 'El eterno femenino' (1982)Aquell mateix any van publicar, també amb Nuevos Medios, el seu primer LP El eterno femenino, amb nou cançons tan enlluernadores que costa de creure que siguen de l’any 1982 (la seua vigència és tal que fa poc en Miqui Puig li va dedicar un especial al seu Pista de Fusta). Un artefacte imbatible amb textos i música perfectament acoblats i amb el Zurdo desplegant tota la seua mitomania farcida de senyals als «presuntos afines», referències a Gauguin, a Leonardo Da Vinci, a Warhol, a Bryan Ferry o a Yukio Mishima, amb espurnes de ciència ficció, robots i distopies futuristes tipus Blade Runner i una fascinació obsessiva per la cultura pop japonesa. El Japó entès com aquell lloc d’intersecció entre la tecnologia més avançada, les tradicions més seculars i el desassossec d’un individualisme anòmic. Un disc colorista i redó, amb la portada més moderna que hom podia imaginar en aquells temps (no feia ni un any del cop d’estat de Tejero!). Encara ara no s’entén com, amb els limitats mitjans tecnològics que tenien, van poder obtenir un so tan aclaparador.

Portada del Maxi 'Asuntos exteriores' (1983)El 1983 van publicar un nou maxi, Asuntos exteriores, on incidien en la temàtica japonesa i mantenien el nivell amb escreix. El 1984 editen un àlbum titulat precisament 1984. Un grup intel·lectualment inquiet com La Mode no podia deixar passar la referència a la famosa novel·la d’Orwell. 1984 suposa un pas més enllà en els conceptes anteriors, un disc més elaborat, amb un to fosc, de resistència de l’individu davant les adversitats d’un món que el vol engolir sense pietat. En aquesta obra, el Zurdo es pren la revenja de comptes pendents i la seua resistència al sistema adopta formes distòpiques amb reminiscències de Jünger o Nietzsche. El disc 1984 es va publicar a l’inici de l’any homònim. Es nota que el grup s’ho havia estat preparant a consciència per a fer-ho coincidir amb l’any Orwell. Aquest era el disc que estaven presentant mentre jo treballava a la rasa fangosa i boirosa. Seria cap a final de febrer o principi de març quan vaig enviar el llistat de preguntes a l’adreça que el Zurdo havia donat per la ràdio.

La veritat és que no esperava pas resposta. Alguna cosa em deia que tot allò devia ser una mena de simulacre, en el que en Fernando Márquez hi jugaria el rol de locutor maleït que intentava connectar amb un públic ocult (potser fosc), però que, en eixir de l’estudi de ràdio, canviaria de rol i faria una vida normal. «Normal» en aquest cas volia dir allunyada de la nostra realitat boirosa i fangosa, per descomptat.

Portada del single 'En cualquier fiesta' (1984)El 24 d’abril de 1984, mentre escoltava per la ràdio la festa anual del Diario Pop de Radio 3, on La Mode era un dels grups estrella, en acabar l’actuació el Zurdo va fer públic que abandonava el grup i que La Mode continuaria amb un altre cantant. Allò va ser un daltabaix, el cantant deixava el grup en el punt culminant de la seua carrera, just quan s’havia convertit en un referent de l’avantguarda pop –un moment realment dolorós. Quan aquella nit es va acomiadar amb la melancòlica «En cualquier fiesta» («Cuando todo se acabe / y nadie nos recuerde / seguro que nos vemos en cualquier fiesta»), tothom ho va interpretar com un punt de no retorn. Els fans remugaven desconsolats pels racons de la sala Rockola mentre Radio 3 ho retransmetia en directe. En aquell moment em vaig adonar de l’esterilitat del meu enviament. Almenys ja havia acabat la feina a la rasa fangosa i m’havia distret.

La sorpresa va arribar quan, pocs dies més tard, vaig rebre una carta amb el nom de Fernando Márquez al revers. Pel mata-segells, la carta havia entrat al circuit de Correus el 27 d’abril, només tres dies després del seu comiat. Gairebé com si el primer que hagués fet en Fernando Márquez tot just després d’acabar el seu últim concert amb La Mode fos escriure’m a mi. Dubtós, però desconcertant.

Tercera peça del trencaclosques: la primera entrevista

No disposo de cap indici sobre com li vaig introduir el nostre tronat projecte de mitjans de comunicació casolans i amb vocació clandestina. Recordo que li vaig escriure a mà, amb bolígraf, i que vaig procurar fer-ho de la manera més il·legible possible per a demostrar que ací mos passàvem les normes d’escriptura per la bisectriu. Una forma ingènua i pueril de marcar territori des de la perifèria, una provocació que Fernando Márquez el Zurdo va esquivar amb elegància en la seua resposta, meticulosament mecanografiada en un full groguís. Vet ací les seues respostes al nostre qüestionari:

Pregunta- ¿Cómo fueron tus principios en la música?

Fernando Márquez- Empecé con Kaka de Luxe.

P- ¿Qué te parece Kaka de Luxe ahora cuando escuchas sus discos?

FM- Me trae buenos recuerdos. Fue una etapa muy positiva para mí, en especial los primeros meses.

P- ¿Sueles escuchar música normalmente? ¿Dónde, en discos, en la radio…?

FM- Sí, en discos. La radio sólo «cuando desayuno».

P- ¿Te interesa estar informado de todo lo que ocurre?

FM- No.

P- ¿Estás en contra de las armas o de la energía nuclear?

FM- Estoy en contra de que se manipule el pacifismo y de condenar la energía nuclear sin conocimiento de causa.

P- ¿Qué acostumbras a leer?

FM- Literatura fantástica. Memorias. Biografías. Estudios tradicionales. Humor. De lo último leído destacaría el Baudelaire de González Ruano, el Visto y vivido de Mercedes Fórmica, la biografía de Orwell de Peter Lewis, la de Montand por Semprún, o el Diario íntimo de Dalí. También soy un fan de Makoki, Cairo y los Marvel.

P- ¿Qué hay de tu continuidad en La Mode? ¿Es cierto que va a cantar el cantante de Cadillac en tu lugar?

FM- El pasado 24 de abril, en la Fiesta del Diario Pop, hice mi última actuación con La Mode, e informé de que mi despedida definitiva se hará en otoño con un single. El cantante de Cadillac no estará en La Mode porque a última hora se echó atrás.

Portada del LP '1984' (1984)P- Acaba de aparecer vuestro segundo LP ¿Por qué 1984? ¿No crees que es un título algo oportunista?

FM- En todo caso, oportuno. Creo que nuestro trabajo es una de las pocas cosas interesantes que se han hecho sobre este año emblemático. Hemos trabajado en ello desde el 82 y creo que lo hemos hecho con la intención de que el oyente reflexione un poco y no considere 1984 como una etiqueta más.

P- ¿Cómo fue la grabación?

FM- Yo no tuve mucha participación, pero el trabajo en Trak, desde antes (single de Kiki d’Akí), siempre ha sido muy relajado. Además, ahora teníamos más seguridad en el estudio que cuando grabamos El eterno femenino, pues entonces todavía íbamos de pardillos, sin experiencia alguna en sesiones de grabación.

P- ¿Qué temas se tratan en 1984?

FM- El Poder, la Marginación, las Concesiones, la Manipulación constante de los buenos sentimientos… En fin, todo lo que considero como 1984.

P- ¿Cómo definirías musicalmente a La Mode?

FM- Creo que es el momento menos indicado (fin de una etapa y comienzo de otra) para definir al grupo. Hasta ahora ha sido un proyecto creativo de altura y tanto Mario como Antonio están perfectamente capacitados para mantener la calidad del tren cuando yo lo deje.

P- ¿De dónde sacas la inspiración?

FM- Nunca he pensado en ello.

P- ¿Crees que La Mode está aportando algo nuevo a la música contemporánea?

FM- Aporta algo, no creo que nuevo, pero sí ausente en muchos grupos actuales: rigor y sensibilidad, sin concesiones a lo gratuito o a epatar.

P- ¿Un disco tótem para ti?

FM- Hay unos cuantos, como The Psychomodo de Cockney Rebel, Horses de Patty Smith, los dos primeros LPs de las Vainica Doble, el LP editado en España de Veronique Sanson en el 72, los dos LPs de Alberto Bourbon…

P- ¿Un grupo nacional?

FM- Ahora, Radio Futura. Antes, Cánovas/Rodrigo/Adolfo & Guzmán, Los Pasos y Los Brincos. Y la Romántica Banda Local, en medio.

P- ¿Un grupo extranjero?

FM- Roxy Music

P- ¿Un libro?

FM- El libro del convaleciente, de Jardiel Poncela.

P- ¿Una película?

FM- Mater amatísima, de José Antonio Salgot y Bigas Luna.

P- ¿Un actor o actriz?

FM- Actor, Anthony Perkins. Actriz, Greta Garbo. Y, de aquí, Victoria Abril.

P- ¿Qué opinión te merecen los siguientes grupos actuales? Por ejemplo, Loquillo.

FM- No lo sigo, por tanto no tengo hecha una opinión.

P- Ilegales.

FM- El cantante me recordaba por la voz a Lorenzo Santamaría.

P- Alaska.

FM- La única estrella que ha dado la década.

P- Leño.

FM- No me gustan.

P- Los Suaves.

FM- No los conozco.

P- Lou Reed.

FM- Me gustan algunas cosas, como el Berlin, el Transformer, o algún tema melódico de la Velvet con Nico.

P- David Bowie.

FM- Me estimula, aunque carece del poder de fascinación que pueda tener Bryan Ferry.

P- Whitesnake.

FM- No me interesan.

P- Humphrey Bogart.

FM- Siempre sienta bien ver un film suyo.

P- Yukio Mishima.

FM- Su vida es de las más apasionantes del presente siglo. Su recuerdo es una lección constante para todos los que creemos más en la sensibilidad que en el materialismo.

P- Buster Keaton.

FM- Junto con Harold Lloyd, lo que más me atrae del cine mudo.

P- Antonio Machado.

FM- De pequeño me emocionaba mucho el disco de Serrat. Actualmente estoy más interesado en su hermano Manuel.

P- Frederic Nietzsche.

FM- Un punto de partida tan importante como lo es Marx para otros.

Quarta peça: la segona entrevista

Portada del single 'Por amor al arte' (1984)Fernando Márquez va deixar de ser el cantant de La Mode l’abril de 1984. El motiu adduït era una antiga malaltia bronco­pulmonar que li impedia seguir el ritme de concerts. Tot i això, la formació històrica de La Mode encara gravaria un single més («Por amor al arte»), que es publicaria cap al final de l’any. Així ho va anunciar el mateix grup al concert de comiat del 24 d’abril anterior.

A la vista dels esdeveniments, la nostra entrevista havia quedat desfasada abans de publicar-se (de fet, encara no sabíem ni on ni quan la publicaríem, perquè el nostre projecte de fanzine i/o ràdio pirata no avançava). Davant aquestes circumstàncies, la promoció del disc 1984 es va veure interrompuda, però el Zurdo encara mantenia el seu mini-programa a Radio 3. Fins que va arribar l’estiu i, amb la remodelació de la graella radiofònica, al setembre ja no va tornar.

Mos havia quedat una entrevista coixa, així que, per tal de completar la informació sobre aquelles circumstàncies tan estranyes del personatge, al setembre vaig tornar a escriure-li. Contra pronòstic, en poques setmanes em va tornar a arribar una carta expedida des del carrer Viriato de Madrid. Jo ja feia dies que havia eixit de la rasa fangosa i boirosa, però el meu esdevenidor no havia millorat gaire, aleshores em dedicava a la fruita de sol a sol (qui pogués tornar a la boira!). Esta vegada el mata-segells portava data de 31 d’octubre de 1984, i això és el que mos va dir:

Pregunta- A la vuelta del verano vimos que tu programa había desaparecido de la programación de Radio 3. ¿Se trata de un paro provisional o va a ser definitivo? ¿Encontraste a los presuntos afines que estabas buscando?

Fernando Márquez- No más radio. Pensaba dejarlo a final de año, pero RNE se me adelantó y me «dimitió». Lo siento solamente por no poder acabar el ciclo de Cirlot. En cuanto a comunicación y hallazgo de presuntos afines, la cosa ha sido bastante pestosa, por lo que, teniendo en cuenta que mi paso por este medio no tenía nada de profesional (ni ganas), es casi seguro que no vuelva a meterme en estas batallitas. Lo que pretendía desarrollar en Solos…, lo estoy haciendo mejor en el ABC.

P- En tu espacio de Radio 3 estuviste leyendo unos cuentos de terror fantástico para los que algunas canciones de 1984 parecían ser la banda sonora adecuada. ¿Podrías ampliarnos información?

FM- Era un cuento de Lord Dunsany titulado «En donde suben y bajan las mareas» y se halla recogido en la obra Cuentos de un soñador. Mi edición es de la Revista de Occidente (1945), pero creo que existe una reedición reciente.

P- En la entrevista anterior nos dijiste que tu libro preferido era uno de Jardiel Poncela, y en la radio también lo has estado recomendando. ¿Podrías darnos más pistas?

FM- El libro del convaleciente lo sacó Biblioteca Nueva en la postguerra como solaz para los heridos de ídem. Hoy sólo puede encontrarse en las Obras Completas de Jardiel Poncela, buscadísimas. Yo sólo tengo el primer tomo de las mismas. Os lo recomiendo.

P- ¿Qué criterio tenías para elegir la música que sonaba en tu programa de Radio 3?

FM- Siempre que pongo un tema musical procuro que ilustre la información que estoy dando, y que me guste. Generalmente lo consigo, pues mis comentarios son muy subjetivos y me los inspiran los propios temas.

P- En uno de tus programas fuiste bastante crítico con José Luis Garci, ahora en la cresta de la ola por haber ganado el Oscar a la mejor película extranjera el pasado año.

FM- Como quedó claro, no soy un fan de Garci. Pero lo aguanto mejor que a la Miró o al Gutiérrez Aragón (de éste, salvo la recentísima Noche más hermosa, que no me disgustó del todo, e influyeron en ello Vitorichi y Fernán Gómez). Algún día, en algún programa doble de Cinestudio, me tragaré los dos Cracks, que creo que es lo que más puede interesarme de Garci. Creo que Garci ha entrado en una fase de desencanto crítico, incluso de cabreo (recuérdese su carta en ABC contra RTVE), que podría llevarle a adoptar una postura ideológica similar (bueno, más moderada) a la de Summers. Este tipo de conversiones me apasionan. Creo que el marxismo está lleno de Garcis en potencia y ello me llena de gozo.

P- Por cierto, en la entrevista anterior nos dijiste que eras fan de los cómics. ¿Cuáles estás leyendo ahora?

FM- Últimamente lo que más me ha impresionado es el cómic Travesti, de Tatsumi, el japonés que publica en El Víbora.

P- La vez anterior que te escribimos coincidió con tu decisión de dejar La Mode, cosa que nos dejó totalmente desconcertados. ¿Qué proyectos musicales tienes para el futuro?

FM- Ahora saldrá el single de despedida con La Mode. Y para primeros de año Antonio y yo alumbraremos Biscooter.

P- ¿Cómo ves el panorama musical español actual?

FM- El panorama no lo veo porque apenas lo sigo. Tengo pendientes de escuchar los últimos materiales de Mecano y de Dinarama, el álbum póstumo de Décima Víctima y, esto, junto con Golpes Bajos y Radio Futura, es lo único que me llama la atención. Para mí los acontecimientos musicales del 84 en España no tienen nada que ver con «la movida»: son el regreso de Cánovas/Rodrigo/Adolfo & Guzmán y el álbum doble de las Vainica.

Detall d'una de les cartesP- En tu libro Música Moderna hiciste una disección muy descarnada de los inicios de la nueva ola en España, que ahora llaman «la movida». ¿No sería un buen momento para hacer una segunda parte?

FM- En Música Moderna hablé, hice balance y anticipé. Hoy, salvo Golpes Bajos, Décima Víctima, Mecano, el eterno tándem Alaska/Nacho/Carlos, Parálisis Permanente y (qué caramba) La Mode, el resto de esa segunda parte sería un sonoro «PUAJ». Que otros escriban. Yo, desde el 81, sólo sigo mi propia movida.

P- En tu otro libro, Todos los chicos y chicas, dices que cuando eras adolescente participaste como actor en cuatro anuncios televisivos dirigidos por Gonzálo Suárez. ¿Qué tipo de anuncios eran?

FM- De los que se emitieron tres, todos de Trinaranjus.

Ara sí. Així va acabar la nostra relació epistolar amb Fernando Márquez. A partir d’ací la història es bifurca, per un costat el cantant i compositor i per un altre costat La Mode com a grup.

Respecte al grup, després de la fugida del Zurdo, La Mode va continuar en actiu un parell d’anys més. El mateix Fernando Márquez va participar en l’elecció del nou cantant. Pel que deia a la nostra entrevista, el substitut preferit era José María Guzmán, aleshores cantant de Cadillac (un grup de pop melòdic) i, sobretot, excomponent de CRAG (Cánovas, Rodrigo, Adolfo y Guzmán), un dels grups que Fernando Márquez considerava més vàlids de la història del pop espanyol. Però l’acord no prosperà, així que finalment el nou cantant de La Mode va ser un desconegut Daniel Ballester, un digne successor en termes vocals i musicals, però a anys llum de la controvertida personalitat del Zurdo. 

I aquest va ser el gran problema de La Mode. Sense el Zurdo va seguir sent un bon grup, que encara va fer unes quantes cançons excel·lents, però no va aconseguir deslliurar-se de les comparacions amb el carismàtic excantant. La seua ombra era massa allargada i, malgrat els mèrits objectius del grup, tot plegat pareixia un simulacre d’allò que podia haver estat. Amb el nou cantant van editar un mini-LP (Lejos del paraíso, 1985), un maxi (Las fans, 1985) i un LP (La evolución de las costumbres, 1986; memorable la cançó que li donava títol), però amb una repercussió molt menor que amb la formació anterior. Un cop dissolts, Antonio Zancajo va passar a ser realitzador a RTVE i Mario Gil, a més de col·laborar amb multitud de bandes i de fer jingles i sintonies televisives, va formar part de Un Pingüino en mi Ascensor i es va unir a l’Aviador Dro.

Pel seu costat, Fernando Márquez no es va quedar gaire quiet. En aquell temps ja escrivia una columna setmanal al diari ABC i, durant molts anys, va continuar col·laborant amb tota mena de fanzines on abocava les seues fílies i fòbies (El Corazón del Bosque, Mondo Brutto, la barroca web Línea de Sombra, etc.). A més dels llibres assenyalats abans, també va publicar Fe Jones (1985), La canción del amor (1996) o El eterno femenino (2009). Un polígraf incansable amb una producció dispersa per multitud de mitjans, majoritàriament fora dels circuits comercials.

Portada del LP de Pop Decó (1986)Musicalment, el seu itinerari va ser més discontinu i involuntà­ria­ment subterrani. El 1983, mentre estava a La Mode, ja havia compost el disc de Kikí d’Akí, una obra mestra atemporal. Un cop dissolt el grup, el 1986 va gravar un disc fonamental sota el nom de Pop Decó, La exposición internacional de los 80, un antic projecte amb què en certa manera posava banda sonora al seu llibre Música moderna. El disc el va gravar amb Teo Cardalda (tot just dissolts Golpes Bajos), qui tocava quasi tots els instruments i en feia la producció, tot un luxe patrocinat per Nuevos Medios. Malgrat les bones cançons que van lliurar, el disc no va tenir la repercussió desitjada a causa del boicot que, per motius extramusicals, se li va fer des d’una bona part de l’esfera mediàtica-política. Tot i que, en el cas del Zurdo, és difícil parlar de motius extramusicals perquè per a ell no regeix la distinció entre l’esfera artística i la de la vida quotidiana.

Cinquena peça: la caiguda

Aquesta època representa la caiguda en desgràcia del personatge a causa de la seua implicació política. És una cosa paradoxal, perquè Fernando Márquez mai havia amagat les seues idees d’arrel antimoderna, la seua admiració per pensadors com Nietzsche o Jünger i per la revolució conservadora, pel nihilisme com a força radical per a superar la hipocresia de la societat burgesa, o la seua fascinació per personatges ultranacionalistes com Yukio Mishima, renovador de la literatura japonesa però obsessionat per restaurar el poder de l’emperador i els codis d’honor samurais. En la nostra entrevista deixava clar el seu menyspreu pels marxistes reconvertits en moderns, que van florir amb força durant la primera legislatura del PSOE, o la seua admiració per les terceres vies i per personatges desubicats de la història espanyola, com l’advocada feminista però també falangista Mercedes Formica, el crític i poeta nihilista i espiritualista Juan Eduardo Cirlot, o l’escriptor Jardiel Poncela, cultivador d’un humor absurd farcit de ferotge ironia durant la II República i el primer franquisme.

Uns referents i un bagatge ideològic incòmodes per a la Cultura de la Transició (Guillem Martínez dixit) que, en plena metamorfosi de la dictadura a la incipient democràcia espanyola, en aquells moments s’estava definint i imposant. Era la primera legislatura del PSOE i tothom volia semblar demòcrata-de-tota-la-vida en un país on el franquisme estava ben viu però procurava passar inadvertit. Un temps en què triomfava Miguel Ríos amb un missatge de fraternitat universal més propi de l’era hippy que del postpunk (per a mi, tan vàlids un com l’altre, però dissociats sense remei en l’escena mediàtica del moment). En aquell context, l’exhibició de símbols feixistes era una forma de transgressió fàcil i gratuïta. De fet, molts dels grups musicals de l’època instrumentalitzaven sovent la iconografia nazi i feixista per a provocar el públic. Uns temps en què l’escriptor Eduardo Haro Ibars es passejava per les discoteques de Madrid vestit d’oficial de les SS (de vegades amb el Zurdo, per cert); en què els Ilegales cantaven «Heil Hitler», Gabinete Caligari es presentaven en públic com a feixistes o Iñaki Fernández, cantant de Glutamato Yeyé, adoptava una estètica hitleriana. No era un fenomen exclusiu d’Espanya: en l’àmbit internacional bona part del moviment punk vestia creus gammades a tort i a dret. Una transgressió estètica que, en certa manera, contribuïa a buidar de contingut aquells referents ideològics i buscava generar una provocació en el públic o la premsa.

Fernando Márquez en una actuació televisiva (1984)Però el Zurdo va anar més enllà de la mera cosmè­tica, i va posar a prova els límits d’allò que el sistema polític i mediàtic estava disposat a tolerar. Uns límits que potser encara no se sabia on eren, però amb els que ell hi va ensopegar sense afluixar.

L’any 1986 hi va haver eleccions generals, les terceres de la recent democràcia espanyola i les primeres després de l’aclaparador triomf del PSOE el 1982. A Fernando Márquez no se li va acudir altra cosa que donar suport explícit a Falange Española y de las JONS. Abans ja havia simpatitzat amb l’Alianza Popular de Jorge Vestrynge, però el 1986 es va implicar a fons amb el partit falangista (fins i tot apareixia en un vídeo electoral). Tot legítim, per descomptat, però es veu que posicionar-se políticament no estava ben vist en l’esfera musical. Anys després en una entrevista a El Español ho justificava dient que «acababan de sustituir al jefe nacional […] y en su lugar llegó Diego Márquez, que en la transición creó una asociación de oposición al Régimen. De alguna manera intentaba reconducir a Falange, sacarla del franco-falangismo, recuperar votos de la izquierda y, sobre todo, luchar para que la ola violenta terminase. Hace dos cosas: disolver la primera línea de Falange y negarse a volver a poner una corona en la tumba del caudillo, motivo por el cual estuvieron a punto de matarle porque faltaba al respeto a Franco… Fue lo que apoyé, lo que me costó la carrera musical». Poc temps després va canviar de partit i es va afiliar al CDS d’Adolfo Suárez. I més endavant va intentar promoure un apropament entre el partit falangista i el moviment abertzale basc, cosa que encara li va generar més incomprensions per totes bandes.

La transgressió de Fernando Márquez va ser indigerible per al sistema polític-mediàtic que controlava l’aparador promocional de la nova música espanyola. Cosa que vindria a confirmar la tesi que mantenim en les nostres entrevistes vintage: una part de la nova música espanyola dels 80 va gaudir de tanta visibilitat, i va ser tan promocionada, perquè era funcional a un sistema polític que la necessitava per a crear-se una imatge moderna i allunyada del franquisme. Això excloïa qualsevol proposta artística que es pogués connotar tant de franquista com d’antifranquista. S’havia de simular que es partia de zero: la Transició entesa com un pacte de silenci i oblit en què només es podia mirar cap al futur. La cultura havia de simular ser apolítica. Ja vàrem veure en una entrevista anterior com Joaquín Sabina intentava desempallegar-se de la imatge de cantautor, massa assimilada a l’escena antifranquista i que li representava un obstacle cap a la popularitat. A Fernando Márquez li va passar una cosa similar, però a la inversa: va voler mantenir una coherència entre el seu ideari privat i el públic, fent explícites les seues fílies i fòbies, i per això la seua carrera musical va embarrancar. Va quedar desubicat. Situat a l’angle mort (en termes de Lapido). Tant com ho podia estar jo, des de pressupòsits ideològics oposats, a dins de la rasa fangosa.

Des d’aquell moment, cap de les obres de Fernando Márquez va resultar visible per al gran públic. El disc de Pop Decó va patir un boicot deliberat per part dels mitjans que promovien la Movida madrilenya, i tots els seus intents posteriors han passat desapercebuts, començant per Proyecto Bronwyn (1987), passant pels diversos discos en solitari (Para tí, 1995; Sangre sabia, 2002) com per les aventures col·lectives amb Los Fantasmas del Paraíso (2002) o La Ruleta China (2015). Aquesta última, una excel·lent obra musical on batega l’esperit latent de La Mode, una barreja de filosofia nihilista, melancolia i melodies retrofuturistes, que hagués merescut una major repercussió pública.

Cartell d'El Día Después (2015)Les últimes notícies disponibles sobre Fernando Márquez apunten que, amb Antonio Zancajo i Clara Collantes, havien muntat El Día Después, un grup que podria ser l’artefacte més pròxim a La Mode que mai tinguem la possibilitat d’escoltar. Tot i això, de moment no pareix que hagin editat res.

L’última peça del trencaclosques

La construcció del règim del 78 no permetia terceres vies. Era un país sectari? Com a mínim, era (i és) un país amb un disseny institucional que afavoreix la polarització indefinida, on allunyar-se dels pols gravitatoris implica quedar-se a la intempèrie, fora de lloc. Però el règim del 78 només va necessitar vestir-se amb la nova música, cine, pintura, etc., fins que es va consolidar. A partir dels anys 90 se’n va deslliurar i va deixar l’esfera musical a la deriva, tot coincidint amb l’expansió d’Internet i el correlatiu enfonsament del negoci tal com estava muntat. Una indústria musical que des d’aleshores s’ha mostrat totalment incapaç de bastir un model alternatiu viable. No obstant això, alguns dels triomfadors dels 80 han pogut mantenir fins al dia d’avui un cert estatus d’estrella del rock o del pop, cosa negada per a la majoria de les generacions musicals posteriors.

Per això és paradoxal la situació de Fernando Márquez, que va tenir els seus dies de glòria amb La Mode durant els anys 80, però que no ha pogut explotar la seua condició d’estrella de la Movida per múltiples causes. Per un costat, per l’acusat boicot polític que va patir. Per un altre costat, per la impossibilitat de fer gires de concerts a causa de la seua salut precària, en uns temps en què el gran negoci estava en la contractació de gales per part d’uns ajuntaments disposats a pagar catxés astronòmics per portar al seu poble tot el que sonava a Madrid. Anys després, quan aconsegueix mitigar el boicot polític, es troba que la indústria musical s’enfonsa i l’escena cultural es divideix en multitud de microescenes desconnectades i insuficients per a permetre viure de la música. Per altra banda, en l’àmbit de l’assaig polític i literari, el seu plantejament és tan inevitablement minoritari que costa d’imaginar a quin públic es podia adreçar: massa elitista per als progressistes, massa heterodox per als conservadors. D’alguna manera, es podria dir que Fernando Márquez ha emulat el destí dels seus admirats dissidents.

L’any orwel·lià de 1984, mentre qui això escriu passava els dies emboirat a dins d’una rasa fangosa i amb el jovent d’Alcampell intentàvem muntar una emissora de ràdio pirata i/o un fanzine, no podíem sospitar res de tot això. Vivíem el present més rabiós, i, si miraves els telenotícies, el futur només podia ser un bombardeig nuclear soviètic per culpa de les bases americanes en territori espanyol. Per això, en la primera entrevista li vàrem preguntar al Zurdo què opinava de les armes i de l’energia nuclear, una qüestió que avui pareix totalment extemporània però que aleshores formava part de les converses quotidianes, a la que ell va respondre d’una manera elegantment conservadora.

Curiosament, el projecte més recent de Fernando Márquez, El Día Después, té un nom que remet a una pel·lícula clàssica sobre un intercanvi massiu de míssils nuclears entre l’OTAN i el Pacte de Varsòvia.

Un dia de novembre de 1984 vaig endreçar les cartes rebudes i les vaig transformar en un escrit potencialment publicable. Evidentment, el nostre projecte d’emissora de ràdio i/o fanzine ja havia encallat, el grup d’amics s’havia dispersat i en pocs dies qui això escriu seria forçat a un dràstic canvi d’estil de vida per obra i gràcia de l’estament militar. Així que, el dissabte abans de marxar cap a l’Àfrica, vaig anar al Novo i li vaig deixar al cambrer l’entrevista com a col·laboració per al següent número d’El Lado Salvaje. També li vaig deixar una pàgina de còmic que havia perpetrat a partir de la cançó «La Tentación» de Kaka de Luxe. Malauradament, El Lado Salvaje també va naufragar i no va haver-hi cap número següent. Però jo no ho vaig saber fins un any després, en tornar de la mili africana.

Per tant, esta és la primera vegada que, gràcies a La Litera información, es publica l’entrevista a Fernando Márquez el Zurdo, un personatge emblemàtic d’una època llunyana, al que vam interrogar com si fos el cantant de La Mode just en el moment que estava deixant de ser-ho. També quan qui això escriu era un pagès en camí de deixar de ser-ho, expulsat per les polítiques agràries que vindrien. I també quan la jove democràcia espanyola era una cosa relativament oberta que començava a tancar-se, fins a convertir-se en una mena d’institució intocable i fossilitzada. Potser una bona sacsejada mos retornaria a tots al lloc.

Foto promocional de La Mode (1984)

{eks}tag_id=697|ordering=publish_up|direction=ASC|num_type=1|num_from=0{/eks}

Càpsules del temps
Tu publicidad






Banner 3
Aquí tu publicidad
Sitio web

Otras noticias